SÉquies I molins a l´horta de valència: la séquia de rascanya, hidraulisme al marge esquerre del turia

SÉQUIES I MOLINS A L´HORTA DE VALÈNCIA: LA SÉQUIA DE RASCANYA, HIDRAULISME AL MARGE ESQUERRE DEL TURIA.

.

1. CAP A UNS PRIMERS PASsOS dEls estudis sobre LA MOLINERIA VALENCIANA.

A començaments de la década dels anys vint d’aquest segle, Nicolau Primitiu presentaba en el IIIer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó una comunicació sobre la molineria medieval valenciana –Contribució al estudi de la Molineria mijeval valenciana– que obria les “almenares” dels estudis sobre els casals hidràulics. Aquest article, era sens dubte un veritable punt de partida; ja que com bé assenyala Luis Pablo Martínez, Gómez Serrano i posteriorment Thomas Glick són els dos veritables pioners que se ocuparon de analizar el papel de los molinos como hitos relevantes de nuestra historia, en particular para los canales de riego¹. No és gens extrany que el nostre erudit, com fill del menestral suecà Domingo Gómez Granería, fuster i mestre de molins², es sentira empentejat a narrar una “síntesi històrica” sobre el món dels molins valencians. La experiència obtinguda del treball de moliner del seu progenitor, i la seua imbricació com a empresari i inventor en el món dels casals d’aigua al Pla del Turia durant molts anys, el permetia cercar un visió etnohistòrica de gran relleu. Si això li afegim el seu alt coneixement del hinterland del cap i casal³, les seues investigacions gaudien d’una més que avançada i privilegiada òptica interdisciplinar.⁴

Hom no trobarà un treball semblant, fins que gairebé setanta anys després, el geògraf Rosselló Verger publique el seu estudi sobre els molins de l’Horta de València.⁵

Gairebé, Deu anys han transcorregut des que el professor Rosselló, ens va obsequiar amb aquest acurat treball de Geografia Històrica. Aquest mesurat exercici, en quant a interpretació històrica, transpirava una clara advocació vers un discurs interdisciplinar. No debades, el treballl en qüestió d´aquest erudit geògraf ha constituït una mena de pathfinder,

que ha permés per una banda reobrir vells camins d’anàlisi on la ullada multidisciplinar, tot i què de forma difusa, hi era present, i per altre costat ha fet notòria la necessitat de cohabitar alhora les eines geogràfiques i històriques dins els estudis del paisatge rural.

Així doncs, aquestes rutes d’investigació ja foren trepitjades per una intuitiva historiografia valenciana de començaments de segle, que maularadament les seues mancances de formació metodològica, intentava amb més o menys fortuna radiografiar el territori de l´Horta, a través de l´anàlisi comparatiu de la xarxa de séquies del Túria i el seu espai físic. Aportant a més a més, dades històriques sobre determinats indrets i edificacions rurals d´aquesta plana al·luvial.⁶

Hem deixat per al final –dins aquest breu repás dels factotums de la molineria valenciana de l’Horta– el treball de Glick⁷, pedra angular del estudis de regadiu tradicional valencià. Les noves perspectives que obría el llibre de l’investigador nordamericà sobre la entramada constel·lació –séquies, senies, assuts, tandes, partidors, molins, etc.,– del món hidràulic medieval, s’aposentaven sobre una densitat documental mai contemplada en la nostra historiografia local. Glick no només integrava i revisava l’anterior bibliografia existent sobre qüestions de regadius valecians –Cavanilles, Alguer, Borrull, Jaubert de Passà, Aymart, Markham, etc.,–, sino que l’ampliava i contextualitzava respecte a la resta del territori peninsular. El següent i definitiu glaó de qualitat documental de la seua obra –i que determinà un considerable avanç en el coneixement detallat del molins medievals de les séquies del Pla del Turia i altres indrets del País Valencià– va esser l’acostament a les fonts d’arxiu. El destriament de dotzenes d’expedients de la sèrie Governació (Litium)

–corresponents majoritàriament al segle XV–, present a l’Arxiu del Regne, l’oferia un privilegiat calidoscopi, des de hom podia visionar: detallats pleits de reg –amb la presència de tots els protagonistes i la narració minuciosa dels esdeveniments–, descripcions exhaustives de l’escenari rural –recorregut i descripció de la séquia en qüestió, i enumeració del parcel·lari rural al seu entorn (camins, terres, alqueries, molins, especies vegetals,...)–, dades més significatives dels casals moliners –propietaris, arrendataris, nombre de moles, tipus de molí, localització espacial, etc.,– i altres qüestions de consideració.

