SÉquies I molins a l´horta de valència: la séquia de rascanya, hidraulisme al marge esquerre del turia

ZONA FINAL: L´ÀREA DELS EXTREMALS. BENIMACLET, ALBORAIA I ALMÀSSERA.
Un cop traspassat el pont de l’Anell, Rascanya seguia el seu traçat cap al nord i a l´altura del Molí dels Canyars rebria l’aportació d’un canal secundari de Tormos, per a tot seguit, dividir-se la séquia mare, entre el braç d’Almàssera i el d’Alboraia¹¹⁶. Superat aquest indret, es pot dir que començava el darrer territori de Rascanya.

La darrera zona recorreguda per la séquia de Rascanya, era fonamentalment l´àrea de l´extremal, un espai hidràulic de grans dimensions, i de dificil interpretació. I és que la diversitat de cursos d´aigua, provinents de la derivació fluvial del Turia, o dels diferents drenatges naturals derivats dels distints paleocanals, a més del dispérs conjunt de fonts i ullals locals, pot resultar a primer cop d´ull, certament aclaparador. De fet, durant els segles XVIII¹¹⁷ i XIX, aquest territori registrà un gran dinamisme, associat a l´expansió del regadiu i a l´increment d´establiments moliners. Encara que des de les cronologies baixmedials estava produint-se, la progressiva integració dels diferents circuits de vells microregadius en certs casos hereus dels disgregats microsistemes andalusins situats a la marjal litoral de l´Horta¹¹⁸ en els trams finals (o aigües perdudes) de la séquia de Rascanya.

Amb la finalitat de proporcionar una explicació àgil d´aquesta àrea compresa per les terres de Benimaclet, Alboraia i Almàssera, i d´estructurar el més coherentment, la relació entre els cursos d´aigua i els molins; hem decidit distingir bàsicament dues zones: La primera integraria, l´interespai séquia de Rascanya i séquia de la Mar, els regs asociats al Barranc del Carraixet, i les séquies al marge esquerre del Carraixet, dins els termes d´Alboraia i Almàssera; la segona zona gravitaria vers l´espai séquia de Rascanya/séquia de Vera.
PLÀNOL DELS MOLINS D’ALBORAIA I DE LA MAR.

(nº 3).

RASCANYA, LA SÉQUIA DE LA MAR I ELS REGS DEL CARRAIXET.
Les derivacions finals del braç d’Alboraia es fusionaven amb les aigües de la séquia de la Font poc abans d´arribar a Alboraia, formant la séquia del Palmar braç de Calvet. A partir del punt dit Llengües de Belloc¹¹⁹, la séquia es dividia en dues branques, la derivació de l´esquerra s´anomenava séquia del Palmar. Uns metres a continuació, aquest braçal tornava a dividir-se al partidor de Calvet o també conegut com del Xop, on es fraccionava en altres dos rolls. El roll de l´esquerra prenia el nom de séquia del Palmar dirigint-se vers el Molí de Gamba, i el roll de la dreta, continuava amb el nom de braç del Calvet¹²⁰ endinsant-se dins el poble d´Alboraia. A la part oriental d´aquesta població es trobava el Molí d´Alboraia, propietat del Marqués de Cruïlles¹²¹. Aquest casal fariner, artefacte de probable origen medieval, movia les seues moles a través de les aigües de la fil·la del Molí d´Alboraia.
Hi tenim constància que a la primera meitat del segle XIX funcionava només sis mesos a l´any¹²², com a conseqüència de la seua posició a cua del sistema de Rascanya, i de la pertllongada manca d´aigua que patia la séquia.

