Tal com veus

LA SOUHAILA I EN SAÏD

La Souhaila, els ulls grossos i negres i els cabells llargs i castanys, té un amic secret que es diu Saïd; només ho sap la seva veïna Laila, perquè són molt amigues: es veuen cada tarda a casa de la Laila, que passa l’hivern al costat del foc somiant que un dia li tocarà la loteria i comprarà una manta elèctrica. La Souhaila té un problema gros perquè en Loayl i la Maya, els seus pares, li han dit que si algun dia la veuen amb un noi s’enfadaran de debò. La Souhaila i en Saïd s’estimen molt; ella no el vol perdre i a la tarda, quan va a veure la Laila, li explica les amenaces dels pares i li demana que els convenci que en Saïd és bona persona, però la Laila sap que això és impossible i li diu que s’escapi amb ell aquella mateixa nit, abans que els enxampin en un descuit, així els seus pares s’adonaran que l’estima de veritat i no pot viure sense ell; també li diu que quan els pares li demanin que torni a casa, contesti que només vindrà si la deixen sortir amb ell i permeten que quan sigui gran s’hi casi. A la Souhaila li sembla bona idea. Truca a en Saïd des de casa de la Laila i ell està d’acord amb el pla, diu que agafarà tots els dirhans que ha estalviat conreant i venent verdures i fruites, els seus melons són els més bons de la província, i anirà a veure un amic perquè els hi canviï per euros; queden a les dotze de la nit: ell la vindrà a buscar al jardí de casa seva.

La Souhaila va a dormir d’hora i a les dotze de la nit surt, sense fer soroll, per la finestra de l’habitació. S’agafa a la branca d’un roure i baixa procurant no donar cops. En Saïd l’espera al jardí, rere un castanyer. Se saluden. Però l’oncle de la noia, que viu al costat de casa seva, des de la finestra del menjador veu dues siluetes, un noi i una noia, al jardí de la seva germana: la noia té els cabells llargs i el noi, arrissats; agafa un ganivet de cuina, surt corrents i els segueix fins que desapareixen enmig del bosc.

L’oncle va a casa de la Souhaila i pregunta als seus pares on és la noia. La Maya contesta que és a l’habitació dormint, on ha d’estar, si no?

−N’estàs segura? –insisteix l’oncle−. Vés a mirar-ho, perquè he vist un noi i una noia al teu jardí; els he seguit fins al bosc, però era tan fosc que els he perdut de vista.

La Maya puja corrents a l’habitació de la Souhaila, i quan no la veu, fa un crit terrible.

En Saïd i la Souhaila no poden anar a casa d’en Saïd perquè la Bilin, la seva mare, pot trucar a la policia, i passen la nit al bosc. L’endemà caminen tot al dia i a la nit arriben al port de la gran ciutat de Casablanca. Veuen una gran cua de cotxes preparats per entrar en un vaixell que va a Bordeus. En un giravolt de la cua on no hi ha ningú, troben un cotxe amb el maleter obert i es posen a dintre. La Souhaila té por, però en Saïd li diu que tenen sort que el vaixell vagi a Bordeus perquè justament allà viu l’oncle Bilal, que els ajudarà. Quan falta poc per Bordeus, obren l’equipatge del maleter i es posen texans, jerseis i sabates que semblen fets a mida. Senten com el vaixell arriba al port i els conductors comencen a engegar els cotxes. El seu va cap al centre de Bordeus, s’atura en una cafeteria i els ocupants hi entren a fer un cafè. En Saïd aixeca una mica la porta del maleter i en veure que no passa ningú, salta del cotxe i ajudà la Souhaila a baixar. Aviat semblen una parella més passejant pels carrers d’aquella gran ciutat. En Saïd es dirigeix a un home gran que li sembla d’allà i li demana pel carrer de l’oncle Bilal:

−Sap on és la rue Bellevue?

−Molt a prop –respon l’home−: baixeu fins al segon semàfor, gireu a la dreta i és el segon carrer que creuareu.

Passen dos dies i els pares de la Souhaila no es mouen de la comissaria de policia. Allà troben uns altres pares, desesperats com ells, que també busquen algú. Les dues mares se saluden movent de cap. La Maya pregunta a l’altra mare quin és el seu problema.

