Tal com veus

L’ÚLTIMA MIRADA

−Mare, vull un gos, que en puc tenir un?

−De cap manera, Sara.

−Per què? –la vaig mirar fixament i després vaig dirigir la mirada al cel i vaig viatjar a un altre temps, dolorós i difícil d’oblidar.

Era un dia de juliol, el cel era blau, sense cap núvol i amb un sol radiant, un dia del tot esplèndid. Però em va atrapar una notícia terrible, una inesperada tempesta d’estiu que em va destrossar part de la infantesa i em va condicionar l’adolescència. Tot va començar quan en el meu novè aniversari em van regalar un gos, en Leo, un cadell petit i rodanxó que em va enamorar amb la primera mirada. Ens estimàvem moltíssim. Mai m’hauria pogut imaginar poder viure sense ell, em tenia molt afecte i jo sense ell no valia res, em tenia del tot fascinada.

Una nit en Leo no parava de queixar-se d’alguna cosa que li feia mal, bordava i somicava, jo vaig calmar-lo a mitja nit, l’endemà ja el portaria amb la mare i el pare al veterinari. I així va ser, tan bon punt vam estar a mig metre de la consulta, en Leo va començar a tremolar, quan en Leo tremolava no era per fred, sinó que tenia un sisè sentit per als problemes, ja que sempre que tremolava en passava una de grossa. Després d’haver entrat a la consulta, ens van atendre dos veterinaris, els vam explicar el que li passava a en Leo, ells el van posar de cap per a avall i de cap per amunt, el van revisar des de les dents fins a les parts íntimes i al final, tot pensatius, es van quedar amb una cara que mai oblidaré. El pare i la mare van estar parlant amb un d’ells; per despistar-me, l’altre em feia preguntes que en aquell moment no tenien sentit. Mentrestant, jo abraçava en Leo. A la una del migdia vam arribar a casa i els pares no em van voler dir res en tot el trajecte, segons ells el que m’havien de dir necessitava una mica d’espera. Després de dinar, ens vam reunir al saló, la mare es va asseure al meu costat; en aquell moment no ho vaig entendre: a la mare no li agradava asseure’s al sofà perquè era massa dur; poc després sabria per què ho va fer. El pare va ser qui va començar a parlar:

−Carla, para atenció, això que et diré costa d’empassar −el vaig mirar fixament i tenia els ulls una mica vermells; jo seguia en la meva absoluta ignorància−. Aniré al gra, el que té en Leo és una malaltia provocada per un paràsit que se li ha posat a l’estómac; tota aquella zona té una infecció greu i això necessita una operació.

−I quin és el problema? Fem-li l’operació! Ai pare, per això esteu creant tot aquest drama?

−Carla, escolta’m, que no estic: l’operació necessita uns estris que han de venir dels Estats Units, i això significa...

−L’operació val tres mil cinc-cents euros –va intervenir la mare−, ni més ni menys. I si no s’opera d’aquí a mig mes, doncs... –el món em va caure a sobre, d’on trauríem tants diners? Això significava que els pares no podrien pagar l’operació i... oh, no!, jo no ho permetria de cap manera. Vaig córrer a l’habitació amb ràbia, en Leo dormia, que bufó que estava!, vaig trencar la guardiola tot i que només ho feia per tranquil·litzar-me, cinquanta euros!, no era res comparat amb tot aquell dineral. En aquell moment hauria canviat la meva casa de Terrassa per un pis insignificant de qualsevol poblet dels Estats Units a prop d’una clínica veterinària amb el millor instrumental del món. Però allò era impossible i em vaig posar a plorar desesperada, no hi havia res a fer. La mare va pujar i em va començar a bombardejar amb paraules delicades perquè entrés en raó; em va dir coses com que ells no podien gastar tant amb un gos que no viu més de deu anys, o que tots els éssers vius moren, i coses així, que em van fer més mal que bé, però les pitjors paraules van ser aquestes: “l’hem de sacrificar”. Tot just les vaig sentir, em vaig desmaiar; poc després em vaig despertar al costat de la mare, el pare tenia al damunt en Leo, que s’havia despertat tot juganer, i a mi se’m trencava el cor! L’endemà volia demanar per avançat tots els diners d’aniversari, nadal i bones notes a tots els familiars. Vaig veure el pare engegant el cotxe i la mare al portal amb en Leo, què volien fer?, m’hi vaig acostar i tots dos es van sobresaltar, estaven nerviosos. En Leo tremolava, el pare el va agafar i el va posar al maleter abans que jo pogués preguntar què passava; la mare em va voler portar dins, però abans em vaig girar i vaig veure en Leo, el meu nen!, em va mirar fixament amb aquella dolçor que desprenia quan m’observava i en aquell precís instant ho vaig entendre tot i em van començar a caure les llàgrimes. El pare va arrencar i jo vaig mirar en Leo per última vegada, vaig mirar la mare amb ràbia i vaig córrer al darrere del cotxe, plorant.