Una vegada superat el poble d’Alboraia, la séquia de Rascanya passava a denominar-se séquia de la Mar. Tot i la persistència de la Comuna de Rascanya, de considerar aquest braçal, com caigudes i tram final de la pròpia séquia, el que és ben cert, és que en temps passats la séquia de la Mar estava constituida majoritàriament per la dotació d´una sèrie de fonts al marge dret del Carraixet; i amb els anys, va ser progressivament assimilada per la séquia del Turia. Un cas ben palés de l´assimilació de vells microregadius al marge dret del Carraixet per la xarxa de Rascanya, podem observar-lo en la defensa que el Marqués de Cruïlles, propietari del Molí de la Mar, realitzà mitjançant l´escorcoll notarial dels documents fundacionals d´aquest molí als registres de la Batlia Real en la segona meitat del segle XVIII¹²³ i el lliurament d´un acurat plànol sobre la zona.

Un litigi al 1761 entre Leandra Valero, vidua de l´anterior moliner Christoval Marti i ara arrendataria d´aquest casal a l´extremal d´Alboraia en la partida de Les Trilles, i els regants de Rascanya “sobirans” al molí, desvetlava una clara perversió de l´origen de les aigües, per part d´aquests darrers i la Comuna de Rascanya¹²⁴que l´artefacte denominat “sec”, podia rebre des del curs alt de Rascanya dins aquest indret, anomenada séquia de la Mar. Ja que aquest edifici rural en mans dels Cruïlles des d´època moderna¹²⁵, i com bé demostrava la documentació d´arxiu, s´havia abastit principalment en el seu origen baixmedieval d´un partidor que arreplegava l´aigua d´una sèrie de fonts, situades uns metres per dalt dels barbacanals d´aquest enginy i que tot seguit donaven curs a la séquia de la Mar. Es a dir, aquesta canal d´aigua associada a l´aiguamoll de l´antic Rafalterràs¹²⁶ va patir una posterior reconversió en escorredor de Rascanya, un escorredor que com la majoria de l´extremal no gaudia de “bona salut”¹²⁷ en època contemporànea.
Quant al braç d’Almàssera, aquest últim espai d’irrigació representa un punt i a banda en les subdivisions de les àrees recorregudes per Rascanya. Dona´t que és molt probable que l’espai regat instal·lat a l’esquerra del Carraixet, s’establira com la darrera ampliació del traçat de la séquia de Rascanya durant el periode andalusí.

I no seria fins a l´any 1740 quan es procedí per part del Síndic d’aquesta séquia a la construcció d’un cano¹²⁸ per al pas soterrani de les seues aigües a través del llit del Carraixet. Aquest canal d´Almàssera es dividia en dos braçals, els quals, completaven el reg a l´esquerra del Carraixet, amb les fonts de S. Vicent i el Canonge. El territori que comprenien les partides de Savoia i Massamardà al terme d’Alboraia, junt amb les del terme d’Almàssera, desenvolupava el seu perímetre de reg a través de la fusió de les aigües del braç d’Almàssera –canal de distribució– amb les del barranc de Carraixet –canal de drenatge. Dintre d’aquesta conjunció de dos diferents fluxos hídrics, existien fonamentalment dues maneres de respondre a la manca del líquid element, per a regar els camps, al llarg de l’estiu. D’una banda tenim un tipus d’ús particular en el qual s´operaven, bàsicament, dues solucions: per una part el reg mitjançant esgotadora, coneguda amb el nom de tahona, que era molt costós i estava associat a una precarietat econòmica dels camperols, i per l’altra el reg amb sínies, el qual proporcionava una major quantitat d’aigua¹²⁹.

Per altra part, tenim un altre tipus d’irrigació de caire col·lectiu que, consistia en la construcció entre els mesos d’abril i setembre de preses o pantans, elaborats amb terra i pedra solta al llit del Carraixet ¹³⁰, per regants del terme d´Alboraia. Aquestes construccions hidràuliques “els assuts del Carraixet” que hem documentat des de l´any 1817, aprofitaven els rabejos d’aigua que hi brollaven en forma d’ullals i fonts, canalitzant-los a través de tres boqueres denominades braços del barranc, els quals servien per socòrrer el reg de Rascanya, tant a la banda esquerra, mitjançant els braços del Gaiato i de Rodrigo, com a la banda dreta, per mig del braç del Miracle¹³¹. Els dos casals moliners d´aquesta zona eren: el Molí d´Almàssera, situat al marge esquerre del Carraixet, del qual tenim constància documental des del segle XVII; i el Molí de la Barraca, situat a la partida dels Desamparats, al terme d´Alboraia i construit en la segona meitat del segle XVIII¹³².


