Tal com veus

TAL COM VEUS
Tal Com Veus és el nom del taller d’escriptura del Blanxart. El dilluns, de 5 a 7 de la tarda, els alumnes del nostre centre que tenen ganes d’escriure vénen voluntàriament a l’institut i n’aprenen la tècnica a partir de sessions pràctiques, en què s’analitzen meticulosament les històries que volen explicar. No es tracta de fer redaccions, sinó d’elaborar textos literaris que, un cop acabats, tindran vigència d’aquí a cent o dos-cents anys (de fet, tota la vida); això vol dir que els joves escriptors del Blanxart han de rumiar molt les històries que volen explicar, i escriure-les i reescriure-les contínuament; no importa el temps que tardin a fer un relat, el que compta és que aquesta història no deixi indiferent el lector, és a dir, que transmeti.

A continuació us oferim textos, elaborats aquest curs, que considerem definitius.

Gaudiu de les històries dels nostres joves escriptors!

Josep Gòrriz

Comissió de Biblioteca

TAL COM VEUS
En Marc i la casa d’enfront, d’Andrea Vinaturu, 1r B ESO

El ratolí Joan, d’Ouidad Zoubir, 1r B ESO

On és la meva mare?, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESO

El Youseff, la Maya i el petit Alí, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESO

L’accident, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESO

La Souhalia i en Saïd, de Laila Boulabkoul, 2n D ESO

El problema de la Mery, de Ràdia Zoubir, 2n D ESO

L’Eva i les amigues, de Ràdia Zoubir, 2n D ESO

Els carrers de Jaipur, de Souhaila Belhani, 3r A ESO

L’última mirada, de Souhaila Belhani, 3r A ESO

Els cops del destí, de Souhaila Belhani, 3r A ESO

El pou dels desitjos, de Florella Bekari, 4t A ESO

Els crits del silenci, de Florella Bekari, 4t A ESO

Germanes de sang, de Florella Bekari, 4t A ESO

Et perdono, de Luz Karime Cifuentes, 4t A ESO

EN MARC I LA CASA D’ENFRONT
En Marc tenia tretze anys, era alt, tenia el pèl roig i els ulls clars com la mel i vivia amb l’àvia Marisa, que tenia els cabells blancs com de neu i l’esquena encorbada per l’edat, i era bona persona: a part d’àvia, feia de mare i de pare. Des dels tres anys que en Marc estava sense pares, en feia deu que vivia sense l’amor de la mare ni la protecció del pare, no podia parlar ni jugar amb ells. Tenia l’àvia Marisa i el tiet Manel, que era manyà, tenia un taller mecànic i fins i tot l’havia ensenyat a soldar; però no era suficient per sentir el caliu dels pares. Quan es queixava a l’àvia d’aquesta situació, ella li deia:

−Marc, no pensis més en tot això: els pares no hi són han mort.

L’àvia el tractava bé, però li deia coses que no eren veritat.

Un dia en Marc va obrir un calaix de la tauleta de nit de l’àvia mentre ella es dutxava. Sota el diari que hi havia al cul del calaix, va trobar un sobre; el va obrir i va veure una carta rebregada, tenia unes taques d’humitat que semblaven llàgrimes; la va llegir:

“Marisa estimada:

Nosaltres marxem a Itàlia, a Lecco, tenim por, l’home de la casa d’enfront ens ha amenaçat de mort i hem de fugir. Sisplau, cuida en Marc, ni a ell ni a tu no us farà res.

Joan i Marta”
De cop, en Marc va saber la veritat: els seus pares eren vius i vivien a Itàlia.

Per una banda estava content, però per l’altra, trist i enfadat amb l’àvia perquè l’havia enganyant tota la vida.

Al vespre observà seriosament com l’àvia preparava el sopar a la cuina; quan ella li feia una pregunta, en Marc només contestava sí o no. L’àvia no sabia per què es comportava així. En Marc va sopar de pressa per poder pensar en aquesta situació, va agafar una poma i es dirigí a l’habitació amb pas viu. S’hi va tancar i es dirigí a la finestra, que donava al carrer; des d’allà veia perfectament la casa d’enfront. Es va asseure a l’ampit i va mossegar la poma pensant què podia fer per trobar els pares. Necessitava un pla i no se li ocorria res. Va veure sortir la lluna i decidí anar-se’n a dormir perquè l’endemà era dilluns i havia d’anar a l’institut. Però es va passar la nit despert, donant voltes al que acabava de descobrir. Primer hauria de saber qui era l’home que va fer marxar els pares de casa, com i per què.

En Marc es va llevar a les set mort de son i sense forces per vestir-se, es va posar el primer que va trobar: els texans, la dessuadora, les sabatilles i la gorra que sempre portava, va anar al bany a rentar-se les dents, es va posar a la motxilla un crusant i un suc de poma i va sortir de casa. Tenia ganes de veure en Martí, el seu millor amic.

En Marc caminava pensatiu, eren tres quarts de nou i el carrer era ple de nens, treballadors i algun avi matiner que passejava el gos. Va veure en Martí a la cantonada de la pastisseria, es van saludar i van caminar junts explicant-se el que havien fet el cap de setmana. En Martí havia anat a la granja del seu tiet Tom i s’havia banyat a la piscina. Quan va arribar el torn d’en Marc, va abaixar el cap i va dir:

−Jo no he fet res de bo, he estat a casa avorrit.

En Martí es va adonar que li passava alguna cosa, però va callar. Quan arribaven a l’institut, van veure la Sílvia, segons en Marc la noia més guapa i simpàtica i llesta del món, de la Via Làctea i de tot l’univers universal; des de tercer de primària que la Sílvia era la noia dels seus somnis, però ell no s’havia atrevit mai a confessar-li el que sentia. En Marc va notar que el cor li bategava de pressa i s’estava posant vermell.

Van entrar a l’institut i van començar les classes. A en Marc se li van fer interminables. A l’hora del pati, en lloc de jugar a bàsquet, es va asseure sota un pi i s’agafà el cap amb les mans.

En Martí, que l’havia seguit, no va poder més i va explotar:

−Què et passa, Marc?

−Mmmmm... –ell es va fer el despistat−, no ho sé... –però va canviar d’opinió: si no explicava el seu gran problema al seu millor amic, a qui l’hi deia?−, sí, sí que ho sé, i t’ho diré ara mateix: saps que et vaig dir que la iaia em deia que els pares eren morts i no me’n volia parlar? Doncs ahir vaig llegir una carta dels pares que deien que havien fugit a Itàlia, a un poble que es diu Lecco, perquè un home que vivia a la casa que hi ha enfront de casa meva els havia amenaçat de mort. Els pares són vius i jo... –va donar un cop de peu al pi−, jo no sé què fer!

−Ostres! –en Martí abaixà el cap, afectat−, m’has deixat sense paraules, Marc, ho sento.

−No passa res –en Marc li va tocar l’espatlla amistosament.

−Vols venir a dinar a casa meva? Pots avisar la teva iaia per telèfon.

−Oh, gràcies –en Marc va somriure, i va trucar a l’àvia, que li va donar permís.

Quan van acabar les classes, se’n van anar junts. Mentre caminaven, en Martí va treure el tema que preocupava en Marc:

−I ara què penses fer?

−Hauríem de seguir un pla, no et sembla?

−Mmm... sí... –en Martí va sentir que no les tenia totes i li començaven a petar les dents.

