SÉquies I molins a l´horta de valència: la séquia de rascanya, hidraulisme al marge esquerre del turia

RASCANYA Versus ISBA: ORíGENS , I FORMACIó D´UN ESPAI DE REGADIU A L´HORTA de valència

La important troballa documental de l´historiador Luis Pablo Martínez en relació a un text del 1240²⁸, en els instants immediatament posteriors a la conquesta de la ciutat i horta de València, sobre un plet intern de la séquia de Rascanya, ens desvetlla un nom d´aquest canal Cum contentio esset inter hereditarios qui regant de cequia d´Isba, que vadit ad Rascanyam et Almaceram et Alboraix,... distint del que coneixíem fins aleshores per les fonts cristianes del segle XV i ulteriors. Aquesta nova evidència arxivística, que transcriu de boca de dos alfaquís musulmans, diferents elements de la séquia de Rascanya, no fa sinó confirmar les sospites sobre els importants buits, que encara arrossega la investigació del regadiu valenciá a l´Horta per aquestes cronologies medievals. Sobretot, en quant a l´enumeració, localització i característiques dels múltiples elements materials d´aquest macrosistema de reg.

Les primeres referències a molins sobre l´espai hidràulic de Rascanya, provenen de la donació que Jaume I va fer en el 1237 a Guillem d´Aguiló de l´alqueria de Rascanya²⁹, dins la primera repartició del territori de l´Horta de València. Uns anys després de l´episodi bèlic de la presa de Balansiya pels feudals, tenim constància de la reparació d´alguns d´aquests molins andalusins de l´alqueria de Rascanya³⁰, que segurament havien resultat afectats per la cojuntura dels primers anys de la conquesta. Tot i la declaració d´intencions de la monarquia aragonesa, a través dels furs del nou Regne de València, de respetar el sistema de reg d´aquest indret de Sharq al-Andalus; Resta clar, que dins l´etapa colonitzadora subsegüent als anys de la conquesta entre la segona meitat del s. XIII i la primera meitat del s. XIV, es va produir una reorganització del territori a l´Horta. Aquesta recomposició del parcel·lari afectava directament als canals de reg andalusins i els seus molins. Ara bé, quines modificacions varen resultar capitals en la nova concepció feudal de l´espai hidràulic de la séquia d´Isba (Rascanya)? Foren susbtituits de colp els antics casals moliners d´aquesta séquia? Aquests i altres incognites romanen encara a l´aire.
A hores d´ara, és clar que documental i arqueològicament la informació de que disposem, dins l´apartat de la gènesi constructiva de les grans séquies de l´Horta de València, resulta massa insuficient per a determinar amb exactitut l´origen i posterior evolució; dels diferents grups culturals i socials que han fet us d´aquest gran espai de regadiu. No de bades, les importants i valuoses dades proporcionades per les fonts històriques i geogràfiques més conegudes, d´època moderna i contemporànea dins el marc espacial d´aquesta comarca, es mostren insuficients si atenem al fet d´intentar obtenir una acurada radiografia de les diferents arteries que compossen l´espai hidràulic d´aquests canals del Turia. És així, com dins el camp científic de la cartografia, i des de les primeres representacions conegudes Plànol de Cassaus de la Particular Contribució (1695)³¹ passant per les representacions posteriors dels segles XVIII³² algunes marcadament urbanes³³ i XIX cal remarcar, el plànol de l´Horta de València fet per l´arquitecte valencià Cristobal Sales³⁴, premiat per la RSEAPV, i sobretot, la sèrie de planimetries concebudes durant la Guerra del Francés predominen els plànols generals de l´Horta que arrepleguen endèmicament una escala de representació massa gran que dificulta la comprensió precisa de la morfologia estricta d´aquests canals i la ubicació correcta dels distints indrets o ítems del paisatge rural. Indrets que havien sigut descrits minuciosament dins les ordenançes de les séquies de l´Horta impreses, gairebé en la seua majoria, en la segona meitat del segle XVIII, però que no trovaben la seua corresponent representació gràfica.

PLÀNOL (nº 1) GENERAL DELS MOLINS DE LA SÉQUIA DE RASCANYA AL LLARG DEL SEGLE XIX.