−Fa dos dies que no veiem el nostre fill.

−La meva filla també ha desaparegut fa dos dies i encara no hi ha resposta de la policia –diu la Maya.

De sobte, en Loayl aixeca la mà:

−Espera –diu a la seva dona−, aquesta senyora diu que el seu fill va desaparèixer fa dos dies, la Sohaila també!, i el teu germà va veure una parella al nostre jardí; doncs el noi era en Saïd, el fill d’aquests senyors, i la noia, la Souhaila, la nostra filla; ara ja sabem amb qui està, serà més fàcil trobar-los: hem de preguntar a la família que tenim escampada per tot arreu; si ho fem junts, segur que els trobem.

A en Saïd i la Souhaila els costa molt ensopegar amb l’oncle Bilal perquè ha canviat de casa i no ha dit on anava. En Saïd demana un mapa a l’oficina de turisme per orientar-se i trobar els llocs.

Per fi localitzen el pis de l’oncle, a prop del riu, i ell els rep emocionat. En Saïd li explica tot el que ha passat. Mentre l’escolta, l’oncle Bilal es va posant nerviós; finalment esclata:

−Això que heu fet està molt malament: ara mateix trucarem als vostres pares, demà anirem a comprar dos passatges d’avió fins a Casablanca i ells us esperaran a l’aeroport: deuen estar molt preocupats per vosaltres.

En Saïd, que no esperava res de tot això, sent que li marxen les forces:

−Oh, oncle Bilal, jo em pensava que ens ajudaries.

−I tant que us ajudaré, el primer que hem de fer és que els pares deixin de patir.

En Saïd té una idea. Fa veure que reflexiona el que acaba de sentir i diu a l’oncle Bilal que té tota la raó, però també li diu:

−Si truquem als pares ara, com que és de nit, s’espantaran molt, no podran dormir i la mare està molt delicada. Si et sembla bé, estimat oncle Bilal, els trucarem demà al matí i els donarem una gran alegria.

La Souhalia no pot creure el que sent, què li passa a en Saïd que diu aquestes coses?

L’oncle Bilal hi està d’acord. Prepara un bon sopar i els allotja en una habitació molt confortable. Quan estan sols, en Saïd diu a la Souhalia que ha dit tot allò perquè l’oncle confiï en ells, però aquella mateixa nit fugiran i no tornaran més.

Així, a mitjanit, aprofitant que l’oncle dorm profundament, surten de l’habitació sense fer soroll i marxen silenciosament pel carrer del riu. En Saïd ha estudiat el mapa que li han donat a l’oficina de turisme i aviat troba la carretera. Caminen de nit fins que deixen la ciutat. En Saïd sap perfectament on es dirigeix:

−Què et sembla si anem a Toulose? –proposa a la Souhalia quan es fa de dia; asseguts en un banc d’una plaça solitària d’un poble, mengen pastissets de mel que en Saïd ha agafat de la nevera de l’oncle Bilal.

−El que tu decideixis em semblarà bé –la Souhalia té por de perdre’s en aquest país tan gran.

Al matí, quan l’oncle Bilal es desperta, truca a l’habitació dels nois, i com que no contesten, entra. Quan s’adona que l’han enganyat i han fugit durant la nit, dóna un cop tan fort a la taula que el gerro rebota i es trenca, voleu jugar?, crida enfurit, doncs jugarem! Truca al seu germà Maroan, el pare d’en Saïd, i després d’explicar-li tot el que ha passat, li diu:

−Haureu de venir a ajudar-me a buscar aquest parell de mentiders, jo ja us pagaré els bitllets.

Cinc dies després, els pares d’en Saïd i de la Souhalia arriben a Bordeus junts; van directament al pis de l’oncle Bilal, que els ho explica tot amb pèls i senyals.

Mentrestant, en Saïd i la Souhalia arriben a la ciutat de Toulouse. Vigilen molt: tenen por que la policia els detingui, i com que no tenen papers, els obligui a tornar al Marroc. Se’ls ha acabat el menjar i els diners que ha estalviat en Saïd, i a la nit no tenen on dormir. L’hivern no acaba de passar, fa fred i es queden a descansar sota el porxo d’una casa gran. De sobte, els amos surten. En Saïd i la Souhalia, espantats, els demanen perdó i supliquen que no els denunciïn. La mestressa de la casa, que té uns seixanta anys i la mirada dolça, els pregunta què fan allà.