RASCANYA, SÉQUIA DE VERA.

El darrer espai regat per aigües de Rascanya restava enquadrat entre l’esmentada séquia de la Mar i les cueres aportacions de la séquia de Mestalla, Tormos i Rascanya al paleollit de la séquia de la Font de Carpesa o séquia del Palmar, que poc després es transformava en la séquia de Vera. L´àrea de Vera compresa entre la partida de St. Esteve a Benimaclet, i la part meridional del terme d´Alboraia¹³³ representava un espai endorreic per excel·lencia que actuava com receptacle natural del fluxes provinents del Barranc del Palmaret¹³⁴, i d´altres subespais endorreics (com el clot del Molí de Gamba).

La séquia de Vera, a banda de rebre la seua dotació hidrica, en continuació dels diferents braçals del Palmaret, canalitzava les aigües d´un bon nombre de fonts i ullals¹³⁵ dels termes de Benimaclet i Alboraia. Les fonts més importants eren la de la Murta, Farinós, Reina, Panach i Sant. En determinades èpoques de l´any, els llits d´aquestes fonts, es transformaven, durant un bon temps, en petits espais llacunars¹³⁶, com a conseqüència d´un reiteratiu desbordament del seu caixer de terra, que rebia aportacions d´una sèrie d´ullals, i caigudes de les séquies del marge esquerre del Turia. La Font de la Murta naixia dins la partida de Rambla a Benimaclet, i abocava el seu cabal a la séquia del Molí de Benimaclet¹³⁷ un dels trams finals de la séquia de Rambla (Mestalla), canal, que com aigües perdudes de Mestalla, derivaba finalment cap al llit de la séquia de Vera. Una altra séquia del terme de Benimaclet, que aportava una bona dotació d´aigua a Vera, era el partidor d´Orucha, en un curs paral·lel a l´assagador de Benimaclet a Vera, i amb posterioritat a moure les moles d´un molí fariner de l´extremal de Rambla¹³⁸. Una mica abans, cap al nord, a la banda d´Alboraia, naixien dins la partida de Calbet les fonts de Reina, Panach i Sant, les quals creuaven el Camí assagador de Vera mitjançant un pont¹³⁹, per a posteriorment i després d´haver regat terres d´aquest extremal conduir les seues aigües a la séquia de Vera.

Però com ja esmentaven adés, el principal curs d´aigües i antecedent del caixer de la séquia de Vera, era el braç del Calvet o del Palmaret. Aquesta canal, que ja havien dit, es dividia a les Llengües de Belloch, presentava a la seua esquerra la séquia principal del Palmaret, que tornava a subdividir-se en un partidor, situat més endavant, que es deia de Calvet o del Xop. A la esquerra d´aquest partidor, la canal resultant continuava amb la denominació del Palmaret (o braç de Gamba), mentres que la séquia de la dreta s´anomenava de Masquefa. La primera, séquia del Palmar, poc després de la divisió anterior, presentava el Molí de la Verge. Les dades que tenim d´aquest enginy fariner, corresponen al segle XIX, en un pleit entre regants de la séquia de Calvet i la propietaria del casal moliner, Sinforosa Crespi de Valdanza, Marquesa Viuda de Llanera y Olocau¹⁴⁰.

Centenars de metres més endavant, i dins el mateix braç del Palmar, es trovaba al fons d´una depresió, el Molí de Gamba o de Jamba, a continuació del Pont de Guay. Com ja apuntava Rosselló en el seu article dels molins de l´Horta, aquest casal, sembla construït en la segona meitat del segle XVIII. Sabem que en les primeres dècades del segle XIX, la seua propietària era la Marquesa de la Vega de Bonillo, Comtesa vídua d´Orgaz i Sumarcàrcer¹⁴¹. Al llarg d´aquesta darrera centúria, el Molí de Gamba arrossegà una pertllongada manca d´aigua anual, donat que només podia moldre durant quatre mesos a l´any¹⁴². A l´any 1880 es substitueix dins la séquia d´aquest molí, l´antiga parada fixa de fustes per una almenara de torn¹⁴³.