3. ELS DIFERENTS ESPAIS DE RASCANYA

La séquia de Rascanya prenia la seua dotació del Túria, a la cua d´assuts d´aquest sistema fluvial, dins de la plana al·luvial. La seua presa d´aigua, al marge esquerre d´aquest riu, se situava a l´antic terme de Campanar, dins dels seus límits occidentals. Des d´ací la séquia principal recorria a una cota molt baixa l´alvèol del Túria Rascanya es manté fins a aquesta altitud a menys de 0,5 Km del riu³⁵, fins aplegar a la partida de Tendetes de Campanar, on abans de creuar l´antic Camí de Llíria³⁶, dins de l´indret anomenat El Bollidor, creuava per dalt de la séquia mare de Mestalla , en direcció vers el N per a regar el ventall al·luvial de la dreta del Carraixet³⁷ fins l´àrea d´extremals, als termes de Benimaclet, Alboraia i Almàssera, ja vora la mar

Dins de l´espai irrigat per Rascanya podem distingir-ne, fonamentalment, tres grans àrees ben diferenciades: La zona de capçalera, o alvèol del Turia a Campanar; la zona central o d´hortes censides des de Marxalenes a Tavernes Blanques; i la zona final o área d´extremals als terme de Benimaclet, Alboraia i Almàssera.

(PLÀNOL nº 2. DE RASCANYA A CAMPANAR, TRAM ENTRE EL MOLÍ DE SANT PAU I EL MOLÍ DE LA TORRETA/ ARV, MAPES I PLÀNOLS).

ZONA DE CAPÇALERA: CAMPANAR I LA SEUA HORTA

Dins les cronologies dels segles XVIII i XIX, aquest primer tram de Rascanya compren des de l´assut fluvial a Campanar, fins al creuament amb la séquia mare de Mestalla, a l´indret del Bollidor, a les Tendetes de Campanar. És bàsicament un canal de distribució que manté un curs paral·lel a l´alvèol del Turia. Dins el tram que recorria el canal principal entre el Molí de St. Pau i el Molí de la Torreta³⁸, hi havia tota una sèrie d´escorrenties o punts de drenatge alguns d´ells lligats aquest artefactes que permetien, per un costat alleugerar l´excés de cabal de la séquia, abocant al riu. I per altra banda, proporcionaven el reg a tota una sèrie de parcel·les de conreu lligades ambdós molins, que a més rebrien aigua d´un conjunt de caigudes de la séquia de Petra (Mestalla). Una detinguda ullada a varios documents medievals dels segles XIII i XV³⁹, ens desvetla un espai hidràulic força diferent, tal volta més complexe i bigarrat. L´expedient del molí de Gostanç⁴⁰, obri el nostre coneixement, sobre una altra séquia no existent en època moderna i contemporànea; la séquia d´Axera⁴¹.

Aquesta canal d´origen andalusí coneguda al segle XIII com séquia d´Alaxar constituia la primera derivació important de la séquia mare de Rascanya, funcionant en sentit estricte com el seu braç de molins. La seua divisió del caixer principal, al marge dret, cap a una cota més baixa, es produia a Campanar, en un indret pròxim al Molí de St. Pau; i la seua ubicació espacial corresponia davant la rambla de la ciutat sobredita prop lo riu de Guadalaviar. Es a dir, circulava en paral·lel per l´alvèol del riu a molt poca distància d´aquest. De fet, una vegada Rascanya es dirigia cap al nordest, travessant el raval de Marxalenes, Axera mantenia el seu curs i continuava per baix de la recent segregada canal d´Algirós⁴² en direcció cap al Camí de Morvedre. No obstant però, aquesta “séquia molinera” conformava bona part del seu cabal amb escorrenties del Barranc d´En Dolça i una sèrie de caigudes de la séquia de Petra. Aquestes últimes passaven per damunt del caixer de Rascanya a l´altura del Camí de Paterna conegut també com Senda dels Bandejats mitjançant una canal d´argamassa.

Presuposem que la seua desaparició, es prodruiria com a conseqüència del trencament del seu caixer per una forta revinguda, i una posterior pujada de l´altura del llit del Turia, entre els segles XVI⁴³ i XVII. El seu avantatge inicial, en rebre els sobrants dels múltiples escorredors pertanyents a Rascanya i a la séquia de Petra drenatges ocasionals del barranc d´En Dolça, junt amb la seua proximitat al llit d´aquest curs fluvial foren molt possiblement obstacles determinants per a la seua supervivència.