Va ser dur, l’última cosa que recordo són els ullets d’en Leo, el qual, sabent que li quedava poc temps de vida en aquest món tan cruel, em va dedicar l’última mirada.
Souhaila Belhani

3r A ESO
ELS COPS DEL DESTÍ
Tot d’una va començar a ploure, era finals de juliol, feia dos mesos que havia fet deu anys i em sentia la nena més feliç del món. Aquell juliol va ploure fort,en tots els sentits: el pare, cansat de deutes amb el banc i de perdre amics a mesura que perdia diners, va marxar on mai el tornessin a molestar per res relacionat amb diners, lluny d’una família que no podia cuidar ni alimentar, lluny dels mals de caps, el pare volia començar de nou, qui sap si fundar una altra família! Jo no vaig plorar; encara que tingués deu anys, sabia que si una persona t’estima no se’n va així com així. La mare, que sempre havia estat dolça i amable, ho va deixar de ser. Jo em pensava que la meva vida no podia empitjorar, però anava errada, faltava el cop definitiu.

Recordaré tota la vida el set d’agost. La mare em digué que m’arreglés tant com pogués perquè havíem d’anar a casa de la tieta Marta, cosa estranya, ja que, si jo no recordava malament, la tieta havia marxat a França; devia haver tornat abans d’hora. La mare estava seriosa, però era normal, el pare havia marxat i no anàvem bé de diners; de males cares, no li’n faltaven. Vam marxar als volts de les tres, feia calor. Vam anar amb tren durant una hora i mitja i després vam caminar mitja hora més. Jo no reconeixia el paisatge, no recordava que la casa de la tieta Marta estigués tant lluny i aquell barri desmanegat no em sonava de res. Els carrers estaven buits, cosa gens estranya perquè érem a l’estiu. Arribàrem al final d’una avinguda i ens vam parar davant d’un casalot que tenia un rètol que deia: “Hospici El Turó”. Vaig observar el casalot detingudament; la mare també ho feia, però amb pena, que li devia passar? Em va dir que entrés en aquella casa i li portés un got d’aigua perquè estava morta de set. Quan me n’hi anava, va cridar:

−T’estimo, filleta, el destí no ha volgut... –es va aturar i canvià de tema−, sobretot que l’aigua sigui fresca!

−Segur que en tenen a la nevera –vaig continuar, estranyada.

Em va semblar sentir algú a fora plorant desconsoladament, però no em vaig girar: havia de portar l’aigua a la mare.

Un cop dins del casalot, un home alt i moreno em va mirar estranyat i em va preguntar:

−Què vols?, que t’has perdut?

−Venia a buscar un got d’aigua per a la mare.

−Segueix-me –vam anar a la cuina i em va donar l’aigua i un suc per a mi, i em va acompanyar a la sortida ja que li havia de tornar el got.

Quan vam arribar al portal, el cor se’m va encongir, la mare no hi era!

Tot va passar de cop, aquell hospici, aquell home...

Tot allò i més que no tenia res a veure amb mi, amb la meva forma de ser, amb els meus somnis, va passar a ser casa meva: l’home que em va donar l’aigua em cuidaria fins als divuit amb altres nens i nenes com jo. Aquell estiu la meva vida va fer un gir de cent vuitanta graus. La mare se n’havia anat sense deixar rastre, com el pare, sense cap remordiment, al contrari, amb tota la llibertat del món i sense cap responsabilitat.

Ho vaig passar malament, se’m feia difícil la vida en aquell lloc trist i abandonat de tota mena d’estima, però amb el temps vaig pensar que era millor que no hi hagués amor, perquè no em creia capaç de tornar a estimar. El primer any va ser el pitjor, tothom es posava amb mi, era la nova. A la nit passava fred, em va tocar un llit al costat d’una finestra trencada; a l’estiu hi hauria estat bé, però una de les grans em va prendre el llit perquè estava en el lloc més fresc.

Per sort no tot van ser penúries, el cinquè any va arribar la Nàdia, en tenia disset i ens vam fer molt amigues, tant que semblava la meva germana, més ben dit la meva mare. La Nàdia no es queixava de res i sempre veia la part bona de les coses. Una tarda que ens van castigar a l’habitació, va treure uns cromos de colors vius amb personatges de conte, un mag, una sirena, una bruixa, un fantasma, un follet, una fada, un ogre, una casa abandonada, un palau, una nena, un paraigua, un colom..., va agafar cinc cromos a l’atzar i va explicar uns història preciosa relacionant els dibuixos; després me’n va donar cinc i em va dir que fes el mateix, jo em pensava que no me’n sortiria perquè no tenia imaginació, ella em va dir que comencés i em va sortir una història preciosa: la nena de la pluja entrava en una casa abandonada amb tot d’ocells, va posar un missatge dins d’un colom i un dia va venir una fada que es deia Nàdia i transformà aquella casa en un palau com els de Les Mil i Una Nits. On els altres vèiem tristesa, la Nàdia, la meva amiga-germana-mare Nàdia, veia alegria per tot arreu. Durant molts moments ella em va fer oblidar que m’estava en un hospici.