Quan van arribar, van veure en Jaume, el pare d’en Martí, regant els clavells del jardí que hi havia davant de la casa.

En Martí va córrer cap a ell i el va abraçar.

−Hola Martí –en Jaume li va acariciar els cabells.

En Marc s’hi va acostar i se’ls va mirar amb ulls tristos, semblaven plens de llàgrimes que no volien caure.

En Jaume es va posar bé les ulleres i observà l’amic del seu fill.

−Hola Marc! –va somriure−, què et passa, noi?

−No res, senyor Jaume –ell va dissimular amb un somriure no gaire convincent.

En Jaume els va fer passar i aviat van sentir l’olor del canelons de formatge.

En Marc va riure perquè en Martí feia veure que era un zombi que caminava amb els braços estirats intentant atrapar algú. Van entrar a la cuina, on la Carlota, la mare d’en Martí, preparava els canalons.

−Hola Martí!, hola Marc!, com estàs?, et vols quedar a dinar?

−Moltes gràcies, en Martí ja m’ha convidat –va dir ell, que desitjava tenir uns pares com aquells.

−Pugeu dalt i deixeu la jaqueta –va dir la Carlota−, vinga, Martí, carinyo.

En Martí va pujar l’escala fent bots estrambòtics que van fer riure en Marc.

Van deixar les motxilles a l’habitació d’en Martí i van baixar fent una cursa. La taula estava parada amb exquisits canalons de formatge.

−Bravo, cuinera! –en Martí va felicitar la mare.

Es van asseure. Van menjar amb ànsia i en Martí va aplaudir quan la mare va dir la seva frase favorita:

−Si voleu més canalons, aviseu, vaig a la cuina a preparar les postres.

−Síh, mahmah! –va exclamar en Martí amb la boca plena−, síh que enh voldrem.

Però van quedar tan tips que no en van menjar més: el seu estómac no hauria tingut espai pel pastís de taronja i pruna que va deixar la mare sobre la taula. Quan van acabar, van donar les gràcies a la Carlota pel menjar tan bo que havia cuinat i van pujar ràpidament cap a l’habitació d’en Martí.

Es van asseure a les dues cadires de l’escriptori i es van mirar l’un a l’altre. De sobte, van sentir un soroll que venia de la finestra. Era la Sílvia, que era molt amiga d’en Martí; la finestra era petita i primer hi va fer passar la jaqueta, la va tirar i en van caure dos guants de plàstic que en Martí posà de nou a la butxaca. La Sílvia estava espantada, quasi plorava. En Marc s’hi va acostar, li va donar la mà i la va ajudar a entrar a l’habitació.

−Què fas aquí? –li va preguntar tot vermell.

La Sílvia el va abraçar i ell es va quedar de pedra, però li agradava tant tenir la Sílvia entre els seus braços, que no la deixava.

−Però... però... tranquil·litza’t, Sílvia, què et passa?, calma’t, no m’agrada veure’t així... –va vèncer la vergonya pensant que a la Sílvia li passava alguna cosa greu.

En Martí, que també s’havia alterat, es va acostar a la seva amiga:

−Què et passa?

−M’he barallat amb la mare; no m’estima –els va mirar tots dos amb cara d’haver plorat.

−Què ha passat exactament? –va voler saber en Marc.

−He tret mala nota en un control de naturals i l’he amagat en un calaix de l’habitació; el dia de la reunió la Cesca ha dit a la mare que m’havia donat el control perquè l’hi ensenyés i ella s’ha posat furiosa, no per la nota, sinó perquè he amagat el control.

−Això no és tan fort –en Marc va fer un gest perquè s’asseguessin amb ell sobre la catifa de terra−. Us explicaré una cosa que espero que t’ajudi, Sílvia –la va mirar−: jo no tinc pares, només una àvia que em tracta molt bé i li estic agraït; de vegades li pregunto pels pares i em diu que són morts. Doncs ahir, a la seva tauleta de nit, vaig trobar una carta que deia el contrari –va abaixar el cap però resistí les ganes de plorar−. La van escriure els pares a l’àvia quan van marxar de Terrassa: diu que marxen a Lecco, perquè l’home que viu enfront de casa meva els ha amenaçat de mort. Fa temps que aquesta casa està abandonada, però des que sé que els pares són vius, me la miro d’una manera estranya; no sé què fer –va dir amb un fil de veu i tornà a mirar la Sílvia−. Que la mare t’hagi renyat per haver amagat el control no vol dir que no t’estimi; jo preferiria mil vegades barallar-me amb la meva mare a canvi de poder veure-la cada dia. Jo encara no sé com són, però estimo els meus pares. Sílvia, parla amb la teva mare i aprofita cada moment de la teva vida per estar amb ella, pensa que hi ha molts nens que no tenen mare ni pare... –en Marc va notar que es quedava sense veu.

En Martí i la Sílvia no sabien què dir, es van mirar i la Sílvia va abraçar en Marc amb tota la seva força. En Marc es va eixugar les llàgrimes i mirà als ulls de la Sílvia, que va trencar el silenci:

−No havia pensar mai en tot això.

En Martí va aixecar el braç i va dir:

−Ens hem de concentrar per ajudar en Marc a trobar els seus pares, però abans hem de saber algunes coses: per què el veí els va amenaçar de mort?

−Algun motiu devia tenir, no? –va afegir la Sílvia.

−Suposo que sí –va afirmar en Marc.

−Hem de respondre totes les preguntes −va insistir la noia−. Primer haurem d’anar a la casa d’enfront, si no hi ha ningú, clar.

−Ben pensat, Sílvia! –va exclamar en Marc−, oi Martí?

−Sí... –en Martí va dissimular el respecte que li feia aquella idea.

En Marc va mirar el rellotge, i quan va veure l’hora, es va aixecar de cop: ja eren les sis i havia de ser a casa a les cinc. Va pensar que l’àvia estaria enfadada. Va abraçar els seus amics, es va penjar la motxilla a l’espatlla, es va posar la gorra i es va acomiadar.

La Sílvia podia estar mitja hora més a casa del seu amic. Quan en Marc havia desaparegut engolit per les escales, en Martí se la va mirar i començà a riure:

−Ha ha ha!, estàs penjada pel Marc!

−Què dius, boig? –ella es va posar vermella com un tomàquet.

−No estic boig, dic el que veig.

−Això no és veritat.

−D’acord, d’acord... –en Martí va riure deixant clar que no se la creia i ella va marxar per la finestra.

Quan en Marc va arribar a casa, l’àvia va obrir la porta amb bata i sabatilles roses i el va abraçar amb cara d’haver patit:

−Si que has tardat, Marc!, quasi truco a la policia.

−Ho sento, iaia, m’he distret jugant amb el Marc i se m’ha passat l’hora.

−El sopar és a taula; deixa la motxilla a dalt, renta’t les mans i baixa a sopar.

En Marc va pujar a la seva habitació i deixà la motxilla i la gorra sobre el llit, es va rentar les mans i tornà al menjador. L’esperava la deliciosa sopa de verdures de l’àvia. Quan va acabar, sonà el telèfon de la sala d’estar. L’àvia l’anava a despenjar però en Marc s’avançà.

−Hola, Marc –era en Martí, com estàs, col·lega?

−Jo bé, i tu?, per què truques?

−Principalment per preguntar-te si demà puc venir a casa teva a dormir, així seguim la investigació.

−Boníssima idea, la Sílvia també pot venir, ara li truco.