El primer molí de Rascanya dins de l´època contemporània, és el solitari Molí del Sol, del qual Rosselló testimonia la seua absència als llistats de molins coneguts (ordenances de la séquia, Alguer, Borrull,etc.,), la qual cosa corroborem en el nostre estudi. Això no obstant, hem constatat la seua primera presència, en un document intern de la Comuna dins d’un expedient de la série d´Aigües de l´Arxiu de la Diputació de València⁴⁴, en relació a un llistat oficial sobre la contribució dels molins de Rascanya per a l´any 1880 (veieu quadre 2). La seua vàlua patrimonial, fora que puguem adscriure’l o no a una data tardana del segle passat, rau en què és un dels pocs molins supervivents i ben conservats del sistema de Rascanya.
El següent molí dins del canal principal, i molt prop del poble de Campanar, era el Molí de Sant Pau o també conegut com a Molí dels hereus de Don Vicent Guitart. Aquest artefacte hidràulic, és duplicat per Rosselló en dos enginys diferents, com a conseqüència de la no coincidència de denominació entre algunes de les seues fonts historiogràfiques Ordenances de Rascanya i dades de F.X. Borrull⁴⁵.

A hores d´ara, la dada més antiga que hem pogut obtenir d´aquest casal correspon a un capbreu del segle XVII (1665)⁴⁶, el qual esmenta que Felip Guitart Generós és propietari d´un molí fariner anomenat de Sant Pau a l´horta de Campanar. Aquesta evidència documental té la seua correspondència gràfica en una atenta ullada al plànol de Cassaus sobre la Huerta y Contribucion Particular de la Ciudad de Valencia⁴⁷ (1695), on s´assenyala la seua presència al Quarter de Campanar vora riu. El 1748 trobem que el seu propietari era el ja esmentat anteriorment Vicent Guitart mentre que Pedro Julian era el seu moliner⁴⁸. A les primeres dècades del segle XIX registrem un canvi dins de la propietat d´aquest molí, donat que la seua possessió recau en el Comte de Ripalda⁴⁹. Avançant en el temps, per a la segona meitat d´aquesta centúria, disposem d´un acurat plànol de l´àrea compresa entre el Molí de Sant Pau i el Molí de la Torreta (veieu Figura. 2) ⁵⁰. Aquesta cartografia ens proporciona una minuciosa visió d´aquest paisatge de regadiu. Així, el territori descrit presenta un parcel·lari rural, puntejat d´edificacions agràries (bases, alqueries, barraques, etc.,), i esmicolat en dotzenes de parcel·les de conreu, les quals rebrien no tan sols la dotació hídrica de Rascanya mitjançant els derramadors d’ambdos molins i altres caigudes sinó també de tota una sèrie d´escorrenties de les séquies de Petra i Tormos.

El Molí de la Torreta, era el següent casal moliner, a l’espai de capçalera de Rascanya, situat al petit raval de les Tendetes de Campanar.

Tot i no haver trobat cap document d´arxiu que ho corrobore, no resultaria gens aventurat el pensar que fora un molí medieval. Les dades més antigues, que hem obtingut en la nostra recerca, corresponen a la segona meitat del segle XVI, “(...) Joan Perrimet mercader (...) señor de un moli fariner posat e situat en la horta de Valencia, en la partida vulgarment dita de les tendetes de campanar (...) lo qual. moli y terres solien esser de mossen Miquel Joan Saydia (...) del dit moli lo qual. esta situat sobre la sequia vulgarment dita de Rascaña (...) Joan Perrimet mercader possehidor del moli vulgarment dit dela Torreta”⁵¹. Cap al 1741 el seu propietari era Joaquin Martínez de la Raga⁵², substituït uns anys més tard per altre membre de la mateixa família, Thomas Martínez de la Raga, en la titularitat d´aquest molí fariner. Aquest darrer noble decideix rescindir el contracte d´arrendament al moliner Manuel Longo en l´hivern de 1750⁵³.

Ja dins de l´any 1778 el Molí de la Torreta, en col·laboració amb la Comuna de Rascanya, va iniciar un procés contra la instal·lació del Molí de Pròsper, aigües avall, a Marxalenes⁵⁴. A inicis del segle XIX, observem com aquest casal arrendat al moliner Francisco Donderis⁵⁵ i una sèrie de construccions adjacents, propietat del Comte de Ròtova, agombolaven el nucli del raval de Tendetes, “Una casa grande con su huertecillo, lindante con el molino Arinero de dicho señor conde, y plaza en medio. Un molino Arinero con cinco muelas, una de ellas Arrozar, y un Oratorio, lindante por todas partes, con tierras y casa grande del referido señor...”⁵⁶.