A la dreta del partidor del Xop, començava el curs de la séquia de Masquefa, la qual es tornava més tard a fusionar amb el braç del Palmaret para conformar el curs definitiu de la séquia de Vera. Dins del caixer de la séquia de Masquefa, es trovaba el molí del mateix nom. Les primeres noticies que tenim d´aquest artefacte fariner, es situen al segle XVIII; sabem que al 1740 era propietat del Marqués de Castellnovo, el qual el tenia arrendat a Tomàs Barad. Uns cinquanta anys més tard, Pedro Donderis era el mestre moliner¹⁴⁴. Ja a començaments del segle XIX, el seu propietari era Vicente Gausa¹⁴⁵.

Uns metres endavant, la séquia de Masquefa rebia les escorrenties de la séquia del Molí de Navarro, i en aquest indret es trovaba el Molí de Farinós. Aquest molí fariner es construeix a finals del segle XVIII, sent el seu propietari Antonio Palaviciano, Baró de Figuertagni¹⁴⁶, i el seu moliner Vicente Comes.
Una vegada arribats la séquia de Vera, ens trobem el casal moliner del mateix nom.

La seua ubicació al Clot de Vera, no degué de ser casual, ja que el Molí en conjució amb la séquia, era beneficiari de bona part del conjunt de cursos d´aigua de l´extremal, ja esmentats anteriorment. En poques paraules, l´enginy de Vera representa un clar exemple de molins a cua de sistema, però no depenent principalment d´una séquia fluvial, sino més bé, adscrit a un xarxa de microregadius aloctons de les grans séquies del Turia.

A banda d´aquesta qüestió formal, aquest darrer artefacte del sistema d´extremals de Rascanya, ha sigut molt possiblement un dels més coneguts i famosos a l´Horta de València; ja què el complexe del molí i l´ermita de Vera, ha resultat sempre un paisatge recurrent per artistes o simple excursionistes de camí i séquia. Les primeres dades que tenim respecte a la seua construcció, corresponen a la intervenció arqueològica que es va realitzar, durant l´any 1997, per les arqueòlogues Concha Camps i Francisca Rubio.
Aquests tècnics, trobarem i detectarem elements constructius baixmedievals, entorn el segle XIV. Les dades documentals més antigues, corresponen al segle XVI, en concret a l´any 1534. Tot i qué també trobem informació d´altres anys del mateix segle¹⁴⁷, pels quals sabem que la poderosa familia dels Mercader era la propietaria d´aquest casal. Un segle más tard, durant les primeres dècades, va haver un front enfrontament entre membres d´aquesta mateixa familia concretament els litigants eren Baltasar i Rafaela Mercader pel la possessió del Molí de Vera. Posteriorment durant el segle XVIII, el propietari del molí era Vicente Milan, el qual el tenia arrendat a Francisco Hurtado¹⁴⁸. Ja dins els primers anys del segle XIX, el propietari era Marqués de Malferit¹⁴⁹

1 L. P. MARTÍNEZ SANMARTÍN: “Paisajes medievales: El Moli dels Frares y la huerta de Campanar”, Conservación y restauración del patrimonio histórico valenciano. El Molí dels Frares y el Mural de la Batalla de Salses, UIMP, Valencia, 1998.

2 R. GÓMEZ CASAÑ: Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971). Una aproximació a la seua vida. 1997, Generalitat Valenciana, p. 39.

3 N. P. GÓMEZ SERRANO: “Conferencia de don Nicolas Primitivo Gómez Serrano, acerca de las primeras acequias de la huerta de Valencia”. LAS PROVINCIAS, 16/02/1928.