−Com és que no sou a casa, amb el fred que fa?

−És una història molt llarga −diu en Saïd−, el cas és que no tenim casa ni diners; ja marxem, però li suplico que no avisi la policia –i s’allunyen uns passos.

−Espereu! –exclama l’home, que sembla bona persona−, entreu un moment.

Els amos volien sopar a fora, però ho deixen per un altre dia. La mestressa, que cuina tota mena de menjars, fa un plat de cus-cus, i mentre el gaudeixen, en Saïd i la Souhalia ploren d’emoció pensant en els seus pares i en la seva estimada terra, quin greu els ha sabut haver marxat! Els amos també els deixen passar la nit a casa seva, en una habitació plena de colors que era de la seva filla.

L’endemà al matí han de marxar. La Souhaila està trista i mira a terra, però no diu res: dóna les gràcies a la parella i s’acomiada.

−Què fareu ara? –pregunta l’home.

−Buscarem feina –contesta en Saïd.

Aleshores la dona aixeca la barbeta de la Souhaila perquè li miri als ulls:

−Per què no treballeu aquí? Tu m’ajudes a fer la feina i el teu xicot pot treballar la terra amb el meu marit.

−A mi m’agrada molt, la terra –en Saïd riu com si li acabés de tocar la loteria−: al Marroc em feia un tip de treballar a l’hort, els meus melons eren els més saborosos de la província –mira a la Souhalia i els dos somriuen contents per primera vegada des que han fugit del Marroc.

Els pares d’en Saïd i els de la Souhalia han rastrejat els carrers de més de vint pobles buscant els seus fills. Però ningú no en sap res.

Passen els mesos. En Saïd i la Souhalia decideixen casar-se i fan una gran festa amb l’única família que tenen: en Jacques i la Marie, els amos de la casa on viuen, gràcies als quals són immensament feliços, i encara ho són més quan el metge diu a la senyora Marie que la Souhalia té petits marejos perquè està embarassada.

Un vespre en Saïd convida la Souhaila a sopar en un petit restaurant del carrer Major. S’asseuen al costat de la finestra. Per allà passen en Loayl i la Maya, els pares de la Souhalia, que continuen a França, buscant desesperats la seva estimada filla. Però ni els pares de la noia la veuen, ni en Saïd i la Souhalia els veuen a ells.

Un client surt del restaurant; en Loayl li pregunta si ha vist un noi amb els cabells arrissats i una noia amb els ulls grossos i negres, els cabells llargs i castanys. El client es posa un dit al llavi i assenyala una finestra.

−No seran aquells?

La Maya s’hi acosta i una mica més i perd la respiració:

−Sí, sí, són ells –entra corrents al restaurant.

Els nois s’espanten. En Loayl diu a en Saïd que ha parlat amb els seus pares i estan d’acord que ell i la Souhaila se separin i tornin al Marroc, cada u amb la seva família.

Llavors la Souhalia, que no es vol separar d’en Saïd per res del món, salta de la cadira, agafa un ganivet i se’l va posa contra el ventre.

−Si no em deixeu estar amb ell, me’l clavaré ara mateix i no em veureu més, ni a mi ni al vostre nét.

En Loayl s’hi vol acostar per agafar-li el ganivet, però ella li diu que si fa una passa més, se’l clava.

La Maya fa retrocedir el pare i diu:

−Filla meva, deixa el ganivet i parlem.

−Ni en broma –replica la Souhalia.

La mare arrenca a plorar i el pare no sap què fer. Però la Souhalia vol saber la resposta. La Maya aprova el casament perquè no vol perdre la filla, però en Loayl insisteix que ha de ser una noia obedient i tornar. La mare es posa a terra davant del marit i li suplica que accepti el matrimoni de la seva filla. En Loayl no suporta l’escena: la dona a terra, la filla a punt de clavar-se el ganivet i la gent del restaurant mirant angustiada; finalment es rendeix i accepta.

La Souhaila deixa el ganivet i corre a abraçar la mare, l’ha trobat tant a faltar!