ZONA CENTRAL: HORTS PERIURBANS I HORTES CENSIDES, DESDE MARXALANES A TAVERNES BLANQUES.
L´espai central ha sigut per antonomasia el cor de la séquia de Rascanya des de les èpoques pretèrites. Dins de la zona central que comprén des de Marxalenes fins al Pont de l´Anell ja a Tavernes Blanques, i fins als límits censits dels braçals de Sant Miquel, Els Orriols i Guatla. Hem diferenciat clarament dos subespais hidràulics: El primer, aniria des de El Bollidor a les Tendetes de Campanar fins al Pont de les Llengües, al Camí de Montcada, on la séquia mare fa la primera gran subdivisió dins del seu sistema de derivacions. El segon subespai començaria des d´aquesta divisió en llengües, als braços de Guatla, En Blanch, i Martell encara que, aquest primer es distreu una mica abans, al marge dret de la séquia fins als braçals esmentats al començament.
Així doncs, una vegada superat El Bollidor, Rascanya abans d´endinsar-se en Marxalenes, havia de creuar el Camí de Llíria⁵⁷, un obstacle de consideració, donat que el primer tram d´aquesta via de comunicació entre el Pont de Sant Josep i les Tendetes constituia el receptacle natural d´una de les vàries “boqueres” del Barranc d´En Dolça⁵⁸. Superat aquest camí el braç principal s’adreçava cap al Camí de Marxalenes en un curs paral·lel a la séquia de Rambla (Mestalla), per a poc després girar vers la seua dreta i creuar la Senda de Muntanyana⁵⁹ per darrere de l´alqueria medieval dels Montesinos. Potser, aquest indret descrit constitueix un dels punts més crítics en la concepció de la morfologia inicial de la séquia per part dels seus constructors.

La presència d´un con de dejecció del Barranc d´En Dolça, amb un desnivell de cota molt fort, a la revolta del Camí de Marxalenes⁶⁰ suposem que va obligar als allivelladors andalusins a plantejar que la séquia vorejara aquest accident del terreny⁶¹. Poc després, i molt a prop de la tanca de l’hort del monestir cistercenc de la Saïdia, Rascanya distreia una part de la seua dotació en el roll de Caputxins⁶² conegut també a època medieval com séquia de la Saïdia. La funció d´aquesta derivació “no corrible”, era en una primera etapa la d´abastir d´aigua als diferents centres religiosos periurbans al marge esquerre del Túria des del Monestir de la Saïdia⁶³, passant pel Convent de Sant Julià fins arribar al Monestir dels Caputxins, i a tota una sèrie d´horts tancats, que s´estenien vora la rambla del riu, entre l´inici del Pla de la Saïdia i el Camí d´Alboraia. Dins de les coordenades temporals del segle XVIII, el roll de Caputxins regava les partides⁶⁴: de la Saïdia 10 cafissades i 2 fanecades, de Caputxins 33 cafissades i 8 fanecades, i l´Hort del Carrer de Sant Guillem 3 fanecades. Tot i que no disposem de dades semblants per al segle XIX, sembla evident que al llarg d´aquesta centúria és produiria una progressiva minva en el perímetre irrigat d´aquest braç, com a conseqüència de l´expansió urbana i el desenvolupament industrial extramurs de la ciutat de València, que afectà aquest territori periurbà⁶⁵.

Abans d´arribar al Pont de les Llengües, vora el Camí de Montcada, dins de la Partida del Fons de la Belenguera (Berengana), es trovaba el Molí de Pròsper, posteriorment anomenat Molí de Plantes. Dins d’aquest indret marginal, a la periferia nordoriental del raval de Marxalenes, el recorregut de la séquia principal, constituia un trajecte de distribució absent de reg⁶⁶ el reg d´aquest territori es realitzava mitjançant el roll del Goleró de l´Esperança, derivació de la séquia de Petra (Mestalla), que articulava bona part del reg de Marxalenes, a banda de l´espai entre el Camí de Barcelona, l´Hospital de St. Llàtzer i el Camí d´Alboraia, per damunt del perímetre dominat pel roll de Caputxins, la qual cosa justificava raons favorables per a l’emplaçament d´aquest enginy.