Des d’aquest moment, el molí i la séquia prenien carta de naturalesa, per a constituir-se en valuosos fòssils del parcel·lari irrigat de l’Horta. És aquesta puix, la funció que voliem remarcar en el nostre treball, per damunt d’altres consideracions metodològiques o històriques ja tractades amb anterioritat per altres investigadors.⁸

Així doncs els molins no només eran unos elementos esenciales en el sistema de explotación rural de la época y podemos decir que constituían el principal sistema de transformación de productos,⁹ sino que a més a més són part indefugible d’un sistema hidràulic. La seua presència continuada en el temps, generalment dins les mateixes coordenades espacials, li otorga un valor inestimable en la recerca destinada a reconstruir el gran trencaclosques de les séquies d’aquesta plana aluvial a la vora del Turia.

Atenent als registre oficials més difosos al llarg de la història, on es registraven llistats de molins cas de les ordenançes de les séquies del Tribunal de les Aigües a la segona meitat del setcents; o ja en el segle XIX, la publicació de les obres d’Alguer, Jaubert de Passà, i Madoz. I tot i la diferència d’informació que registraven cadascun d’aquest recomptes, la conclusió final al esbrinar el conjunt de dades dels respectius molins era la d’una imatge esmerlida, i inconnexa cronològicament.

Una vegada més l’acostament a les fonts d’arxiu resulta tasca ineludible i obligada dins la investigació dels molins de l’Horta. Encara que, després no resulte gens fàcil trobar

el corresponent enllaç cronològic que identifique l’evolució del molí a través del temps. En un primer glaó, de cara a obtenir una acurada informació –de caire gèneric– dels molins de l’Horta de València en època moderna i contemporànea són imprescindibles de consulta: per al segle XVIII, Noticias de las Acequias que riegan la Huerta de Valencia y los regantes por menor de cada una. Formada por orden del Señor Intendente General de la presente Ciudad y Reino de Valencia D. Joseph Fonsdeviela en el año 1741¹⁰; i per al segle XIX, el Expediente de remision de las acequias y molinos que existen en los distintos pueblos de la provincia de Valencia.¹¹. No obstant però, si tan sols romangueren en aquests valuosos llistats la tasca ben bé continuaria essent complicada ja que la major part d´els han desaparegut, i dels restant en peu són pocs els excavats i estudiats arqueològicament. Així, si és innegable que aquest resulta ser un bon punt de partida, clarament pel mateix és insuficient, en la majoria dels casos, per a determinar la génesi completa i evolució d´aquests artefactes hidràulics.

En definitiva, parlem de la crònica dificultat global d´assolir una acurada reconstrucció històrica del sistema de qualsevol séquia de l´Horta de València¹²

Per altra banda la gairebé pertinaç absència de treballs arqueològics¹³ sistemàtics exceptuant les colaterals excavacions al Molí del Testar¹⁴ (Paterna) i el Palau Real (València) en la dècada dels vuitanta, i l´hiatus de la dècada dels noranta, on s´han efectuat intervencions arqueològiques a varies alqueries a l´horta de Campanar, el complexe religiós de Sant Miquel dels Reis, el Molí de Vera, i alguns elements hidràulics, presents a distints jaciments arqueològics del Carrer de Morvedre, i inventaris de catalogació exhaustius quant el registre de la cultura material i la toponimia, per l´univers agrari que envolta la capital del Turia, han inclinat les investigacions històriques cap el treball d´arxiu¹⁵.
Com a conseqüència d´això, hem decidit capitalitzar aquest treball sobre els molins i la séquia de Rascanya amb les seues derivacions primàries i secundàries, principalment a partir de dades més contemporànies segles XVIII i XIX, on escorcollant les sèries documentals de: “Batlia lletra E” i Escrivanies de Càmara (s. XVIII), i Batlia Intendència (s. XIX) dins l’Arxiu del Regne; i Aigües (s.XIX) per a l’Arxiu de la Diputació de València. Hem trobat una excepcional veta d’informació hidràulica, paisatgistica i molinera que reflecteix una image prou més nítida i aclaridora d´aquesta xarxa de reg i els seus molins d’aigua.

Un altre element a tenir en compte, ha sigut l´anàlisi de les petites cartografies i croquis que romanien sense explorar dins innombrables expedients a distintes sèries d´arxiu¹⁶. Aquestes eines gràfiques, generades per la societat agrària del moment¹⁷, tot i representar només retalls dispersos de la xarxa de reg, constitueixen un perfecte zoom de les entranyes del territori valencià dins l´Horta del Antic Regim.