−Per cert, quan has marxat li he dit que està penjada per tu, ha ha ha!, s’ha posat vermella com una piruleta, això que feu bona parella.

−Però què dius? –en Marc dissimulà com pogué l’alegria d’aquesta gran notícia−. Adéu, boig! –i s’acomiada rient.

−Adéu, llest!

Seguidament, en Marc es va armar de valor i trucà a la Sílvia.

−Qui és? –li preguntà la veu de la noia, que trobà més dolça que mai.

−En Marc! –exclamà radiant d’alegria.

−Caram, Marc! –contestà ella igual de contenta−, què fas?, per què truques?

−Vols dormir a casa meva? –quan va sentir el que acabava de dir, es va tapar la boca−, ostres! –i ho va intentar arreglar−. En Martí també ve, així continuem investigant.

−Bona idea, però no sé si la mare em deixarà, amb tot això del control, ja saps com són les mares, ai! –va recordar que en Marc no ho podia saber perquè havia crescut sense mare, i es va mossegar la llengua−. Mi... mira, demà t’ho dic, d’acord?

−Perfecte. Parla amb la mare i recorda el que t’he dit abans.

−Moltes gràcies, de veritat, t’estim... bona nit! –la Sílvia va rectificar a temps.

−Adéu, maca!

En Marc va pujar a l’habitació amb pas ràpid, es va posar el pijama i es disposà a dormir, però no podia, va passar més d’una hora donant voltes al que havia dit en Martí sobre la Sílvia, era veritat, perquè ara mateix se li acabaven d’escapar unes síl·labes que ell no oblidaria: T-E-S-T-I-M... O!, va completar la paraula immensament feliç: “A mi m’agrada i jo li agrado, què més puc demanar?”. Finalment se li van tancar els ulls i dormí com un tronc.

L’endemà es va arreglar bé. Va preparar la motxilla, es va posar els texans, la samarreta amb la lletra M i la inseparable gorra, i va estar més de vint minuts endreçant l’habitació, ja que vindria en Martí i possiblement la Sílvia.

Va baixar al menjador, va agafar l’entrepà de la taula, se’l va posar a la motxilla i s’acomiadà de l’àvia, que mirava les notícies a la televisió.

En Martí l’esperava a la cantonada molt animat.

−Som-hi! –va exclamar en veure’l.

Van caminar tot fent broma, fins que, just davant seu, va aparèixer la Sílvia amb un vestit blau cel fins als turmells; a en Marc li va semblar un àngel. La noia va córrer cap a ell i el va abraçar.

−Fiiiiiu! –en Martí se’n burlava; quan ells se’n van adonar, es van separar dissimulant que s’havien abraçat−. Ha ha, que tontos! –va murmurar el seu amic.

Van seguir callats tot el camí, però en Marc i la Sílvia es miraven de reüll i reien.

−Pareu ja, que tinc enveja –va intervenir en Martí, i els tres es van posar a riure.

Van arribar a l’institut. En Marc i en Martí seien junts a l’aula de 2n B, la Sílvia estava més apartada però es va passar l’estona mirant en Marc. Quan van plegar, es van dirigir cap a casa d’en Marc. En Martí i la Sílvia estaven contents perquè a la part del darrere de la casa hi havia un jardí amb piscina i es podrien banyar. Quan s’acostaren a la casa d’enfront, se la van mirar amb respecte, semblava abandonada: les dues finestres de la planta baixa tenien els marcs gastats i el ciment de la façana del pis havia desaparegut mostrant els totxos; les canals del desguàs per on baixava l’aigua de la pluja estaven trencades i hi havia taques d’humitat. De sobte, un 4x4 negre va enfilar el carrer. Ells van continuar i es van amagar rere el mur de pedra del solar que hi havia al costat de la casa d’en Marc; el mur feia un metre d’alt i els tapava completament. El 4x4 va afluixar i ells van veure que era ple de maletes, bosses, carteres..., com si el seu conductor s’anés a mudar. Es va aturar just davant la casa d’enfront. Els nois es van mirar espantats. Un home alt i robust va baixar del cotxe, obrí la vella porta de la casa, va estar uns quants segons a dintre i quan va sortir, obrí les portes i el maleter del 4x4. Va anar traient l’equipatge i el va portar a l’interior de la casa. Els nois van aprofitar que l’home acabava d’entrar per sortir del mur i trucar a casa d’en Marc. Per sort, l’àvia va obrir de seguida. La van saludar i van pujar ràpidament a l’habitació d’en Marc; estaven nerviosos.

Es van apropar a la finestra, que donava a la casa d’enfront, i continuaren mirant. L’home del 4x4 tenia una cicatriu a la galta i els ulls tan sinistres que semblava que no sabessin riure. Els nois van arribar a la conclusió que es mudava a la casa d’enfront: seria el nou veí d’en Marc.

−Ostres! –en Martí s’hi va dirigir−, i si aquest home és el mateix que va amenaçar els teus pares?

En Marc va veure com les cames li començaven a flaquejar.

−És ell! −va afirmar la Sílvia−: va amenaçar els teus pares, i ells, pobres!, van fugir a Itàlia, però l’home no ho devia saber, devia pensar que no es podia quedar aquí perquè era perillós i se’n va anar. Però ha vist que passaven els anys i els pares no tornaven, deu haver pensat que han fugit i no han dit res a la policia. Per això ha tornat: vol continuar fent el que feia. Segur que és així: el puzzle encaixa –va dir amb fermesa i una mica de por.

−Exacte –va assentir en Marc−, jo també penso el mateix; tu què hi dius, Martí?

−Seria molta casualitat, però tot això que dieu... és possible.

Als nois els va cridar l’atenció que el nou veí deixés el cotxe aparcat i buit tanta estona; els llums de la casa estaven encesos, però ell no es veia per enlloc; per què tardava tant a sortir, en quin lloc de la casa era?, què feia exactament?

De cop, van trucar a la porta. L’àvia venia amb tres entrepans gegants de pernil dolç i tres gots immensos de llet amb colacao, el berenar preferit de tots tres.

−Gràcies, iaia –la va felicitat en Marc−, ets un crac.

−De res, fill. Si voleu alguna cosa més, sóc a baix –i se’n va anar.

La relació entre l’àvia i en Marc havia millorat força.

Es van menjar l’entrepà, i quan en Martí es bevia el colacao, se’n va posar per bigoti i tots van riure amb les cares que va fer.

El motor d’un cotxe es va posar en marxa. Van córrer cap a la finestra i van veure el 4x4 allunyant-se carrer avall.

La Sílvia es va gratar el front:

−M’ha passat una idea pel cap, però no sé si...

−Digues-la! –la va empènyer en Martí.

−Ara que el veí ha marxat... voleu anar a investigar la casa d’enfront? –va deixar anar tota valenta.

−No és mala idea –va intervenir en Marc−, però... i si torna quan nosaltres som dins?

−Això, això –en Martí s’aguantava les mans de tant que li tremolaven.

−Un que es quedi a fora mirant –va proposar la Sílvia− i els altres entrem i investiguem.

−Mmmmm... –en Marc es va posar el dit al llavi−, fem-ho! –es va aixecar i baixà les escales−. Iaia!, anem a la botiga de la plaça a comprar xiclets sense sucre –va cridar, dissimulant les seves intencions.

−Així m’agrada, que vigileu per la salut –va dir ella, confiada.