4 N.P. GÓMEZ SERRANO: D´Arqueologia. Excavacions de València, Centre de Cultura Valenciana, 1932

5 ROSSELLÓ I VERGER, V. M: “Els Molins d´aigua de l´Horta de València”. Los Paisajes del Agua. Homenaje jubilar al profesor Antonio López Gómez. Universitat de València. 1989.

6 Un bon exemple d´aquesta situació és l´obra de l´investigador José Rodrigo Pertegás, Ensayo sobre la topografía preurbana de Valencia (1922), on l´autor lliga descripció física es cita la ubicació, recorregut i característiques dels diversos paleocanals de la plana al·luvial, referents històrics del territori i un bon nombre de dades toponímiques en relació a entitats de població de l´Horta.

7 T. F. GLICK: Irrigation and Society in Medieval Valencia. Cambridge, 1970. Traducido al castellano en: Regadío y sociedad en la Valencia medieval, Del Cenia al Segura, Valencia, 1988.

8 Vegeu el corresponent número de la revista Afers (nº 15, 1993), sobre els molins hidràulics; i l’article de Glick dins aquesta mateixa publicació, sobre “Molins d’aigua a l’Horta Medieval de València: Observacions a un article de Vicenç M. Rosselló” (nº 9, 1990).

9 F. ARROYO ILERA: “Población y poblamiento en la huerta de Valencia a fines de la Edad Media”, Cuadernos de Geografía, 39-49, (1986), p. 129.

10 AHMV, Séquies, caixa 92.

11 A.D.P.V., E.3.1. Ligall 75-76, exp. 1344 (1847).

12 Tot i què existeixen casos excepcionals, que si aportem una detallada informació sobre els trets morfològics d´un canal de reg. És el cas de la séquies de Rambla i Algirós, filloles de la séquia de Mestalla, represantades acuradament en el plànol de la Parroquia de St. Tomàs elaborat pel pare Tosca entre els segles XVII i XVIII.

13 A hores d´ara, encara resulten treballs emblemàtics: N. PRIMITIU: D´Arqueologia. Excavacions de València, Centre de Cultura Valenciana, 1932; N. PRIMITIU: “Artesania valentino-romana”, FERIARIO, 8 (1944); D: FLETCHER VALLS: “Acueductos romanos en término de Ribarroja del Turia (Valencia)”, Actas del I Congreso Español de Estudios Clásicos, Madrid, 1958, pp. 316-320.

14 A. BARRACHINA, P. CARMONA i J. MIRALLES: “Excavaciones en el Molí del Testar de Paterna (Valencia). Tipología de la cerámica medieval hallada en el Molí del Testar de Paterna”, Al-Qantara, Vol. V, 1984, pp. 405-411.

15 “Los viajeros, juristas e ingenieros de la segunda mitad del siglo XIX y principios de este (Aymard, Markham, Jaubert de Passà, Llauradó...) transmiten una imagen y organización de los regadíos valencianos que es necesario constatar acudiendo a archivos y trabajos de campo.”, T. V. PÉREZ MEDINA: La cuenca del Vinalopó en la época moderna. València, Universitat de València, Tesi doctoral inèdita, 1995, p. 17

16 Era el cas de les sèries d´Aigües i Obres Públiques (s. XIX), dins la secció de Foment a l´Arxiu de la Diputació Provincial de València; les sèries documentals de Escrivanies de Càmara (s. XVIII), Batlia Intendència (s. XIX), Batlia Lletra E (s. XVIII-XIX) i Mapes i Plànols, a l´Arxiu del Regne de València; o la sèrie de Llibre d´Instruments (s. XVIII) i Eixample i Policia Urbana (s. XX), a l´Arxiu Històric de l´Ajuntament de València.