Al cap de dos dies, en Saïd, la Souhaila i els pares de tots dos organitzen una festa per donar les gràcies a en Jacques i la Marie, que tan bé han acollit la parella. No acaben tard perquè l’endemà han de tornar al seu país.

Abans de marxar, la Souhaila compra una manta elèctrica per a la Laila, la seva gran amiga del Marroc.
Laila Boulabkoul

2n D ESO
EL PROBLEMA DE LA MERY

La Mery era una ratolina molt treballadora que vivia amb el seu marit Dani, a prop de la casa de la seva germana Neus i el seu marit Jordi, els quals tenien dos fills, l’Adrià i la Paula. Vivien sota un roure que els protegia del sol i la pluja i eren molt feliços. A prop tenien una formatgeria, la seva botiga preferida: la mestressa de la botiga enviava cada dia els seus treballadors ratolins a “buscar” formatge fresc al gran supermercat del poble. El Dani i la Mery eren feliços, però ella treballava molt, feia el menjar, rentava els plats, feia la neteja, rentava i planxava la roba, escombrava les fulles del roure...

Una tarda, la Mery, després de rentar els plats i escombrar les fulles del roure, va posar-se a planxar; a la televisió feien una sèrie on sortia una dona que tenia un fill i tots estaven molt contents. La Mery va sospirar sense deixar la planxa i va dir al seu marit:

−M’agradaria molt tenir fills, i a tu?

−A mi també –va respondre ell, orgullós, per això m’agrada tant que l’Adrià vingui tant per casa.

El Dani se’n va anar feliç al bar dels ratolins, pensava que la seva dona tindria fills com el petit Adrià de la seva cunyada Neus. La Mery es va quedar a casa a preparar el sopar. Baixant les escales, es va torçar el peu; li feia mal, però com que tot i així podia conduir, va agafar el cotxe i va anar a la consulta del doctor Santiago Hernández, que era en una fàbrica.

−Em fa mal el peu –li va dir−, me’l pot mirar?

−Clar que sí.

El doctor va veure que no era greu; li va fer unes fregues i el mal li va passar.

−No treballis tant a casa –li va recomanar.

−Ho procuraré; gràcies, doctor.

La Mery se’n va anar a casa, tranquil·la i cansada. Quan va arribar, va trobar el marit veient la televisió. Ella aquell dia no va treballar més, però l’endemà no recordava el que li havia dit el metge i va tornar a fer tota la feina.

Al cap de tres mesos es va espantar perquè no li havia vingut la regla. Va anar a peu a veure la ginecòloga. La doctora Maria tenia els cabells llisos i els ulls blaus; vivia al costat d’un jardí de gent rica, amb una font d’aigua. La doctora va fer passar la Mery a la consulta i ella li va explicar el seu problema.

La Maria li va fer tot de proves i va mirar els resultats amb cara molt seriosa.

La Mery no parava de llepar-se la cara esperant que la doctora li digués què passava.

Finalment, la Maria va dir:

−Ho sento, no pots tenir fills; és una llàstima.

La Mery no es va poder aguantar les llàgrimes i va sortir corrents de la consulta.

Va arribar a casa destrossada; estimava molt el seu marit i no volia que la deixés perquè no podia tenir fills.

Quan el Dani va arribar, li va estranyar que la Mery planxés sense mirar la televisió:

−Aquella sèrie de la rateta que va tenir un fill ja deu haver començat, oi?

−Tens raó –ella va abaixar el cap perquè ell no veiés que estava trista.

La Mery no li va dir que havia anat a veure la doctora, dissimulava, però quan veia l’Adrià saltant per casa o veia ratolinets al parc, es posava trista i començava a plorar. Quan el seu marit parlava de nens, se n’anava a la cuina perquè ell no la veiés plorar.

El Dani va veure que passava alguna cosa. Va pensar que la seva dona devia tenir molt mal al peu i va anar a veure el doctor Hernández, però el doctor li va dir que la Mery estava perfectament tot i que havia de treballar menys; li va dir que ell l’havia d’ajudar o la propera vegada podia ser més greu perquè feia tanta força que els peus no l’aguantarien. El Dani va decidir que ho faria perquè estimava la Mery i no la volia perdre. Però encara tenia un dubte: si la Mery no tenia mal al peu, què li passava? Aleshores va recordar que no veia la sèrie que abans li agradava tant, i que sempre que veien ratolinets i ell li deia que aviat en tindrien un, ella no en volia parlar.