En Martí i la Sílvia sabien que allò era arriscat, però si volien que en Marc recuperés els seus pares, ho havien d’intentar.

Quan eren a la porta de la casa d’enfront, en Marc va dir:

−Sílvia, tu i jo entrarem a investigar; Martí, tu vigila que no s’acosti ningú; si veus perill, fas un xiulet, entesos?

−Entesos! –van respondre tots dos.

−Com entrareu? –va preguntar en Martí.

−Sílvia, tens un clip? –li va demanar en Marc.

−Clar –ella se’l va treure del cap i l’hi va donar.

Dècimes abans que en Marc toqués el pom de la porta, es va aturar:

−Ep!, necessitem guants, no podem deixar empremtes i que la policia ens descobreixi.

−Tens raó –la Sílvia es va posar la mà a la butxaca i va treure quatre guants de plàstics de la Sirena.

−Sí que ets previsora! –va dir en Martí amb la boca oberta.

En Marc i la Sílvia es van posar els guants i van dir a en Martí que vigilés sense tocar res.

En Marc va posar el clip al forat del pany, va fer els moviments que li havia ensenyat el tiet mecànic i aconseguí obrir la porta. Va entrar a poc a poc, seguit de la Sílvia. Van sentir una olor de resclosit tan forta que es van posar les mans al nas; aquella casa portava deu anys deshabitada: el rebedor, el menjador, la cuina, el lavabo, les habitacions... estaven pràcticament buits, on diantre havia posat aquell home tot l’equipatge?

La cara d’en Marc es va il·luminar: just en aquell moment recordà que quan era petit anava amb l’àvia al parc que hi havia darrere d’aquella casa. Quan tenia vuit anys, volia ser detectiu. Un dia jugava a futbol amb altres nens, feia de porter; un nen va xutar tan fort que la pilota es va perdre pel bosc d’arbustos que arribava a la part de darrere de les cases. En Marc va córrer cap als arbustos; semblava que no s’acabessin. Va sentir l’àvia:

−Vés amb compte! –però seguí caminant.

Va moure’s observant-ho tot. Va seguí un camí que amb prou feines es veia i arribà davant d’una porta de ferro tancada. La pilota era allà, però en Marc no pensava anar-se’n sense saber què hi havia darrere d’aquella porta. Es va enfilar en una pedra per arribar a la maneta, però la porta estava tancada amb clau. Va remenar el pany amb un tronc; no va cedir. Aleshores va recordar que quan era petit feia sots en aquell parc perquè la terra era tova.

L’endemà va demanar a l’àvia permís per anar al parc. Es va emportar una pala, i amagat entre els arbustos, va començar a excavar un túnel que passaria per sota la porta. Cada tarda anava al parc i dia a dia el túnel era més llarg. Al cap de dues o tres setmanes va descobrir una paret de ciment tan vella que tenia un forat. Hi va entrar i li va semblar que era en una casa encantada. Va palpar un llum, el va encendre i va veure tot de màquines. La taula era plena de diners. Quan agafava un bitllet de cinquanta euros, va sentir passes. Va apagar el llum i fugí cames ajudeu-me cap a casa. No va tornar més allà dins, i va fer el possible per esborrar aquelles imatges de la memòria; ho aconseguí durant uns anys.

Però ara havien tornat.

−Seguiu-me, ràpid! −va dir als seus amics sense donar cap explicació, i començà a córrer cap al parc.

La Sílvia i en Martí van obeir, van donar mitja volta a la casa i es van endinsar entre els arbustos, que eren més espessos del que en Marc recordava, ho eren tant que aquest cop no va veure la porta de ferro fins que hi va topar amb el nas.

−Ai!

En Marc havia crescut i arribava a la maneta, però la porta continuava tancada. Es va ajupir i buscà el túnel que havia excavat quan tenia vuit anys. Quan el va trobar, va enretirar la terra que l’havia anat tapant i va començar a arrossegar-s’hi com una serp.

−Veniu! –va indicar a la Sílvia i en Martí amb un gest.

Els nois el van seguir sorpresos de la seguretat amb què parlava. En Marc va reconèixer el forat i l’habitació fosca on havia descobert aquelles màquines. El cor li va fer un salt. En aquell lloc repugnant hi havia la resposta als seus dubtes. Cada vegada sentia els seus pares més a prop.

Darrere seu, la Sílvia va entrar al forat i es va posar dreta.

−T’agrairia que em diguessis què fem aquí, on som?

−Que què fem aquí, dius? Doncs aquí hi ha les proves, aquí ho tenim tot! Aquell veí tan estrany és el responsable de la desaparició dels meus pares –va esperar que en Martí sortís pel forat i els mostrà les plaques de ferro amb aquells rectangles que tenien la forma de bitllets de banc−. Aquest era l’equipatge del meu “estimat” veí. Com podeu veure, és un falsificador de diners!, l’hem enxampat!

Els tres van observar al voltant, tot era ple de pols, es notava que la casa estava deshabitada, però els va cridar l’atenció una gran màquina que hi havia enmig. Van mirar bé una planxa de ferro, i pel dibuix que hi van veure, es van adonar que aquella màquina horrorosa servia per falsificar bitllets.

De cop, van sentir passes que baixaven les escales. Es van mirar i estaven pàl·lids com la mort.

L’home de la cicatriu se’ls va plantar davant:

−Vaja, vaja; mira qui tenim aquí.

Els nois van provar d’escapar-se, però ell era prou fort per impedir-ho.

−Deixa’m!, em fas mal! –la veu d’en Marc ressonava entre aquelles parets tan buides−. Què vols de nosaltres?

−El silenci definitiu. No heu de dir res a ningú i només conec una manera d’aconseguir-ho.

Els va lligar de mans i peus amb una corda que va treure d’una maleta.

−Sisplau, deixi’ns anar –va suplicar la Sílvia−, no direm res!

Mentrestant, a l’altra banda del carrer d’aquell soterrani, l’àvia, farta d’esperar els nois, va anar a veure si havien anat a jugar al parc. Va veure alguns arbustos aixafats de feia poc, s’hi va internar i va enfilar un camí ple de brossa.

A pocs metres d’allà els nois continuaven en perill.

−Auxiiiili –el crit va arribar a les orelles de l’àvia: era el seu nét demanant ajuda! La veu venia del fons del camí, va forçar la marxa i totes aquelles mates semblaven no tenir fi. Seguint la veu d’en Marc, va arribar a la porta de ferro. La veu venia de l’interior d’aquella casa, n’estava segura.

Des de la porta ho podia escoltar tot:

−He dit que calleu! –va cridar un home.

L’àvia sabia que aquella casa no estava habitada des que els pares d’en Marc havien marxat, però després de sentir aquella veu, es va treure el mòbil de la butxaca i trucà a la policia:

−A... agent, sisplau, vingui ràpid al parc de sant Antoni, algú amenaça el meu nét, sisplau, vingui... –l’angoixa no li deixà dir res més.

L’àvia no volia fer soroll perquè el segrestador no fugís.

Aviat va veure els llums de dos cotxes patrulla.

Quatre agents van arribar fins als arbustos, l’àvia va assenyalar la porta i els va dir que no fessin soroll.

Els policies van obrir amb una clau especial. Van entrar dins silenciosament, i com que l’home no els esperava, no els va costar sorprendre’l per l’esquena i immobilitzar-li els braços. Quan l’àvia va sentir que l’havien detingut, va entrar a la casa. En veure’l, va recordar la descripció que li havien fet la seva filla i el gendre. Una gran cicatriu travessava la galta de l’home que els volia assassinar. De seguida va saber que aquell individu era el culpable de tot.