17 “Estamos ante una cartografía demostrativa, donde la formalidad es esencial. Una cartografia definida por contraste con la “descriptiva” que acompañaba a las obras de Geografia. La diferencia entre ambas iba más allá de la escala que manejaban. Puede decirse que respondían a esferas distintas y resolvian problemas diversos. Si la segunda se convertía en materia de Estado, quedaba al cuidado de eruditos de gabiente y con su atraso hipotecaba cualquiera política reformista (9), la agrimensura atendía intereses privados o colectivos estrictamente económicos y estaba en manos de peritos...”, A. FAUS PRIETO: Cartografia y Agrimensura en la Valencia del siglo XVIII. València, Universitat de València, Tesi doctoral, 1995, pp. 397-398.

18 Elaboració pròpia a partir de les següents fonts: per al segle XVIII(*) Ordenances de Rascanya 1765; (**) Caixa 92-Séquies/Aigües (AMV), p. 57, 1740-1; (***) V. BRANCHAT. 1784. ..............; (****) Série Batlia ARV,el molí de Vera apareix ja al 1604

19 “L´Horta de València ha estat des de sempre en estreta connexió amb el cap i casal; ni les vilae romanes, ni les alqueries islàmiques, ni els llogarets o pobles que les succeïren, mai no foren independents de la ciutat: la dominació urbana és una constant històrica molt acentuada al seu entorn.”, V. Mª. ROSSELLÓ I VERGER: “Els límits tradicionals i fàctics”, La Comarca de l´Horta. Àrea Metropolitana de València, Generalitat Valenciana, Conselleria d´Administració Pública, 1988, pp. 13-29.

20 “ (...), la Particular Contribución, territorio de una legua de radio señalado como término de la ciudad en la primera rúbrica de los Fueros Valencianos e integrado por los cuarteles de Patraix, Russafa, Campanar y Benimaclet. Aunque este espacio había sido amojonado con anterioridad y se conocían al menos dos levantamientos cartográficos del mismo, fue en el siglo XVIII cuando se destinaron mayores esfuerzos al conocimiento exacto de unos límites que implicaban un mismo estatuto administrativo, jurídico y fiscal para todo los lugares”, A. FAUS PRIETO: “Demarcación y Cartografía de la Particular Contribución de Valencia en el siglo XVIII”, Cuadernos de Geografía, 57 (1995), pp. 91-108.

21 “En el caso de Valencia, la aparente uniformidad de la llanura esconde una gran variedad de micoambientes. Esta variedad explica la zonificación de las àreas afectadas históricamente. Entre las de mayor impacto cabe destacar la zona de Campanar-Marxalenes-Camí de Morvedre, todas en la margen izquierda del río”, P. CARMONA i J. OLMOS: “Río y ciudad: El caso de Valencia”, Acción Antrópica y medio ambiente. Master Sanidad Medioambiental, 1994, UIMP.

22 "El dia pues 16 de Septiembre de este presente año de 1731 aviendo llovido poco la noche antecedente en la Ciudad, i sin verse por toda la mañana en el rio indicios de aver llovido en los altos el dia antecedente, como suele acontecer; porque las avenidas se causan á veinte, ò mas leguas de distancia en este rio, i por su lenta mansedumbre suceden de ordinario à las 24 horas: sin este amago, ò aviso, como à la una i media de la tarde, comenzo á crecer con tanta aceleracion, i aumento, que quando otras veces, para que las avenidas llenassen todo el cauce artificial de el rio de una pared à otra, se necessitava el tiempo de doce, quince, i aun mas horas; esta formidable avenida se redujo à hacer en poco mas de una hora todo su aumento, siendo assi, que para el el decremento, ò reflujo, gastò mas de las 24. Señal evidente, que la lluvia que causo la avenida fue dentro de las diez, ò doce leguas de la Region,...". A. BORDAZAR DE ARTAZU: Puntual Relacion de la Avenida de el Rio Túria, que baña à esta Ciudad de Valencia, sucedida el dia 16. de Setiembre de 1731.