El Dani va anar a veure la ginecòloga Maria, que vivia al jardí d’una casa rica.

−Coneixes la Mery Hernández? –li va preguntar.

−És una pacient meva, què li passa?

−És la meva ratolina i no li passa res, vull dir que... potser sí que li passa alguna cosa: quan parlo de tenir fills, es posa a plorar, saps per què ho fa?

−Em va venir a veure perquè feia tres mesos que no li venia la regla i es pensava que estava embarassada; li vaig fer una revisió i... he vist que no pot tenir fills; ho sento.

−Quèeeeee?

−És un problema: la Mery treballa molt i això no ajuda gens.

−Moltes gràcies, doctora –el Dani se’n va anar a casa molt trist, rumiant què podien fer. Va pensar que no diria res de la seva visita a la Mery i que la convidaria de vacances al País del Formatge. Quan va arribar a casa, la va trobar plorant. Li va preguntar què li passava i ella li va dir que no li ho deia perquè l’estimava moltíssim.

Aleshores ell li va dir que agafarien tots els diners que havien estalviat i passarien unes senyores vacances al País del Formatge.

−Oh, gràcies –ella no s’ho esperava perquè el Dani no havia fet mai una cosa així; se li va tirar al coll i va plorar d’alegria.

El País del Formatge era lluny, en una casa abandonada molt a prop del supermercat. Van reservar la millor habitació: tota feia olor de formatge i tenia una calaixera amb cent calaixos i en cada un hi havia un formatge diferent: emmental suís, emmental francès, manxec, mató de Montserrat... Però el que agradava més a la Mery era que no havia de fer el menjar, ni rentar els plats, ni escombrar les fulles del roure..., perquè ho feien tots els treballadors del País del Formatge.

Una nit van fer una festa amb més de cent ratolins, van ballar sense parar, estaven molt contents; tot d’una, la Mery va començar a vomitar. El Dani va anar a buscar el cotxe, va ajudar la Mery a estirar-se als seients del darrere i va anar a tota velocitat a la casa del jardí de la ginecòloga. La doctora Maria estava dormint, però com que era una urgència es va llevar amb una esgarrapada i va examinar la Mery. El Dani es va esperar a la saleta cargolant-se els bigotes perquè estava molt nerviós. Va pensar que si la Mery tenia una desgràcia no s’ho perdonaria, perquè no l’havia ajudat gens: ella feia tota la feina i ell, quan acabava de treballar, se n’anava al bar o passava les hores estirat al sofà veient la televisió, es va dir que això s’havia acabat i la feina de casa la farien entre tots dos, i va desitjar que a la Mery no li passés res, però com que no ho sabia tenia una mena de cosa a la panxa que semblava que l’hi esgarrapés. Quan va veure la doctora, es va quedar blanc com la mort. Però la doctora reia:

−Felicitats. La Mery està embarassada!

El Dani va ser el ratolí més feliç del món, i quan van arribar a casa va complir la seva paraula i va aprendre a fer el dinar, a cosir, a planxar..., i li va agradar i tot, perquè veia la Mery més feliç que mai.

Van passar els mesos i finalment la Mery va tenir un fill. Li van posar MAD, i van fer una festa molt gran, amb tota la família.

−Per què li heu posat Mad al patit ratolí? –va preguntar la Neus intrigada.

El Dani va contestar molt segur:

−La M és per la Mery, la A per l’Adrià, perquè és un nen tan bonic com el teu, i la D per Dani.

Ràdia Zoubir

2n D ESO
L’ EVA I LES AMIGUES
L’Eva tenia dotze anys, els cabells llargs i vermells com la sang i els ulls verds com l’herba del prat; vivia en una petita casa al costat d’un bosc, però a finals de curs, el pare va marxar sense dir res, es va emportar tots els diners, i la Marta, la seva mare, va deixar la casa i va llogar una petita habitació en un pis d’un home gran que l’ajudava comprant-li menjar, perquè sabia que la dona netejava cases i tenia pocs diners per mantenir la filla. La Marta va dir a l’Eva que hauria de canviar d’escola perquè ara era lluny, però ella s’hi va negar: caminaria el que fes falta per estar cada dia amb les seves amigues.