I és que com ja remarcaven anteriorment, la singular minva d´espai reconeixible de l´antic territori rural de l´Horta, dificulta en gran manera la identificació visual dels distints indrets fossilitzats en alguns casos, i en altres la fa gairebé impossible, com a conseqüència de la higiènica política de “progrés urbanístic”. Arribats en aquest punt, cal matisar que l´arquitectura rural tradicional de l´Horta, sobretot, en el nostre cas els molins hidràulics acompanyats o no de terreny conreat o velles infraestructures agràries, són determinants a l´hora de trobar un punt de partida fidedigne en la recomposició d’aquets grans macrosistemes de reg que representen aquests vells paisatges de l´aigua.

Taula 2¹⁸. Molins a la séquia de Rascanya.

Segle XVIII	Segle XIX
Molí de Sant Pau o dels hereters de Vicent Guitart (*) (**)	Molí de Sant Pau (*)
Molí de la Torreta (*) (**)	Molí de la Torreta (*)
Molí de Serra (*) (**)	Molí del Sol (**)
Molí de Els Orriols (*) (**)	Molí de Plantes (*)
Molí d’En Blanc (*) (**)	Molí de Serra (*)
Molí de Navarro (**)	Molí d’En Blanc (*)
Molí de Sant Miquel (**)	Molí de Els Orriols (*)
Molí de Vera (****)	Molí de Sant Miquel (*)
Molí de Plantes (****)	Molí d’Estenaga (*)
Molí de la Mar (****)	Molí de Fleibet o de la Sal (**)
Molí de Farinós (****)	Molí d’Almàssera (*)
Molí d’Almàssera (***)	Molí d’Assumpció o de la Barraca (*)
Molí de Jamba	Molí d’Alboraia (*)
	Molí de Jamba (*)
	Molí de Farinós (*)
	Molí de la Mar (*)
	Molí de Vera (*)
	Molí de Navarro (*)
	Molí de Masquefa (*)

2- L´HORTA DE VALÈNCIA. EL MARC SUPRATERRITORIAL DE LA SÉQUIA DE RASCANYA.
L´Horta de València, dins les coordenades del nostre treball, constitueix el gran hinterland del “cap i casal¹⁹”, un antic territori de poblament i espai rural la Particular Contribució²⁰, situat a una plana al·luvial, de la qual la capital de l´antic Regne de València s´ha nodrit al llarg de la seua història. Ens trobem davant una de les més complexes macroestructures de regadiu històric presents a la Mediterrània occidental. Açí, es constaten un variat espectre de diferents teixits parcel·laris irrigats, derivats de la dinàmica de les diferents formacions socials i culturals, a través del temps, i d´un ample ventall de microambients²¹ derivats d´una geomorfologia de la plana al·luvial discontinua i sotmessa a periòdics episodis d´inundacions²².

L´entorn físic d´aquesta comarca litoral esta constituït, com ja esmentaven adés, per una plana al·luvial, recorreguda pel riu Turia, i una sèrie de barrancs o rambles, a ambdues vores d´aquest curs fluvial. Si el marge dret del Turia, té com principals agents geomorfològics la Rambla del Poyo i el Barranc de Torrent, gravitant junt al gran espai amfibi de la comarca, l´Albufera²³; al marge esquerre no trobem un eix polaritzador d´aquestes carcacteristique, tot i qué el Barranc del Carraixet articula importament la morfologia d´aquesta subzona litoral de l´Horta. Aquesta gran rambla, junt un conjunt de rambles menors, en gran mesura hui prou deteriorades barrancs d´En Dolça, de Els Gentils o els Frares, i el paleocanal del Palmaret, han ocasionat, amb les seues intermitents revingudes, fortes modificacions dins aquest espais irrigats que recorrien el nord de la comarca. Unes revingudes que, dins el tram final del Turia, han afectat històricament amb major intensitat el marge esquerre del Túria²⁴. Així doncs, aquest espai interfluvial Turia/Carraixet, que agomvolava el recorregut de les diferents xarxes de reg de les séquies del Tribunal de les Aigües²⁵ Tormos, Mestalla i Rascanya i la sèquia de Montcada, esdevenia un territori que palesava una cíclica destrucció de bona part de les seues infraestructures hidràuliques²⁶. La séquia de Rascanya, i el seu espai irrigat des de l´assut, a Campanar²⁷, fins al seu vessament final als termes d´Alboraia i Almàssera, no eren una excepció a aquesta problemàtica

2.