23 “L’Albufera de València és un cas paradigmàtic d’impacte del regadiu sobre un ecosistema palustre. Abans de l’expansió del reg, l’estany només rebia els aportaments superficials d’alguns ullals pròxims i de petites rambles i barrancs nascuts als relleus mesozoics del rerepaís, com ara el barranc Fondo, el de Beniparrell o el dels Algadins, tots portadors de cabals escassos i intermitents (Figura 1.1.). Sols la rambla de Chiva --també dita del Poyo o la Rambleta-- i el barranc de Torrent --o de Catarroja-- assolien un àrea relativament extensa”, C, SANCHIS I IBOR: Evolució històrica del regadiu i canvi ambiental a l´Albufera de València. València, Universitat de València, Tesi doctoral inèdita, 1998, p. 16.

24 "(...) les cotes del marge dret es mantenen un poc per dalt de les de l´esquerre; aquesta situació visible en la configuració de la terrassa a la vora sud del riu, i l´excavació del glacis al nord d´aquest, repercutiran en una major facilitat de vessament de l´agua cap al marge esquerre corresponent a la conca del Barranc d´En Dolça." P. CARMONA: La formació de la plana al·luvial de València. Geomorfologia, hidrologia i geoarqueologia de l´espai litoral del Túria, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1990, p. 124

25 Per a una informació més detallada sobre les dades històriques, referents a les inundacions que han afectat a la ciutat de València i la seua plana d´inundació, vegeu les pàgines 126-132 (CARMONA,1990).

26 “En la Ciudad de Valencia á los treinta dias del mes de septiembre del año mil setecientos ochenta y quatro (...) en la Puerta de Serranos estramuros, con Pedro Donderis compañero de Clavario del Gremio de Molineros, por ausencia de Joseph Raga Clavario del mismo, y los peritos Molineros Manuel Navarro, y Antonio Donderis siendo las dos de la tarde para dar principio a estas Diligencias, dispusieron separarse a la Azud de Rascaña, por la parte del lugar de Campanar, s fin de reconocer las cequias de Rascaña y Mestalla en quanto permitiese la tarde, y en efecto se emprendio el viaje...”, AHMV, Séquies-Aigües, Caixa 92, exp. 17, Expediente de Diligencias practicadas de la Comision de la Ilustre Ciudad para reconocimiento de las sietes cequias mayores, a fin de informarla de las obras, y reparos que necesitan, en defensade las avenidas del Rio.

27 “ (...) en cuya virtud reconocida dicha Azud de Rascaña, hizieron relacion ante dichos Señores comisarios que en ella havian notado los siguiente = cequia de Rascaña  La Azud aunque se halla del todo deruida, de modo que la Azequia no puede tomar agua por ella, al presente tampoco puede executarse obra ni reparo alguno, por no dar lugar la copia de agua que por ella pasa, bien que de pronto, respeto de hallarse en dicha Azud hecha una estacada â la parte de la Caseta, ocurre que de este modo tome mas agua la Azequia en beneficio de los Molinos, debieran tener mucho cuidado de limpiar la Gola hasta el limite de la solera de los tornos para lamejor corriente del agua (...) Siguiendo dicho reconocimiento vieron que en la Zequia de Rascaña inmediata al Rio, frente el pedazo de Cequia que se hizo nuevo por las avenidas del año pasado (1783), y esta entavacado de madera, causo el Rio con su estravio de la Corriente, notables perjuicios, y perdida de tierras acercandose tanto a la Cequia de Rascaña, que es preciso se haga una estacada fuerte de piedras y estacas con la seguridad correspondiente empezandose desde dicho pedazo de cequia nuevo, y siguiendo hasta buscar la proporcion de tierra firme por la orilla del Rio, para evitar de esta manera el que se una con la cequia, y prive enteramente la toma, y corriente del agua para los molinos...”, Op cit 8

28 L.P. MARTINEZ: "Paisajes Medievales: El Moli dels Frares y la Huerta de Campanar", Conservación y restauración del patrimonio histórico valenciano. El Molí dels Frares y el Mural de la Batalla de Salses. València, UIMP, 1998, Tomo I, p. 19

29 “1237, Agost 4: Registre de donació a Guillem d´Aguiló de l´alqueria de Rascanya, íntegra, amb forns i molins.”, FERRANDO I FRANCÉS, A (ed). Llibre del Repartiment del Regne de València. Vicent Garcia ed. 1978.