El moliner Bautista Pròsper, va iniciar els tràmits de construcció d´aquest artefacte cap al 1778, amb la forta oposició de Lorenzo Escrivà, síndic de la Comuna de Rascanya, i el Molí de la Torreta, qüestió que ja esmentàvem adés. No obstant això, Pròsper va tenir el suport amb plenes garanties de la llarga ma de Vicent Branchat, advocat de la Junta del Real Patrimonio⁶⁷, el qual va afavorir la consecució de l´obra. Aquest suport de la Corona⁶⁸ a Pròsper, no va evitar però que el contenciós amb l´òrgan director de la séquia de Rascanya es perllongara gairebé per espai de seixanta anys. Dues dècades després de la seua construcció, durant l´episodi bèl·lic de la Guerra del Francés es va produir la seua destrucció que va obligar uns anys més tard a Juana Bautista Marco, vídua i hereva de Bautista Pròsper, a realitzar una reconstrucció del molí⁶⁹. La titularitat del casal fariner i arrosser de Plantes, passaria en anys posteriors a Bautista Boix (1844)⁷⁰, i després a “Juan Bautista Borja y Marco Molinero, por si, y Jose Aurell y Martinez Labrador, como marido y legal administrador de Vicenta Rubio y Bonora vecinos de la calle de Murviedro extramuros (…) Que son propietarios del Molino titulado de Plantes, con tres muelas corrientes una harinera, y dos arroceras situado en el Barrio de Marchalenes Vara de la calle de Murviedro extramuros”⁷¹.

Veritablement, el segon subespai, a partir del Pont de les Llengües constituia el cor de la zona central de Rascanya. Aquesta primera i principal subdivisió en llengües a l´altura del Molí de Serra, segons ha confirmat la documentació d´arxiu, té un origen andalusí⁷². En el qual el braç d´En Blanch o séquia mare⁷³, s’adreçaria cap a l´antiga alqueria de Petra continuant després vers Alboraia i Almàssera, i el braç del Martell⁷⁴ aniria cap a l´alqueria de Rascanya.
Una mica abans de la divisió esmentada, existia una altra derivació de carácter secundari, el braç de Guatla, que abastia la franja de terreny entre la partida de Sant Antoni (vora el Carrer de Morvedre), la part meridional de Els Orriols i part del Racó de Sant Llorenç. Continuant pel braç del Martell, i molt prop del Molí de Serra, hi havia una altra distracció secundària de la séquia, el roll de l´Abeurador de Sant Antoni⁷⁵.
El Molí de Serra⁷⁶, porta d´entrada al sistema de reg de la vella alqueria de Rascanya, és com en el cas anterior del Molí de la Torreta, molt possiblement un molí medieval. No obstant això, a hores d´ara, el document més antic que hem trobat correspon al segle XVI⁷⁷. Dins la centuria posterior, el molí fariner de Serra, situat a la Partida de Sant Antoni, tenia un preu estimat de dos mil lliures⁷⁸. Sabem que durant el segle XVIII, aquest casal fariner de tres moles, situat a la Partida del Camí de Montcada molt prop del Monestir de Sant Antoni, pertanyia a la casa nobiliar dels Boïl d´Arenós⁷⁹, la qual va tenir arrendat aquest artefacte al llarg de la primera meitat de la centúria, al moliner Tomàs Donderis⁸⁰. Aquest darrer, va perdre la titularitat d´ús del molí en favor de Josep Blat⁸¹, en una disputada lluita entre clans moliners de l´Horta Blat i Donderis, constituien dues de les més poderoses famílies de moliners que al llarg dels segles XVIII i XIX controlaren un important nombre de casals hidràulics de l´Horta de València. De fet durant les primeres dècades del segle XIX, els Blat encara n’eren arrendataris⁸². Dins la dècada dels vuitanta d´aquesta centuria, el Molí de Serra, situat 1,192 Km del centre de la ciutat de València, tenia una població de 10 habitants, i estava constituit per un conjunt de sis edificis tres d´una altura i altres tres de dos altures⁸³
Un cop superat el Monestir de Sant Antoni, i molt prop del Camí de Morvedre a l´inici de Els Orriols, el braç del Martell se subdividia a les Llengües de Casanova⁸⁴ en dues filloles. La derivació a l´esquerra del tallamar, era el braç de Sant Miquel , o també conegut com roll de Sant Jeroni que regava a meitat del segle XIX una superficie de 112 cafissades⁸⁵, agermanat en un curs paral·lel amb el Camí de Morvedre, en direcció cap al Monestir de Sant Miquel dels Reis; la derivació de la dreta era el braç de Els Orriols el qual regava 118 cafissades de terreny, que una vegada atravesat el terme del mateix nom, a la partida de Sant Esteve (Benimaclet), es fusionava amb les restes del roll de Guatla, formant la fila de la Governadora⁸⁶.
Al braç de Sant Miquel trobem el Molí de Sant Miquel. Aquest enginy fariner, és molt probable que formara part de la constel·lació de molins andalusins de l´antiga alqueria de Rascanya. La primera referència segura⁸⁷ que hem trobat d´aquest molí correspon a l´any 1491, quan el seu propietari era el monestir cistercenc de Sant Bernat⁸⁸. Ja en el segle XVI canvia la seua denominació per Molí de Muntanyana, com a conseqüència del canvi de propietari. En la següent centúria continuà amb aquest nom, tot ique la seua possessió és compartida⁸⁹. Al llarg del segle XVIII⁹⁰ i començament del s. XIX⁹¹ pertany al Convent de Sant Miquel dels Reis.