Vaig viure amb ella un any fantàstic; a més, com que era la més gran, tothom la respectava, i com que jo era la seva amiga inseparable, també em tractaven bé, però només davant seu. La Nàdia i jo ens estimàvem. Jo m’imaginava tota la vida així, però el tres de setembre la Nàdia va fer divuit anys i al cap d’una setmana, com que ja era major d’edat, va sortir de l’hospici. Em va dir que aniria a viure amb el seu oncle de Barcelona. Quan ja no hi era, em vaig tancar a l’habitació i vaig plorar, la trobaria a faltar tant! Durant els mesos que van seguir, vaig veure de nou la foscor que creia haver deixat enrere, van tornar les nits d’insomni i el menyspreu de les companyes.

Però el destí va voler que no tot fos tristesa i el sis d’abril vaig rebre una visita del tot inesperada: era ella, la Nàdia! Em va alegrar aquell dia i tota la meva vida: la meva Nàdia se m’enduria a Barcelona a casa del seu oncle. Quan m’ho va dir, em vaig quedar quieta com una estàtua; vaig pensar en la mare, ja no sentia cap ressentiment, al contrari, suposo que quan em va portar a l’hospici ho feia perquè es pensava que seria el millor per a mi, què seria de la mare?, hauria pogut refer la vida?, ens tornaríem a veure alguna vegada? La mare deia que si el destí et treia algú que estimaves, te’n posava un altre al teu camí.

Jo ja no recordava com es feien les abraçades, però vaig mirar els ulls de la Nàdia i va ser tan fàcil!

−T’estimo! -vaig abraçar-la ben fort.

Souhaila Belhani

EL POU DELS DESITJOS
Era una freda tarda de novembre. En Martí, la Sílvia i en Jaume parlaven sortint de l’institut: en Martí volia que arribés nadal perquè era l’època de l’any que li agradava més, sobretot pels regals que rebia. La Sílvia opinava el mateix. En Jaume no deia res i la Sílvia li va preguntar què li passava. Ell va somriure i els va dir:

−Voleu que us expliqui una història que va passar aquí, a Terrassa? –en Martí i la Sílvia van assentir i es van posar les mans a la butxaca disposats a escoltar−. Oi que tots els nens han somiat algun cop a demanar un desig i esperen que es compleixi. Doncs aquesta història va més o menys d’això:

“Hi havia un nen de vuit anys, alt, amb els ulls blaus, que vivia amb els pares en una casa que semblava un palau Voltat de margarides. Tots els veïns es coneixien, la gent era amable i somreien sovint, fins i tot la Rosa, la veïna del costat. El nen havia sentit a la mare que la Rosa no podia tenir fills, ella i el seu marit vivien sols en una casa gran i semblaven tan contents que el nen no entenia per què la mare deia que tenien una desgràcia. Aquell nen tenia totes les joguines imaginables, des de cotxes teledirigits a jocs d’ordinador, però ves per on poc, el primer dia de les vacances de nadal es va llevar d’hora i no sabia què fer. La mare feia cafè mentre xiuxiuejava una cançó.

−Mama, puc donar una volta amb bici? −va preguntar el nen. Ella li va dir que no s’allunyés de casa, li va donar l’abric nou i els guants i ell va agafar un bitllet de 10 euros, com sempre que sortia, va dir adéu a la mare i va anar fent voltes a prop de casa. Quan va passar per davant del quiosc, el quiosquer li va donar dues xocolatines i quan ell les hi anava a pagar, li va dir que marxés i saludes la mare de part seva. El nen es va posar les xocolatines a la butxaca i va continuar el camí. Va arribar al pou dels desitjos on cada nadal anaven amb els pares a demanar coses. El pou era abans de la pujada del pont que creuava la riera. La mare li havia dit moltes vegades que no creués el pont si anava sol, però ell no sabia on més anar i sentia curiositat per saber què hi havia a l’altra banda. Va fer la pujada que duia al pont i el va creuar; va veure un petit bosc d’avets amb neu a les branques; al seu barri la neu que havia caigut feia una setmana s’havia fos a l’asfalt. El nen estava impressionat, el paisatge nevat semblava una postal, que bonic! Es va endinsar al bosc i mirant allò que no havia vist mai, li va semblar que vivia una aventura. Al cap de poc, quan van tornar les cases, va veure un edifici antic i s’hi va acostar.

Hi havia un nen de la seva edat assegut a terra amb el cap baix, duia texans desgastats i un jersei on cabien dos nens com ell, es tapava les mans amb els punys de les mànigues. El nen d’ulls blaus va baixar de la bicicleta.

−Hola! Com et dius? –li va preguntar.

−Marc –ell li va explicar que tenia vuit anys i vivia a l’hospici. Aquell mati s’havia escapat per la porta del darrere, com feia quan volia estar sol.

−Per que estàs tan trist? Falta poc per nadal –el nen d’ulls blaus li va tocar l’espatlla.