30 “1263, Maig 4: Jaume I concedeix al seu porter Pere de Pont capacitat per a reparar i conduir, a les seues expenses, el casal de molins que Guillem d´Aguiló te a Rascanya, rebrent totes les rendes de dits molins fins cobrir les quantitats que li deu Aguiló i les despeses d´obra”, ACA, CR, reg. 14, fol. 17r.

31 “El único ejemplar del mapa de Cassaus que conozco forma parte de la colección particular de D. José Huguet, a quien agradezco el que me permitiera consultarlo. Todo parece indicar que se trata (salvo error de impresión de una reedición del levantado un siglo antes por Asensio Duarte, cuando se creía que eran dos planos distintos...”, A. FAUS PRIETO: “En torno a las fuentes cartográficas de las Observaciones sobre el Reyno de Valencia de A.J. Cavanilles”, Cuadernos de Geografía, 62 (1997), p. 521.

32 Per una aproximació rigorosa sobre els plànols de l´Horta confeccionats per Cavanilles, López i Bordazar de Artazu al segle XVIII, consultar l´apartat sobre el mapa de la particular contribució de València, dins l´article assenyalat de Faus Prieto (1997).

33 El plànol de Tosca sobre la ciutat de València, es centra sobre l´àrea urbana intramurs, i tant sols monstra un esmerlit fragment de horta periurbana al marge esquerre del Turia.

34 La memòria del Plano topografico de la Ciudad y Huerta de Valencia, realizat per Cristobal Sales per a la Real Societat Econòmica de Amics del País Valencià, pot trobar-se a: RESAPV, 1821, C-68, V Premios, nº 24.

35 Op cit 10, p. 326

36 “Lo cami de Liria, comença a la baixada del pont nou (...) En este cami hi ha dos ponts, lo hu arrimat a la cequia de Rascaña, per davall del qual passa aygua pera regar terres del hort de Catalina Morales,...”. I. LOP, 1674. De la institucio Gouern Politich, y Juridich, Observancies, Costums, Rentes, y Obligacions dels Oficials de les Ilusttres , fabriques Vella dita de Murs e Valls, y Nova dita del Riu de la insigne Leal y, Coronada Ciudad de Valencia. Valencia, pp. 300-301.

37 Op cit 10, p. 326

38 Aquest indret, representat a un excel·lent planol de finals del segle XIX ARV, poseeix una de les mitjors images de la séquia de Rascanya i un racó d´horta periurbana dins aquesta centuria.

39 Regracie l´ajuda prestada en el seu moment per Thomas Glick. El qual, va tenir la gentileça de deixar-me consultar la transcripció de bona part de la documentació medieval fonamentalment expedients de la sèrie Governació de l´Arxiu del Regne de València que havia utilitzat anys enrere en la confecció del seu llibre sobre el regadiu medieval valencià.

40 ARV, Governació, Litium 2211 , f. 22 r-v, ff. 6r-15v, f. 1 (1415, Maig 7. València).

41 He pogut localitzar un altre document del segle XV, dins la sèrie de Clero ARV, on s´utilitzen ambiguament les etimologies Naxera o Naquera per nomenar la mateixa séquia que tractem.

42 “(...) Dionisio Cervera Notario en 3 de Julio 1443 este Real Monasterio de la Zaydia, establecio a Jayme Loca Labrador un pedazo de tierra llamado el Secret que entonces lindava conla Azequia de Algiros que corria continua al Monasterio, y và al Convento dela Trinidad con la Azequia de Naquera, y con el camino publico que entonces se havia hecho sobre los dos puentes de dichas dos Azequias...”, ARV, Clero Leg 331 Caixa 883 nº 107 .

43 “A fines de la década de 1580, la ciudad de Valencia (...) la desdicha se presentó bajo la forma, no menos cruel, de las inclemencias meterrológicas emanadas de la denominada