Al braç de Els Orriols, i dins de la partida de l´Hort Tancat, se situava el Molí de Els Orriols, el qual al segle XVIII era propietat d´Inza Relator⁹². Un segle més tard, aquest enginy, propietat de Carlota Lopez del Castillo i administrat pel seu marit, Juan Angel del Llano, mantenia un fort litigi amb el Molí de Navarro, com a conseqüència de l´excessiu regolf d´aquest darrer artefacte. Així, els perits mestres moliners anomenats per la Junta d´Electes de Rascanya, observaven que “en la altura del agua que habian dejado en el Molino de Navarro, trababa la salida del agua á los rodetes del dels Orriols seis dedos; cuyo perjuicio según nuestro entender debe remediarse dela manera siguiente: Que el Molino de Navarro deba construir á sus costas un derramador al lado dela Fila principal inmediata al Molino de figura corba y de longitud de 16 palmos...”⁹³.

Després del Molí de Els Orriols es trovaba el Molí fariner de Navarro, dins del partit de Sant Salvador, vora el Camí d´Alboraia. La referència més antiga que en tenim d´aquest casal correspon al segle XVII, “En este cami, ya quatre ponts, que no toquen adobar a la Fabrica, el primer esta prop del moli del Doctor Navarro, per daball del qual passa aygua pera regar terres del dit moli, que ara es de la herencia, ò adminiftracio deixada per Pere Iuft, Cavaller de Nulles...”⁹⁴. A l´any 1741 sabem que el seu propietari era Juan Bautista Marti⁹⁵. Ja a començaments del segle XIX, la tituralitat d´aquest casal fariner i arrosser era de Basilio Martí i Torres⁹⁶. Uns anys més tard, i dins del conflicte abans esmentat amb el molí de Els Orriols, posseïa l´enginy hidràulic Antonio Martí⁹⁷. Al 1871 el Molí de Navarro, arrendat per Jose Navarro Soler, va sostenir en companyia del Molí d´Estenaga un dur enfrontament amb la Junta de Rascanya, en relació a la contribució del sequiatge d’ambdós artefactes. El Molí de Navarro, que utilitzava les aigües extremals del Braç de Guatla, es negava a pagar el sequiatge, en resposta al tancament del pany d´aquesta derivació per la Comuna de la séquia. Aquest òrgan de direcció aclara en una resposta ben detallada⁹⁸, que tant el Molí de Navarro com el Molí d´Estenaga, només satisfeien el minimun de la quota global per als molins d´aquesta séquia. És a dir, aquest casal de Navarro, depenent de l´extremal de Guatla terreny censit no pagava el dret exclussiu de la dotació d´aigua necessària per al moviment de les seues moles, sinó que el seu pagament, només el garantia l´ús dels llits i rabeig de la séquia.
El Braç d´En Blanch, canal principal de Rascanya, s´extenia des el Pont de les Llengües fins a la divisió en llengües braçals d´Alboraia i d´Almàssera d´aquesta séquia a l´altura del Molí dels Canyars⁹⁹, vora el terme de Tavernes Blanques¹⁰⁰. Aquest antic traçat medieval, tenia el seu primer partidor abans d´arribar al Molí d´En Blanch, al partidor de Torrella que obria la dotació d´aigua a la séquia del mateix nom¹⁰¹. Poc després, venia el partidor d´En Blanch, junt al molí medieval del mateix nom, situat al Pla de Sant Bernat, prop del Camí de Montcada. En les primeres dècades del segle XVIII aquest casal fariner, propietat del Convent de Dominicanes de Santa Catalina de Sena¹⁰², tenia com a moliner a Bautista Pròsper¹⁰³. Durant els inicis del segle XIX, el moliner era Antonio Donderis¹⁰⁴. Cap a les darreries d´aquesta centuria, tenia una població de dinou habitants, i el seu conjunt articulava un edifici d´una altura, tres casals de dues plantes i una barraca¹⁰⁵.
El següent enginy, situat, junt al Monestir de Sant Miquel dels Reis¹⁰⁶, era el Molí fariner d´Estenaga, el qual movia les seues moles amb les aigües del braç de la Cadira, principal escorredor de la séquia de Rascanya abans d´arribar al Pont de l´Anell.