−I què?, és un dia com qualsevol altre.

−Però que dius!, nadal és el dia més feliç de l’any; es donen regals i jo vaig amb els pares a demanar coses al pou dels desitjos.

−Jo no tinc pares.

El nen d’ulls blaus va deixar de somriure. Per un moment va sentir que no tenia res a dir, va voler pujar a la bicicleta i tornar a casa. Però no ho va fer:

−Ho sento –va murmurar, i va estar en silenci fins que formulà la pregunta que li rondava pel cap−; amb qui vius?

−Amb la Marta, la Fàtima, la Zoe, en Lluís, la Violeta... –va començar a dir en Marc.

−Si que tens germans!, ostres, jo no en tinc cap!

−No són germans, són els nens de l’hospici −en Marc va riure per primera vegada. Tenia un somriure bonic, però els ulls continuaven apagats. Després d’una pausa, en Marc va preguntar on era el pou dels desitjos. El nen d’ulls blaus va desfer el camí que havia fet fins al pont, però ara no anava sol. Va travessar el pont, i quan baixaven, va assenyalar el pou. Quan hi van ser, va dir a en Marc que havien de tancar els ulls i demanar el desig en silenci. En Marc mirava estranyat el barri de l’altra banda de la riera, semblava que no hagués vist mai cases decorades amb llums de nadal. El nen d’ulls blaus li va donar un cop al braç perquè demanés el desig; en acabar, en Marc va preguntar:

−Es complirà?

El nen d’ulls blaus va assentir amb tota la seguretat del món:

−Els meus sempre es compleixen –va agafar una de les dues xocolatines de la butxaca i la va donar a en Marc, que li va donar les gràcies, la va obrir de seguida i se la va menjar tacant-se les galtes i els dits. El nen d’ulls blaus li va donar l’altra perquè se la mengés més endavant. Es van acomiadar; el nen d’ulls blaus va mirar com en Marc marxava cap a l’hospici tremolant com una fulla.

Aquella nit, mentre sopaven, el nen d’ulls blaus va preguntar a la mare:

−Per què dius que la Rosa no pot tenir fills si hi ha nens que no tenen pares?

La mare es va estranyar molt que li fes aquella pregunta, però quan li va explicar la història d’aquell matí, ho va entendre tot, i es va commoure.

Per nadal van anar amb la Rosa a l’hospici; duien un regal per a en Marc, el qual, molt content, va abraçar el seu amic. El nen d’ulls blaus no entenia per què la Rosa havia anat a l’hospici amb ells. La Rosa parlava amb en Marc amb molta amabilitat i li feia moltes preguntes.

Van passar les setmanes i un dia la mare va dir a en Marc:

−Saps una cosa? La Rosa està adoptant en Marc.

El nen va mirar la mare confús:

−Què vol dir adoptar?

−Vol dir que d’ara en endavant el veuràs més perquè viurà amb la Rosa, al costat de casa nostra.

El nen d’ulls blaus es va posar molt content quan ho va entendre; va córrer cap a la casa de la seva veïna, però el marit de la Rosa li va dir que en Marc encara no havia vingut.

Una setmana després van trucar a la casa del nen d’ulls blaus, la mare va obrir i de seguida va cridar el seu fill, que va veure en Marc assegut al sofà.

−Marc! –va córrer a abraçar-lo. En Marc anava vestit molt diferent: duia vambes noves, abric nou i guants nous.

El nen d’ulls blaus el va portar a la seva habitació; en Marc es va asseure al llit i li va dir:

−Tenies raó: el desig que vaig demanar al pou es va complir.

−Veus com si? El meu també. Tu que vas demanar?

−Una família.

Aquelles dues paraules es van quedar gravades al cervell del nen d’ulls blaus.”

−I això es el que us volia explicar –va acabar en Jaume.

La Sílvia i en Martí se’l van mirar una estona sense dir res; semblava trist.

−Quina història més bonica! –en Martí va trencar el silenci.

−On l’has llegit? –va preguntar la Sílvia. En Jaume va riure.

−Enlloc.

−Però... aquest nen va existir? –va insistir en Martí.

−I el nen d’ulls blaus? –la Sílvia el va mirar fixament−. Oi que aquest nen també existeix?, ja deu ser un noi.

−Jo el conec molt bé –en Jaume va somriure− i em sembla que vosaltres també perquè el teniu aquí davant. Fa uns anys en Marc se’n va anar a Alemanya amb la seva família i encara hi és. Però ens escrivim sovint i us asseguro que som molt, molt amics.
Florella Bekari

4t A ESO
ELS CRITS DEL SILENCI
Els crits de l’Andrea trenquen el silenci de la nit. Un altre cop el malson; com cada nit es desperta sobresaltada, plorant. Busca desesperadament l’inhalador. La mare obre la porta i es llança a abraçar-la.

−Tranquil·la, ja ha passat –la intenta calmar; després d’una dosi d’inhalació, la respiració de l’Andrea torna a poc a poc a ser la mateixa; s’adorm per tercera vegada, aquest cop fins l’endemà.