L’àvia va anar ràpidament a deslligar els nois i els va abraçar:

−Esteu bé, carinyos?

−No, àvia, no estem bé –va replicar en Marc, visiblement enfadat−. Per què no m’ho has dit abans, tot això? Si ho haguessis fet, no hauria passat res!

−Ho... ho sento. No et volia fer mal, espero que em perdonis.

A en Marc li va saber greu haver estat tan dur amb la persona que li havia fet de mare i de pare durant tants anys.

−Tranquil·la, àvia, t’entenc. Ara només vull trobar els pares, això em faria el noi més feliç del món –va murmurar.

Després de respondre a les preguntes de la policia, l’àvia es va endur els nois a casa. Estaven molt cansats i no tenien ganes de parlar.

Va trucar als pares de la Sílvia i en Martí i van estar d’acord que aquella nit dormissin a casa d’en Marc.

Mentre els tres amics esperaven el sopar asseguts a la saleta, en Marc no va suportar més el silenci:

−Gràcies, per estar al meu costat, ningú hauria fet tot això per mi.

La Sílvia se’l va mirar tota seriosa:

−Què penses fer ara? Ja saps que aquell home és el culpable de tot.

−Sí, això, què penses fer? –va repetir en Martí.

−He de trobar els meus pares amb l’ajuda de l’àvia –en Marc va entrar a la cuina i es dirigí a ella−. Ara que ja ho sé tot, m’hauries de dir on són els pares, sisplau!

L’àvia va deixar el pot de la verdura, agafà el Marc per l’espatlla i es va asseure amb ell a la taula de la cuina.

−Són a Itàlia, a Lecco. Em truquen cada dos per tres per saber com estàs. Els trucaré ara mateix –va treure’s el mòbil de la butxaca i marcà un número.

−Marta?

−Se, sono Marta, chi...

−Sóc jo, filla, la mare –va dir l’àvia rient.

−Hola, mare!, com esteu?

Quan en Marc va sentir la veu emocionada de la mare, li va venir una glopada de llàgrimes.

−Malament, filleta –va continuar l’àvia−, no saps què ha passat?

−Sisplau, mare –ella es va espantar−, digues què ha passat.

−El veí ha tornat i en Marc ha tret el cap a la casa amb dos amiguets perquè va trobar la carta que em vas enviar. L’home els ha segrestat tots tres, però, ai reina!, jo passava per allà, he sentit els crits del Marc i he trucat a la policia. Han vingut en un pensament i l’han detingut, ja som a casa, el Marc, el Martí, la Sílvia, s’ha acabat el malson!

Els nens escoltaven uns plors apagats que venien de l’altra banda del telèfon.

−I tot per culpa nostra –va dir la Marta sanglotant−. No havíem d’haver marxat, no vam pensar prou en el Marc. Quina mena de mare sóc!, no he jugat amb ell, no l’he vist créixer! –va fer una pausa, com si respirés profundament, i va dir amb decisió−. Venim ara mateix!

−Quedem així, estimada –va dir l’àvia abans de penjar.

L’àvia no sabia quan volia dir exactament “ara mateix”, i no li ho va dir a en Marc perquè no es posés nerviós.

Però en Marc no es podia esperar:

−Què t’han dit?

−Tenen una mica de feina, porten anys vivint allà i han d’arreglar algunes coses.

Aquella nit en Marc no va dormir. La Sílvia i en Martí li volien fer veure que el malson s’havia acabat i era qüestió de dies que tornés a veure els pares. Ell ho entenia, i els ho agraïa molt, però cada segon li semblava un segle. A la nit a penes va dormir. Tenia la ment en blanc, com si un fort huracà se li hagués endut les idees.

L’endemà, dissabte, plovia sense parar. La Sílvia i en Martí se’n van anar després de dinar i en Marc va passar la tarda veient la televisió i jugant a la videoconsola; abans de sopar, jugava a escacs amb l’àvia quan van trucar; es van aixecar tots dos. En Marc va arribar primer a la porta. Hi havia una dona i un home amb un paraigües.

−Àvia, et demanen –en Marc tornava cap al menjador.

−Marc, ets tu? –va dir la dona.

En Marc es va girar:

−Com sap el meu nom, senyora?

−Marc... sóc jo... –ella no podia contenir les llàgrimes−, la teva mare! Tot ha estat culpa nostra, no havíem d’haver marxat, no t’he vist créixer, ho sento! –es va agenollar davant seu i ell la va abraçar tan fort com va poder.

−Mare! –i després va abraçar el pare.

Van entrar al menjador i van començar a recuperar el temps perdut.

En Marc estava tan content que dimarts va convidar la Sílvia i en Martí a dinar i a conèixer els seus pares.

No s’esperaven la superfesta de jocs i karaoke que els grans els van preparar i van viure un dels millors dies de la seva vida.

Quan els tres amics es dirigien a la piscina, la Sílvia va agafar en Marc pel braç:

−T’agradaria anar al cinema dissabte?

−A mi? –en Marc semblava un volcà en erupció−. Oh, sí, clar! –aleshores es va adonar que tenia tot el que podia desitjar: els pares, la noia dels seus somnis i un amic amb qui podia comptar sempre –i van continuar cap a la piscina.
Andrea Vinaturu

1r B ESO

EL RATOLÍ JOAN
Hi havia una vegada un ratolí que vivia amb la seva mare i el seu pare. Un dia de juny el pare va menjar una farina groga i es va trobar malament. L’endemà no podia parlar ni menjar, i a la nit es va morir. El ratolí Joan el va plorar molt. La mare li va dir que ella també havia menjat aquella farina groga i podria morir, però ell havia de viure feliç i quan arribés el dia cinc d’octubre, celebrar el seu aniversari. Una nit la mare es va trobar malament; al matí en Joan la va trobar morta i la va plorar més del que us penseu. El cau estava ple de records i com que no ho podia suportar, va marxar de casa. El ratolí Joan va donar voltes per la ciutat buscant un bon lloc per viure. Va dormir al carrer, al parc, en una casa abandonada, en una fàbrica, en un jardí, al bosc..., passava fred i tenia por dels mussols, les serps i més animals perillosos. Un dia va trobar un ratolí amb un barret de copa i li va preguntar:

-Senyor Ratolí, estic buscant una casa per viure, sap on en puc trobar una que sigui prou segura?

-Vine amb mi.

El senyor Ratolí el va portar a una escola. No hi havia nens perquè eren vacances. Quan van haver visitat l’escola, van tornar a la classe de 6è A. Al final de l’aula hi havia un forat petit, hi van entrar i a dintre era gran i còmode. El ratolí Joan va donar les gràcies al senyor Ratolí i es va quedar a viure al forat de la classe de 6è A.

Quan van tornar els nens de vacances, el ratolí Joan estava una mica espantat, però com que els nens no miraven el forat, va anar traient el cap; escoltava les explicacions dels professors. Un dia la professora de Naturals va dir que els animals alegren la vida de les persones: juguen, canten, corren... i fan tot el que poden perquè estiguin contentes.

Aleshores salta un nen i diu:

-M’agradaria tenir una mascota.

Va acabar la classe i els nens van continuar parlant d’animals.

El ratolí Joan no es volia perdre res del que deien i va sortir del forat.