L’Esther i la Geni eren les seves amigues de l’ànima. L’Esther tenia tretze anys, era alta, amb els cabells llargs i rossos com si fossin d’or, els ulls blaus com el cel i els llavis rosa; vivia en una casa gran amb jardí i una piscina on convidava les amigues a nedar. La Geni també tenia tretze anys, cabells curts i castanys, ulls marrons i llavis vermells com les maduixes; vivia en un setè pis d’un bloc de pisos molt alt.

Faltava un dia perquè comencés el nou curs i les tres amigues passejaven pel bosc.

−Què us sembla si demà totes tres portem un vestit xulíssim del mateix color? –va proposar l’Esther.

−Anem vermelles! –la Geni va picar de mans−, jo tinc un vestit preciós.

L’Eva va abaixar el cap perquè només tenia un vestit i no era vermell.

L’Esther, que se’n va adonar, es va aturar i se la va quedar mirant:

−Què et passa, Eva?

Ella no volia dir res, però va pensar que si no deia la veritat a les seves amigues, potser no eren tan amigues com creia, i va confessar que ella només tenia el vestit verd que portava posat.

−Això no és cap problema –va dir l’Esther−. Anem a casa!

L’Esther li va deixar un vestit que a ella li venia petit; era rosa, el color preferit de l’Eva.

El curs va començar bé. Quan acabaven les classes, les tres amigues quedaven al parc i parlaven de les seves coses. Els agradava passejar pel camí del llac; a prop hi havia una casa vella de fusta que a l’Eva i a la seva mare els agradava molt; s’hi havien de fer moltes obres, però no tenien diners per comprar-la. Quan l’Eva hi passava per davant amb les amigues, s’imaginava que la casa era seva i feia veure que les convidava a berenar al jardí de la seva gran mansió, que era tot el parc. L’Eva s’ho passava tan bé quan estava amb les amigues que s’oblidava dels problemes.

Però un dia la mare li va dir una cosa terrible, la va deixar tan trista que quan es van veure al parc, les amigues se’n van adonar.

Ella no volia dir res, però tot d’una va arrencar a plorar.

Va tardar cinc minuts a recuperar-se i poder explicar el que li passava:

−La mare ha trobat feina a París i hem de marxar a l’estranger, però... però jo em vull quedar aquí amb vosaltres.

L’Eva va plorar tan amargament que les seves amigues li van prometre que l’ajudarien. L’Esther va parlar amb la seva mare i va aconseguir que li donés permís perquè l’Eva es quedés a viure amb ella en aquella casa tan gran. La Marta no ho volia de cap manera, però l’Eva la va convèncer perquè visités els pares de l’Esther i així conegués la seva família. La visita va anar bé i la dona va donar el seu consentiment, amb una gran pena, perquè marxaria sense la seva filla. No li feia gràcia viure sola tan lluny, però la felicitat de l’Eva era molt important per a ella i decidí que seria així. La Marta procuraria anar a un locutori de París cada dos o tres dies per parlar amb l’Eva, i sempre que pogués, faria un curt viatge a Terrassa per estar amb ella.

A París la Marta cuidava la senyora Madeleine, que tenia seixanta-cinc anys; el seu marit l’havia deixat per una de més jove i ella no tenia cap familiar per anar-hi a viure. El que li agradava més era arreglar el petit jardí de roses, lliris i clavells que hi havia davant de la casa, quina casualitat!: quan ella sortia a arrencar les fulles mortes i regar, el veí de la casa d’enfront també sortia a arreglar el seu jardí. La senyora Madeleine li va dir que aquell home era molt bona persona, li va explicar que un dia que va nevar, va treure la neu de tres cases on vivien persones grans que no ho podien fer; la neu es va gelar i si aquell home no l’hagués tret del camí, algú s’hauria trencat una cama. La Marta va coincidir algunes vegades al supermercat amb el seu veí, ell l’esperava a la sortida, i com que feien el mateix camí, la duia a casa amb cotxe; quan arribaven ell l’ajudava a descarregar les bosses i ella li oferia cafè i pastes.