Han passat cinc anys de l’accident de cotxe que es va emportar la Sílvia, la seva millor amiga. Des d’aquell dia, l’Andrea no parla. La nit de la tragèdia anaven juntes i ella va aconseguir salvar-se, però es va enfonsar i les seves ganes de viure s’han apagat més d’un cop, com mostren les cicatrius dels canells.

La Rosa, la germana gran de l’Andrea, una universitària que se sent incompresa, s’enfada quan la mare la desperta perquè l’ajudi amb els atacs d’ansietat de l’Andrea. La Rosa desitja marxar de casa, farta de l’estrany silenci de la seva germana, fruit de la seva immaduresa. “A mi també se m’han mort amics, saps?”, li diu quan s’enfada. Cap psicòleg ha aconseguit que l’Andrea parli i la mare ha perdut l’esperança de sentir-li la veu.

Un dia, la Rosa i l’Andrea van a l’aniversari d’un company d’universitat de la Rosa. L’Andrea no hi vol anar, però accepta quan la mare li diu que pateix veient-la sempre tancada dibuixant noies desfigurades o mortes. Hi van amb el cotxe de la Rosa. Quan arriben, l’Andrea s’asseu en un racó de l’ampla sala-dicoteca i observa; beuen, riuen, criden i ballen descompassats.

−Qui es aquesta? –preguntà algú.

−La meva germana; deixa-la, no parla –crida la Rosa, sobreposant-se als efectes dels combinats que s’ha pres.

Diverses persones han ofert alcohol a l’Andrea, però l’ha rebutjat.

Al cap de quatre hores, la Rosa s’acomiada dels amics i marxa. Quan és a punt d’obrir la porta del cotxe, l’Andrea li agafa el braç.

−Què fas? –la Rosa se’n desfà.

L’Andrea no diu res, només la mira.

–Anem –ordenà la Rosa pujant al cotxe.

L’Andrea no es mou, es queda dreta a la vorera. La Rosa es cansa d’esperar-la i baixa enfadada. De sobte, l’Andrea obre la boca i diu:

−Ella havia begut! –vessa una llàgrima, i la Rosa corre a abraçar-la.

−Has parlat! Déu meu... –plora trasbalsada.

−Ella havia begut! –repeteix l’Andrea, la mirada extraviada en un moment del passat.

Tornen a casa amb autobús. A mig camí, s’ha d’aturar: un accident greu impedeix el pas: sirenes, ambulàncies, policies...

El conductor de l’autobús baixa i després de parlar amb els agents una bona estona, puja negant amb el cap.

−Dos nois morts –diu a una senyora que s’aixeca i pregunta què passa−, anaven beguts i sense cinturó.

La senyora torna al seient capbaixa. La Rosa veu per la finestra una dona abocant-se sobre el cos d’un dels nois, probablement la mare.

Quan arriben a casa, la Rosa córrer cap a l’habitació de la seva mare i la desperta dient-li la bona noticia:

−Mare, l’Andrea ha... –comença a dir.

−Què... què ha fet? –preguntà la mare somnolenta.

−Ha parlat!

La mare s’aixeca i l’observa seriosament.

–T’ho juro!

La Rosa li explica com ha anat tot. Les dues pensen que la noia està curada i tot serà com abans.

Van a l’habitació de l’Andrea, que encara no dorm. La Rosa li demana que expliqui a la mare què ha passat.

−Digues-li que parles! –insisteix.

L’Andrea les mira a totes dues i no diu res.

Li fan més preguntes, però no en contesta cap; adopta la mateixa actitud de sempre.

La mare marxa plorant a la seva habitació. La Rosa li fa companyia fins que s’adorm.

La Rosa va al seu dormitori. No té son i s’asseu al llit. De sobte, recorda les paraules del conductor: “Dos nois morts. Anaven beguts i sense cinturó”. També recorda les primeres paraules de la seva germana després de cinc anys de silenci; se li posa pell de gallina quan s’adona de l’enorme significat que han tingut. Si ella no li hagués fet cas i s’hagués entossudit a tornar amb cotxe, la mare que ha vist plorant sobre el seu fill mort, podia haver estat la seva!

Al cap de dues hores, quan la Rosa ha aconseguit adormir-se, l’Andrea torna a tenir el malson; es despertà cridant i plorant. La Rosa hi va ràpidament, l’abraça i li fa de tot de petons.

−Ho sento –arrenca a plorar–, gràcies per salvar-me la vida, t’estimo, t’estimo molt, germaneta.

L’Andrea s’incorpora, somriu i li eixuga les llàgrimes amb els dits.

La Rosa, emocionada, sent les paraules que acompanyen el gest de la seva germana: “Jo també t’estimo, Rosa.”
Florella Bekari

4t A ESO

GERMANES DE SANG
La llum il·lumina l’habitació. Porto la tarda asseguda a l’escriptori, pensant. Miro al cel i l’últim raig de sol m’acarona el braç. Els dies calorosos d’agost passen tant a poc a poc! Només un nom ressona dins meu: Cleo. Miro la foto de l’escriptori: la Cleo i jo el dia de la graduació, ella somriu com sempre.