-Mireu! –va cridar un nen que el va veure-. Anem a caçar-lo!

-Quiet! -el nen que volia la mascota se li va posar davant i va anar decidit cap al forat.

El ratolí Joan va veure com somreia aquell nen quan el mirava i es va deixar agafar.

Resulta que el nen també es deia Joan i estava content perquè ja tenia la seva mascota. Va fer una gran festa per celebrar-ho i el ratolí va conèixer tots els seus amics i s’hi va sentir bé perquè parlaven d’ell com si fos un d’aquells ratolins que surten a les pel·lícules. El pare del nen Joan va deixar el diari al sofà, al costat del ratolí Joan, que va mirar la data i va veure que era el dia cinc d’octubre, el seu aniversari! Va mirar amunt i li va semblar veure la mare i el pare rient al seu costat.
Ouidad Zoubir

1r B ESO
ON ÉS LA MEVA MARE?
Hi havia una vegada un conillet que vivia al bosc amb la seva mare i es passava el dia jugant i saltant per tot arreu, però un dia, saltant i jugant, es va allunyar de casa i va perdre la seva mare. El conillet estava preocupat i sol al mig del bosc. Per sort, per allà passava un cargol.

−Cargol, has vist la meva mare?

−Sí, però no puc tornar fins al lloc on l’he vista perquè vaig tan a poc a poc que tardaria massa; hauràs de seguir el rastre de la meva baba; quan arribis al final, torna a preguntar.

El conillet va seguir el rastre de la baba del cargol i quan va arribar al final, va trobar una serp que passava per allà.

−Serp, has vist la meva mare?

−Sí, però no puc tornar enrere perquè tinc visita al metge: no hi ha manera que acabi de canviar la pell!; hauràs de seguir el rastre del meu cos; quan arribis al final, tornar a preguntar.

El conillet va seguir el rastre de la serp i quan va arribar al final, va trobar un porc senglar.

−Porc senglar, has vist la meva mare?

−Sí, però estic molt enfeinat buscant glans i no et puc acompanyar, segueix el rastre de la meva olor; quan arribis al final, torna a preguntar.

El conillet va seguir l’olor del porc, però bufava un vent bastant fort i l’olor va desaparèixer. El conillet estava tan cansat i tan trist que es va posar a plorar:

−On eeeeeets, mare?

Aleshores va veure una guineu que passava per allà.

−Guineu, has vist la meva mare?

−No, però t’he vist a tu, així que no tornaràs a veure la teva mare perquè... se’t menjaré!; fa dos dies que no em poso res a la boca i tinc una gana que em moro.

De sobte, es van moure tot de branques i va aparèixer la mare del conill dalt d’un brau:

−No et menjaràs ningú! –va dir a la guineu, que en veure les esmolades banyes del brau, va fugir corrents.

I el conillet va tornar amb la seva mare!
Oumaima Rouaz

1r C ESO

EL YOUSEFF, LA MAYA

I EL PETIT ALÍ
La Laila té un nòvio que es diu Ayoub. Segons la seva religió, una noia no pot tenir nòvio ni sortir amb cap noi, per això es veuen en secret. Un dia un amic del pare de la Laila els veu junts i ho explica al pare d’ella.

Com que no han respectat les normes, ara s’hauran de casar, però també s’haurà de casar un germà de la Laila amb una germana de l’Ayoub, encara que no estiguin enamorats.

El germà de la Laila triat per la seva família és Youseff i la germana escollida per la família de l’Ayoub, Maya.

La Laila i l’Ayoub es casen i viuen feliços.

En canvi, la Maya i el Youseff estan tristos perquè no s’estimen. No dormen junts i ni tan sols s’acosten l’un a l’altre.

Però, al cap d’un mes, una nit surten tots dos a sopar i beuen vi i cervesa. Quan tornen, s’acosten l’un a l’altre i aquesta nit dormen junts. L’endemà, quan el Youseff es lleva, veu el llit tacat de sang i la Maya plorant al seu costat. El Youseff intenta demanar-li perdó, però la Maya no l’escolta, només plora. El Youseff se’n va corrent perquè ella no el perdona.

Passa el temps i cada dia s’estimen una mica més; al cap d’un any el Youseff comença a enamorar-se de la Maya i la Maya del Youseff, però no s’atreveixen a dir-s’ho cara a cara. Els dos intenten acostar-se l’un a l’altre, cada vegada se senten més bé.

Un dia tornen a sopar fora de casa, beuen molt i dormen junts; després la Maya somia que el Youseff estima una altra dona; ella passa el dia plorant i pensant, i al vespre va a veure la Maria, una dona que interpreta el significat dels somnis; com que aquesta dona està enamorada del Youseff, menteix i li diu que, efectivament, el Youseff estima una altra dona. La Maya pensa i pensa, i l’única solució que troba és escapar. Pel seu cap passen moltes idees: “Si el Youseff no m’estima, per què he de viure amb ell? No vagis tan de pressa, Maya: pot ser que si t’acostes més a ell, comenci a estimar-te. Així no! Vull que el Youseff m’estimi per ell mateix, no li he de parar cap trampa. Però si jo marxo, potser em troba a faltar i s’adona que m’estima. Aquesta nit, quan dormi tothom, m’escaparé!”

L’endemà, quan el Youseff es lleva, troba una carta a la tauleta de nit:

“Youseff, ja sé que tu no em vols, jo fa temps que t’estimo, però tinc la mala sort que tu no sents res per mi. Per això he decidit deixar-te, vull que visquis tranquil i sense problemes, com vulguis i amb la dona que vulguis, ara ja ets lliure, però recorda sempre que t’estimo. Maya”.

El Youseff es posa a cridar:

−No, Maya, per què te n’has anat? Jo també t’estimo. La meva vida sense tu no val res. Oh, Maya, la meva Maya!”, per què has fugit de la casa del teu marit? Si ho sap la meva família i la gent d’aquí, et mataran. Per què has fugit?

Crida tan fort que tota la família el sent.

−Què et passa, Youseff? –li pregunta la mare.

−La Maya es pensa que no l’estimo, se n’ha anat i no tornarà mai més −però s’esgarrifa del que acabava de dir, ha parlat sense pensar en les terribles conseqüències que poden tenir les seves desafortunades paraules−. No la mateu!, sisplau, encara que hagi fugit, no la mateu! −suplica agenollant-se als peus del seu pare.

Al Youseff l’únic record que li queda de la Maya és l’anell del casament.

A partir d’aquest moment no menja ni surt de l’habitació, passa tota l’estona parlant de la Maya i no deixa que ningú toqui l’anell.

Passen tres mesos durant els quals la família del Youseff i els seus amics busquen la noia per castigar-la, tal com mana la seva religió, però no la troben enlloc.

Un dia, mentre els pares i els germans del Youseff esperen informació de la policia, toc, toc, toc, truquen a la porta.

Sabeu qui és?

Doncs la Maya!

I tots exclamen:

−Maya!

El Youseff els escolta, surt corrent de l’habitació i es queda a la porta del menjador:

−Maya! Per fi has tornat!

−Sí, ja sóc aquí –contesta ella−. Per què estàs tan content, si no m’estimes?

−Que no t’estimo?, qui t’ho ha dit això?

−Ho vols saber?

−Sí.

−M’ho ha dit la Maria.

−Quina Maria?

−La que interpreta el significat dels somnis.

−I com sap ella que jo no t’estimo?