La troballa d’un document d´arxiu, corresponent al segle XVII, no tan sols ens ha permés identificar el propietari d´aquest molí¹⁰⁷, sinó també conèixer en profunditat, el funcionament hidràulic del complexe entorn que s’agombolava en el creuament del paleollit de la séquia de La Font de Carpesa amb la séquia de Rascanya¹⁰⁸, a la partida del Bullidor de Carpesa. Al segle XVIII, el propietari d´aquest casal era Francisco de Paula Verder Montenegro, Marqués de Benemegís, el qual, a través del seu arrendatari, el moliner Jayme Josep Cabezas, va mantenir un contenciós amb la Comuna de la séquia en relació a l´aprofitament de les aigües d´aquesta pel molí¹⁰⁹. Dins dels anys inicials del segle XIX, Antonio Salavert, Marqués de Benemegís, com hereu dels seus avantpassats, mantenia la titularitat sobre l´artefacte hidràulic, sent l´arrendatari, el moliner Miguel Esteve¹¹⁰. Al 1871, Vicente Lluesa Sanchis, arrendatari del Molí d´Estenaga, en col·laboració amb els moliners dels artefactes de St. Miquel i Alboraia, es declararen molins de francs o aigües perdudes. Situació, que segons el seu argument, els eximia del pagament de tases en el repart general de la séquia de Rascanya, per a la reconstrucció del seu assut¹¹¹. De fet, uns anys enrere en Abril de 1866, diversos propietaris i arrendataris, regants dels braçals d´Estenaga i el Palmar¹¹² rolls derivats de la séquia de la Font, havien plantejat una forta queixa a la Junta de Rascanya, fent palés l´absolut abandonament d´aquestes terres en quan a l´escura. Ja que la darrera neteja del caixer i les seues vores s´havia escomés durant 1858. L´absentisme dels fronterers, els qual no pagaven cequiatge, reivindicant ser regants de zones no censides; ocasionava que la vegetació salvatge, tant de les barbes de la séquia, com del llit del caixer, s´extenguera desproporcionadament, afectant a la lliure circul·lació de les aigües i el seu drenatge, a través d´aquests canals, i ocasionant greus desfetes dins aquesta zona de la depresió del Palmaret.

Reprenent el traçat de Rascanya al seu caixer principal, s´observaba com dins l´àrea pròxima al Pont de l´Anell, la séquia de la Font poc abans de creuar el Camí de Barcelona proporcionava el seu cabdal al Molí dels Fleixets¹¹³ un enginy hidràulic construït al llarg del segle XIX¹¹⁴.
Taula 1. Quota de pagament dels molins de Rascanya¹¹⁵

denominació	Quota
Molí del Sol	496.72
Molí de Sant Pau	470.60
Molí de la Torreta	470.60
Molí de Plantes	248.50
Molí de Serra	233.46
Molí d’En Blanc	233.46
Molí de Els Orriols	116.46
Molí de Sant Miquel	90.36
Molí de Navarro	90.36
Molí d’Estenaga	90.36
Molí de Fleibets	311.23
Molí d’Almàssera	143.07
Molí de l’Assumpció	90.36
Molí d’Alboraia	120.48