Recordo les tardes en què passejàvem després d’un llarg dia de feina. L’any 2009 vam començar a treballar a l’empresa tèxtil del seu pare, el senyor Duncan, totes dues teníem 23 anys i acabàvem de cursar empresarials a la universitat de Florida.

La Cleo era la meva millor amiga. Quan jo tenia set anys, els pares es van separar. Una nit la mare em va despertar sobresaltada: “Sara, anem”, em va portar en braços al cotxe i va conduir des de Florida fins a Texas. Va passar dies explicant-me que marxàvem perquè les coses entre el pare i ella no anaven bé i seria millor per a tots que no discutissin més. Jo ja sabia que fugíem. La mare es pensava que me la creia quan deia que s’havia fet les ferides de la cara amb un gerro trencat, pensava que jo no l’havia sentit plorar a la nit tancada al lavabo i que trobava natural que es posés ulleres de sol dins de casa. Vaig fingir que em creia que d’un dia per l’altre les coses s’havien espatllat, però feia molt temps que el pare i la mare havien deixat d’estimar-se. Quan vam arribar a Texas, teníem una maleta amb roba i els pocs estalvis que la mare havia guardat els últims mesos amagant-los cautelosament del pare, l’únic que manejava els diners. Una associació que ajuda dones maltractades ens va proporcionar un pis modest però confortable. Jo no vaig saber res més del pare. Els de l’associació van ajudar a la mare a trobar petites feines, i vam començar una nova vida.

Vaig conèixer la Cleo dos anys després, quan en teníem nou, a l’estiu, en un càmping. Em va explicar que la seva mare havia mort quan va néixer ella i que tenia un germà que es deia David, cinc anys mes gran que nosaltres. La mare va conèixer el Senyor Duncan i començà a treballar al servei de neteja de la seva empresa. La Cleo i jo érem cada vegada més amigues; quan ella va fer els dotze, després de la festa d’aniversari, vam córrer a la part de darrere de la casa amb un ganivet, ens vam fer un tall al braç i vam ajuntar les ferides. Quan la sang es va barrejar, va quedar segellat el nostre pacte de germanes i des d’aquell moment vam ser inseparables. Onze anys després començàvem a treballar a l’empresa del senyor Duncan.

Quan en David, el germà de la Cleo, va complir la majoria d’edat, va demanar al pare la seva part de l’herència i va marxar. La Cleo em va dir que en David detestava l’empresa i que la seva relació amb el pare era freda. Tots dos tenien visions diferents de la vida. El senyor Duncan hauria volgut que en David ocupés el seu lloc quan ell es jubilés i que fos un exemple per a la Cleo, però en David no volia portar la mateixa vida dels seus avantpassats, volia aventura. La Cleo i el senyor Duncan li ho van recriminar, van tenir una discussió i en David va cridar sulfurat que no tornaria.

Va arribar un dia en què, per qüestions de salut, el senyor Duncan no es podia fer càrrec de l’empresa i la Cleo en va assumir el control. Deixava una noia cuidant el pare des que se n’anava fins que tornava insistint que li donés la mediació que el seu cor debilitat necessitava diàriament. La Cleo l’acompanyava al cardiòleg dues vegades al mes i procurava que no es veiés exposat a emocions fortes; per això, quan hi havia problemes a l’empresa, buscava la forma de solucionar-los ella o acudia a mi. Tenia por que el senyor Duncan se n’anés per sempre.

Quan jo veia com la Cleo abraçava el seu pare, m’emocionava: m’hauria agradat saber què se sentia abraçant un pare. Jo sabia que la Cleo també pensava el mateix quan jo abraçava la mare.

Un dia després de la feina, vaig notar que la Cleo estava preocupada per alguna cosa. Vam anar a casa meva i vaig preparar una til·la per a totes dues. La mare dormia a la seva habitació. Vaig preguntar a la Cleo què li passava.

−En David ha tornat –va dir més que preocupada−. És un desgraciat, sap que el pare és a punt de morir i se’n vol aprofitar; s’ho ha polit tot –va dir furiosa. Mentre parlava, vaig recordar que aquell mati m’havia començat a fer mal el braç i ara el dolor tornava–. Hauries d’haver vist com s’ha posat quan li he dit que marxés! –la Cleo es tocava els cabells i es mossegava les ungles una i altra vegada.

−Què ha fet?

−Vol molts diners, i quan se li acabin en voldrà més –la Cleo va mirar a terra, i jo vaig tenir un pressentiment: li vaig arremangar la jaqueta i, en efecte, vaig descobrir que el seu braç tenia una marca vermella com la meva, al mateix lloc. La hi vaig tocar i va fer cara de dolor.

−Alguna vegada t’han sortit blaus sense haver-te donat cops?