−La nit que vam sortir a sopar vaig somiar que estimaves una altra dona, vaig preguntar a la Maria si era veritat i em va dir que sí.

−I tu saps qui és aquesta dona que estimo?

−No m’ho va dir.

−Ho vols saber?

−M’és igual.

−Aquesta dona es diu Maya.

Ella va notar que es posava vermella i se li obrien els ulls:

−Maya? Això vol dir...

−Sí, tu ets la dona que estimo; i tu, encara m’estimes?

−Molt més que abans.

El pare del Youseff s’aixeca amb cara sèria i es posa a tossir:

−Ehem, ehem! Hola, Maya. Has abandonat el teu marit i t’espera un càstig molt dur.

−No, no li espera cap càstig –crida el Youseff, però el pare no li fa cas.

−Crec que tu ja saps quin és aquest càstig.

La Maya abaixa el cap i diu, molt fluix:

−Vaig marxar de la casa del meu marit i ara he de morir.

El pare li demana que el miri a la cara i li diu:

−Serà d’aquí a quatre dies, tens prou temps per acomiadar-te del teu marit, de la teva família i de les teves amigues, d’acord?

Mentre el Youseff s’aguanta la ràbia, la Maya torna a abaixar el cap:

−D’acord.

El Youseff avança cap a la seva habitació i ella el segueix.

−Passa, amor meu –li diu.

S’asseuen al llit i ell li explica:

−Des del dia que vas marxar, per mi la vida no val res, sense tu jo no puc existir.

Tot i la tristesa que senten, les properes tres nits el Youseff i la Maya s’estimen amb passió.

L’endemà la Maya es troba molt cansada, es mareja, vomita i finalment es desmaia. La porten a l’hospital i el metge diu que està embarassada.

El pare del Youseff té poder i aconsegueix que l’endemà no la matin, perquè també matarien el fill del seu fill i això seria un crim; la mataran després d’un any que hagi nascut el nen, així el nét del pare de Youseff tindrà les atencions de la seva mare durant el primer any de vida.

El Youseff i la Maya no es poden treure del cap el que els espera, però viuen els mesos més feliços de la seva vida. Fan festes amb els amics de tots dos, surten a passejar pel camp amb la família... Al quart mes, quan el metge els diu que tindran un nen, pinten l’habitació del seu fill, compren el bressol, la banyera, roba de nen petit, joguines... Al cap de vuit mesos fan una gran festa amb les persones que estimen i el mes següent, neix l’Alí. El Youseff i la Maya estan molt contents, però hem de recordar que a la Maya li queda un any de vida, un any genial que passa volant.

Arriba el dia que la Maya s’acomiada dels seu marit, el seu fill, la seva família i les seves amigues.

A la tarda el Youseff, molt nerviós, explota davant de tota la família:

−No, la Maya pot morir, qui es quedarà amb mi i amb l’Alí, eh?, qui es quedarà amb nosaltres?

−Nosaltres estarem amb vosaltres en tot moment –diu el pare del Youseff.

−No, papa. Nosaltres no et necessitem, tu no ocuparàs el lloc de la Maya, no ets ella, ningú pot ocupar el seu lloc en el nostre cor, ningú!, a veure si ho enteneu d’una vegada!

El Youseff agafa la mà de la Maya i es puja l’Alí a coll:

−Si la Maya es mor, jo també moriré, i l’Alí també, així la nostra petita família ja no existirà. Papa, vols que em mori amb la meva petita família o que visqui feliç, molt millor que abans? Pensa-t’ho bé.

El pare del Youseff només pensa en el seu fill i l’Alí; estima molt el seu nét i li sap greu deixar-lo sense mare, però pensa que s’ha de complir la llei.

De sobte, el Youseff agafa un ganivet de la cuina i el posa al coll de l’Alí:

−Si la Maya mor, morirem l’Alí i jo, ja us ho he dit.

−No, no ho facis –el pare veu com el pols del Youseff no tremola i sap que el seu fill és capaç de posar fi a la vida del petit Alí i després treure’s la seva−. Sisplau, no... –no pot continuar perquè li fallen les forces i es desmaia.

El porten a l’hospital. Té un atac de cor. Li fan una operació molt delicada i necessita una transfusió de sang perquè si no es morirà, però ha de ser sang del seu grup sanguini. Els amics de Youseff li diuen que tot allò és culpa seva i ell es posa molt nerviós i només vol salvar el seu pare.

Fan proves a molta gent del poble i ningú té la mateixa sang que el pare del Youseff.

Per fi el Youseff fa la pregunta que ningú vol fer:

−Sabeu si la sang de la Maya és del mateix grup que busquem?

Li fan la prova i és la mateixa; ella dóna tota la que faci falta, així que li treuen gran quantitat de sang.

Després de l’operació, el pare de Youseff està dues setmanes ingressat. La Maya el cuida dia i nit, com una infermera que no deixa mai el seu pacient. El pare es va recuperant i cada vegada es fixa més en l’actitud i la delicadesa de la Maya; al cap d’uns dies, després de pensar-hi molt, de passar-se nits sense dormir pensant-hi, està trist i avergonyit perquè ha volgut matar la dona que li ha salvat la vida.

Quan surt de l’hospital, la Maya i el Youseff, que s’ha arribat a creure que ha tingut la culpa de l’atac de cor del pare, passen el temps comptant els dies que falten perquè la Maya s’acomiadi del marit i del fill.

Arriba el dia i la Maya entra en una habitació fosca; porta un vestit blanc i està trista perquè últimament ha passat poc temps amb el Youseff i l’Alí. S’asseu a l’única cadira que hi ha i pensa en tot el que ha viscut des que es va casar:

“Quin amor més estrany!, jo no coneixia el Youseff i em vaig trobar casada amb ell, no ens estimàvem i ara tenim un nen, amb ell he viscut els dies més feliços de la meva vida, el que em va posar trista va ser aquell somni estúpid que vaig tenir, vaig ser tonta per haver fet cas de la Maria, llavors jo tenia els ulls tancats. Però no he perdut res perquè tinc el millor marit del món, m’estima, em defensa i amb ell he tingut un nen preciós que es diu Alí...”

No continua perquè el pare del Youseff entra plorant a l’habitació, s’agenolla als peus de la Maya i li demana perdó.

La Maya li diu que s’aixequi i el perdona. Al cap d’una estona entra el Youseff i quan veu què ha passat, ell també comença a plorar i abraça la Maya i el seu pare.

Passa el temps i per fi viuen tots feliços.

Al cap de sis mesos la Maya es troba malament, però el seu marit és a la ciutat i no el poden avisar. El pare del Youseff l’acompanya a l’hospital i el metge li diu que està embarassada.
Oumaima Rouaz

1r C ESO
L’ACCIDENT
En Lluís vivia sol amb la mare perquè no tenia germans i el pare, que era pescador, s’havia ofegat al mar. Estimava molt la mare perquè encara que no tingués gaire diners, procurava que no li faltés res, també l’ajudava a fer els deures i estava al seu costat sempre que tenia problemes.

Un dia, després de pintar un mapa d’Àfrica, ell li va demanar:

−Puc anar al parc a jugar amb els amics?

−Sí, fill, hi pots anar, però no t’acostis al cinema, és perillós: per aquells carrers passen coses lletges.

En Lluís se sentia gran i no li agradava escoltar les advertències de la mare:

−Sí, dona, sempre dius el mateix; no et preocupis, no m’acostaré al cinema.