La Marta se sentia molt bé amb la senyora Madeleine. A més, li pagava una bona setmanada, però ella gastava poc: guardava els diners per poder visitar la filla.

L’Eva era molt feliç a casa de l’Esther, sovint la Geni es quedava a dormir i després anaven al parc, veien pel·lícules i feien els deures juntes. De tant en tant, l’Eva plorava en silenci perquè trobava a faltar la mare; però les amigues la distreien convidant-la al cinema. Els dies més feliços eren quan la mare podia fer una escapada a Terrassa; portava regals per a ella i les seves amigues i donava les gràcies als pares de l’Esther per tractar tan bé la seva filla.

Al cap de cinc anys la senyora Madeleine va morir. Abans va dir a la Marta que tragués una rajola que hi havia darrere el capçal del llit. Ella ho va fer i va aparèixer una capsa de sabates plena de diners. La senyora Madeleine li va dir que aquells diners eren per a ella perquè l’havia cuidat molt bé. La Marta no els volia, però la senyora Madeleine li va dir que si no els volia gastar ella, comprés una casa per a la seva filla i li pagués els estudis. La Marta va estar amb la senyora Madeleine fins a l’últim moment de la seva vida.

Abans de tornar a Terrassa va anar a buscar regals per a l’Eva i les famílies de les seves amigues.

Quan era a la botiga de roba, va veure el veí que la portava a casa quan tornava del supermercat i l’ajudava a descarregar la compra.

L’home va anar fins a ella i li va dir:

−Tant que hem parlat i no sabem com ens diem, jo sóc Pierre, i tu?

−Em dic Marta –ella estava nerviosa perquè tornaria a Terrassa i li sabia greu deixar-lo de veure, però no s’atrevia a dir-li-ho i va restar en silenci, encongida com un ocell−, què vols de mi?

−Sé tota la història.

−Quina història?

−Sé que has cuidat tan bé la Madeleine que ella et tenia per una filla, i no m’estranya: aquests últims anys jo només era feliç quan ens vèiem al supermercat, tornàvem junts i tu em convidaves a berenar; t’he de confessar un secret: t’he espiat moltes vegades des de casa, t’he espiat perquè m’he enamorat de tu.

La Marta li va dir que ella també l’estimava i aleshores ell, com si ja ho sabés, va treure’s un paquet de la butxaca i li va dir que l’obrís: era un anell preciós!

−Et vols casar amb mi? –li va preguntar després, i sense dir-se res més, tots dos es van trobar fent-se un petó.

La Marta va fer les compres que pensava fer acompanyada per en Pierre i van tornar a Terrassa.

L’Eva, la Geni i l’Esther eren assegudes en un banc del parc parlant d’uns nois que les havien convidat al cinema.

La Marta i en Pierre havien anat a mirar la casa abandonada del llac. En Pierre va dir que la volien comprar: contractarien un parell de paletes i seria nova.

Aleshores, l’Esther els va veure:

−Mireu, la mare de l’Eva amb una maleta i un home!, què estaran fent?

L’Eva, en veure la seva mare al parc, al costat de la casa del llac, va córrer cap a ella com si fes un esprint a la pista de can Jofresa, seguida de les seves amigues. Quan la Marta se’n va adonar, també va córrer cap a elles i els va fer tants petons que totes tres van quedar amb la galta plena de llavis pintats. En Pierre va obrir el maleter del cotxe i la Marta va treure un vestit blau per a l’Esther i una brusa estampada per a la Geni. Quan l’Eva va veure l’armari ple de vestits del maleter, una mica més i es desmaia:

−Ja en tens tants com les teves amigues –li va dir la mare.

Aquell dia la Marta va convidar l’Esther, la Geni i les seves famílies a un gran restaurant de la muntanya i van celebrar que havia tornat per quedar-se i amb un bon pare per a l’Eva. A la tarda van anar al circ i no van parar d’aplaudir els equilibristes. Quan van sortir, l’Eva va començar a fer pallassades i més pallassades.

−Ets boja! –va exclamar l’Esther.

−És veritat!, sóc boja!, sóc boja!, sóc la boja més feliç del món!
Ràdia Zoubir

2n D ESO