−Què vols dir? –va preguntar confusa; li vaig ensenyar les marques del meu braç−. Què és això? –les va comparar amb les seves.

−Estem connectades!

La Cleo es va tapar la boca amb la mà.

−Com? –balbucejà.

Li vaig respondre que no ho sabia i cap de les dues vam trobar una explicació a aquell fenomen. La Cleo va suggerir que podria haver estat el jurament que vam fer quan teníem dotze anys, però semblava una bestiesa i vam descartar aquesta possibilitat.

En David s’ho havia gastat tot a Las Vegas i va exigir al pare diners o accions de l’empresa. La Cleo va dir al senyor Duncan que si cedia, al cap d’un més el tornaria a tenir allà pidolant, i amb la crisi, l’empresa no podria suportar aquell xantatge; per això li aconsellà que no li donés ni un cèntim. En David va sentir la conversa, i quan ella va tornar al despatx, se’l va trobar assegut a la seva cadira amb els peus sobre la taula: en David li advertí seriosament que no es fiqués en els seus assumptes.

−Al pare tot això no li fa cap bé –va dir preocupada−, la seva salut penja d’un fil i aquest imbècil el pot matar.

Li vaig prometre que l’endemà parlaria amb un advocat molt bo perquè l’orientés. L’hauria convidat a dormir, però sabia que no voldria deixar el pare sol, i menys amb en David rondant per casa. Vaig acompanyar-la a peu, ella no agafava gairebé mai el cotxe, sobretot a la nit. La vaig deixar a la reixa de casa i vaig tornar.

Aquella nit no podia dormir, donava voltes i més voltes, obria els ulls i a penes havien passat uns minuts. De sobte, vaig començar a marejar-me. A les tres de la matinada em trobava molt malament vaig despertar la mare, que es va incorporar de seguida.

−Tinc punxades al cap –li vaig dir amb un fil de veu.

−Mal de cap?

−No... –em vaig posar la mà al pit−, una punxada dolorosa al cap, al pit, a l’estómac...

−Vine, seu, trucaré al metge i et portaré unes herbes –va sortir de l’habitació; la sentia allunyant-se i el cap m’explotava, la gola se’m tancava i no podia parlar, em faltava aire. Agonitzava. Vaig sentir un gerro trencant-se i vaig veure la mare, borrosa, demanant auxili a urgències; després tot es tornà fosc. Al cap d’un temps sentia com un eco: “Doctor, la perdem!”, un so constant confirmà el que va dir una altra veu: “Hora de la mort: 4:30”, i es va fer el silenci.

Em vaig despertar sobresaltada, una mà sostenia la meva, la mare!, em mirava amb els ulls humits.

−Gràcies a Déu que estàs bé! –em va fer un petó a la mà: érem a l’hospital. Vaig mirar al voltant atordida; ella em pregà que descansés. Vaig demanar-li que se n’anés a casa, tenia els ulls vermells i ulleres de no haver dormit, però ella no volia.

−Mare, estic bé –després d’insistir, va entrar en raó.

−Trucaré a la Cleo perquè vingui –li ho vaig agrair, i després de beneir-me, va marxar.

Jo observava les màquines on estava connectada a través de molts cables, vaig sentir el ritme constant del cor, què m’havia passat? Va entrar una infermera, em saludà i va canviar el sèrum. En preguntar-li què tenia, va contestar:

−El pitjor ja està. D’aquí a dos o tres dies, quan s’acabin les proves, et donarem l’alta –no em va tranquil·litzar, li veia en els ulls que amagava alguna cosa.

−Vull saber per què sóc aquí, què m’ha passat? –vaig colpejar el llit, sentia tanta frustració que no podia pensar bé.

La infermera em subministrà un calmant i m’explicà que havia arribat sense pols a l’hospital i que m’havien hagut de reanimar. Vaig confessar-li que havia sentit el doctor dient l’hora de la meva mort; ella va somriure assegurant que havia estat un somni.

L’endemà la mare tornà a visitar-me, estava trista; de sobte, va plorar desconsoladament.

−Què et passa, mare? –li vaig agafar la mà–, parla, sisplau.

−La Cleo és morta –va dir de cop.

Li vaig deixar la mà per tapar-me la cara. En un segon el meu món s’esquerdà com una figura de fang. La mare em va abraçar i plorà amb mi; li vaig preguntar com ho sabia.

−El David m’ho ha dit per telèfon.

−Mare, treu-me d’aquí: vull parlar amb ell –vaig intentar desfer-me dels cables, però em sentia dèbil, els dits semblaven gelatina.

−Encara no t’has recuperat –ella s’hi negava rotundament–. T’has de quedar, jo et diré com va tot.

−Sisplau, mare, la Cleo era la meva germana.

Em va mirar amb llàstima, s’ho va pensar molt i em va fer jurar que jo tornaria a l’hospital a fer-me les proves; després va anar a casa i em va portar roba; em vaig canviar i les dues vam sortir de l’hospital.