−Vés al pac, jo aniré a casa d’una amiga i ens veiem a casa a les quatre; no et queixis: tens dues hores ben bones.

En Lluís se’n va anar al parc i la mare, a casa de l’amiga.

Mentre en Lluís jugava a futbol amb els amics, va veure una nena amb els cabells arrissats i les galtes torrades que li semblà la princesa dels contes que li explicava la mare quan ell era petit. Va dir als amics que havia de marxar cap a casa i, sense que el veiessin, es va acostar a la nena dels cabells arrissats i les galtes torrades:

−Com et dius? –li va preguntar.

−Núria, i tu?

−Lluís.

Li va semblar que la Núria se’l mirava com si esperés que ell fes una cosa important per ella, i va dir:

−Vols venir al cinema?

−No, és perillós.

En Lluís va riure com si fos el nen més valent del món.

−Tranquil·la; si véns amb mi, no correràs perill.

En Lluís i la Núria van entrar al cinema i van començar a veure una pel·lícula d’un home que pujava a la muntanya sense la roba adequada i va estar a punt de morir congelat

−A mi això no em passaria mai –va comentar en Lluís a la Núria−: jo sóc previsor.

Però en Lluís tenia un problema: la pel·lícula durava tres hores i mitja!

Sortint del cinema, va acompanyar la Núria a casa. Ella també s’ho havia passat bé i van parlar una estona abans d’acomiadar-se.

La Núria va entrar i en Lluís es va adonar que s’havia fet fosc i era molt, molt tard.

Va anar corrents cap a casa, però uns lladres el van aturar; el van amenaçar amb un ganivet i li van robar el mòbil i el moneder, on hi havia la clau; sort que en Lluís corria molt i es va escapar!

Quan va trucar al timbre de casa, no obria ningú.

La veïna li va dir que la mare havia sortit a buscar-lo.

Ell també va buscar la mare per tot arreu; va preguntar per ella al parc, al forn, a la carnisseria...

Tothom li deia que feia molt la mare també havia demanat per ell.

De sobte, va veure molta gent a prop del carrer Major. Una àvia li va dir que un cotxe havia atropellat algú.

En Lluís va tornar a casa i es va quedar a la porta del carrer, esperant i esperant..., però la mare no venia.

La veïna el va convidar a casa seva. Miraven una pel·lícula a la televisió local, quan van interrompre l’emissió per donar una notícia important. En Lluís va sentir que de cop li marxaven les forces: la persona que havien atropellat al carrer Major era la seva mare!

La veïna el va acompanyar a l’hospital; finalment en Lluís va veure la mare, amb tot de tubs connectats als braços.

−On eres? –li va preguntar ella amb un fil de veu−, t’he trucat al mòbil i no contestaves.

En Lluís no va dir res; se sentia culpable de tot el que havia passat i va abaixar el cap.

La veïna va dir a la mare que no es preocupés per en Lluís perquè viuria a casa seva mentre ella fos a l’hospital. La mare li va donar les gràcies molt agraïda.

Tornant cap a casa, en Lluís va veure la Núria força lluny, va demanar a la veïna si el deixava anar a saludar una amiga, i mentre hi anava, ella el va esperar asseguda en un banc. Quan en Lluís va arribar on era la Núria, va notar foc a les galtes. No pot ser, va pensar, m’he enamorat de la Núria!

−Hola, Lluís –el va saludar ella−, què fas aquí?

−Un cotxe ha atropellat la mare; m’estava buscant i jo era al cinema amb tu.

−Li ho has dit?

En Lluís va abaixar el cap avergonyit.

−No m’he atrevit.

−Com? No eres tan valent?

No va respondre; tampoc va aixecar el cap.

−Quan vagis a veure la mare, digues-li tota la veritat –li va dir la Núria abans d’anar-se’n.

L’endemà, quan en Lluís va tornar a l’hospital, la mare va insistir:

−On vas anar ahir?

−Al... al...

−Vinga, fill, digues la veritat.

−Vaig anar al cinema amb la Núria.

−Quina Núria?

−Una amiga.

La mare es va posar tota vermella.

−Et vaig dir que no t’acostessis al cinema perquè era perillós i... i... i... –es va aturar perquè s’ofegava.

−Ja ho sé, mare, però... però...

−Calla!

En Lluís va sortir trist de l’habitació.

Aquella tarda va tornar a trobar la Núria; estava molt seriosa:

−Sento molt el que li ha passat a la teva mare i he decidit no anar al cinema amb cap noi; a partir d’avui no em tornaràs a veure.

−No, Núria, no em facis això, no ha estat culpa teva.

−És igual: tu eres amb mi quan la teva mare et buscava, no vull que passi res més per culpa meva.

En Lluís va sentir que les llàgrimes li sortien dels ulls:

−No te’n vagis, Núria, no em deixis sol, jo...

−Ho sento.

En Lluís va perdre la noia més bonica que havia conegut, i també podia perdre la mare: es va posar tan nerviosa que li va venir un atac de cor i va estar força temps lluitant entre la vida i la mort.

Van operar-la, primer va anar bé però després es va anar complicant i va caure en coma. En Lluís vivia amb la veïna i un cop a la setmana els dos anaven a casa seva i feien la neteja. En Lluís també feia companyia a la mare, que no es movia gens; ell no sabia si el sentia, però li explicava totes les coses que li passaven i se sentia reconfortat; un dia li va dir que havia perdut la Núria.

A la mare li va caure una llàgrima i en Lluís es va adonar que plorava, va avisar el metge i aquest li va dir que la mare devia plorar perquè havia sentir una cosa trista; però gràcies a això havia recobrat la consciència i començava a recuperar-se.

Al cap d’un any la mare va tornar a casa. Va tardar molt a poder fer la feina, però en Lluís, que n’havia après molt amb la veïna, era un expert en tot: anava a comprar, feia el menjar, netejava, rentava, planxava... Això sí, no li quedava temps per sortir a jugar.

La mare va començar a trobar-se millor i un dia li va demanar per anar a passejar; van sortir junts al parc.

Ella va trobar unes amigues que feia molt que no veia i va dir al seu fill que anés al cinema nou, que era en un lloc molt segur.

−Té –li va donar els diners i se’n va anar amb les amigues.

En Lluís no va voler entrar al cinema perquè li portava mals records: va donar els diners a un nen que no en tenia per pagar l’entrada i se’n va anar a prop del llac.

De sobte, va veure una ombra al seu darrere.

−Núria!

Duia un vestit blau cel i menjava un gelat. La nena, que ja era una noia, va somriure abans de preguntar:

−Tu tampoc vas al cinema?

−Per què ho dius?

−He vist que donaves els diners a un nen.

En Lluís va arronsar les espatlles: tan valent que volia semblar quan va conèixer la Núria i ara li era ben igual. Ella va continuar parlant:

−També sé que des de l’accident cuides la teva mare cada hora del dia i això només ho pot fer algú que sigui molt, molt valent.

Ell estava tan emocionat que no li sortien les paraules; només tenia por que ella li fes alguna pregunta, i la hi va fer:

−Saps què?

−Què? –va murmurar.

−Voldria anar amb tu al cinema nou.

−No tinc... –es va ennuegar i li va ensenyar el fons buit de les butxaques.

−Aquest cop et convido jo.

En Lluís va sentir de nou aquell foc a les galtes.
Oumaima Rouaz

1r C ESO