Malgrat el dolor, caminava tan de pressa com podia. Quan vam arribar a casa de la Cleo, vam passar al saló. Hi havia molta gent asseguda, escoltant en David.

−La Cleo era una persona excepcional, tothom l’estimava. Potser li hauria d’haver dit que aquella nit no agafés el cotxe... -va tancar els ulls.

La mare es va asseure i va escoltar en David. La mirada i les paraules del fill del senyor Duncan eren pura formalitat; no hi havia sentiment. No vaig aguantar aquella exhibició d’hipocresia i vaig sortir al jardí. La mare em va venir a buscar.

−Sara, torna, no te’n pots anar així.

−No puc seguir escoltant.

−Què dius?

−La Cleo no volia que en David entrés a la seva vida, l’odiava; i una altra cosa: a la nit ella no agafava el cotxe. Saps què vol dir, això? Han assassinat la Cleo i en David hi té alguna cosa a veure.

La raó em va aclarir el que havia afirmat el meu subconscient: la Cleo era el gran problema d’en David. El que jo havia vist mentre estava inconscient a l’hospital no havia estat un somni, la mort que havia presenciat no era la meva mort, sinó la mort de la Cleo. Això explicava el misteri de les meves punxades. Jo vaig sentir el mateix que la Celo, i el meu cor s’aturà quan es va aturar el seu. Vaig pensar en els senyals del braç: era evident que la Cleo i jo estàvem connectades.

Vaig esperar que la gent marxés per entrar i parlar amb en David; la mare em va seguir. Quedaven dos homes molt ben vestits que semblaven agents de l’FBI, li donaven el condol; ell deia que la Cleo patia estrès i prenia antidepressius.

−Ja tens el que volies, David: l’has mort i ara ets l’amo de l’empresa –la mare em va agafar el braç, però no vaig callar−. Sé que l’has assassinat!

−Calmi’s, senyora –va dir un d’aquells homes−, sap que acusar sense proves és delicte?

−Per què no investiguen? –em vaig encarar a en David−. Ets un assassí!, desgraciat!, maleït!

La mare m’arrossegà fins a la porta, i un cop fora, em mirà als ulls: “Prou!”. Ella tampoc em creia!, em prenien per boja, però jo sabia que la Cleo havia contactat amb mi. En David havia fet incinerar el cos per no deixar proves. L’endemà vaig anar al cementiri amb la mare i em vaig agenollar davant la làpida de la Cleo. La mare es va quedar enrere per deixar-me sola.

−Oi que va ser ell? –li vaig preguntar−. Sisplau, Cleo, fes m’ho veure!

Vaig pregar al cel i vaig posar la mà damunt la làpida. Vaig tancar els ulls i vaig tenir una visió: la Cleo i en David discutien a la sala d’estar:

−No rebràs cap cèntim –cridava ella.

−El pare no opina el mateix; a més, has de fer que el vell m’inclogui al testament.

−T’aconsello que marxis demà mateix; si no, trucaré a la policia.

La Cleo es girà en direcció a la seva habitació, ell va agafar el gerro de porcellana del moble de les claus i li va estavellar al cap. La Cleo va caure. En David va obrir el calaix de les claus i va treure l’arma del senyor Duncan. La Cleo es va aixecar i sortí ranquejant de la sala. En David va sentir soroll, no va veure la Cleo i sortí a buscar-la. Jo els seguia. Ella va entrar al garatge, es va treure les claus del cotxe, el va obrir amb dificultat i l’engegà. Em vaig posar al seu costat, tot i que no em podia veure.

−Truca a la policia, Cleo! –vaig cridar, com si pogués evitar la tragèdia.

Ella va obrir la guantera, va treure el mòbil i el manipulà amb una mà mentre amb l’altra conduïa per l’autopista deserta. Jo mirava enrere i veia com en David ens seguia, vaig avisar la Cleo, que estava pendent del mòbil i se n’adonà massa tard: el cotxe d’en David la va envestir per darrere i va perdre el mòbil. La Cleo va agafar el volant amb les dues mans i es desvià cap al penya-segat per la carretera dels giravolts.

En David ens trepitjava els talons. La Cleo estava tan amoïnada que no sabia on anava. Vaig veure com en David treia la pistola i disparava. La Cleo va abaixar el cap i la bala trencà el vidre. Hi havia poca visibilitat. En un giravolt ella va perdre el control i vaig sentir que el cotxe flotava. Va impactar brutalment contra les roques. Baixàvem fent voltes de campana; amb el moviment no vaig veure la Cleo, però vaig experimentar el mateix que la nit de les punxades: vaig sentir que em moria.

Vaig obrir els ulls mentre apartava la mà de la làpida; estava tremolant.

Vaig pensar què havia de fer i a la tarda vaig anar a parlar amb en David. Vaig pujar les escales amb pas ferm i vaig entrar al seu despatx sense avisar ni trucar a la porta.

Ell no m’esperava i m’etzibà:

−De què m’acuses ara?

−Sé què vas fer a la Cleo; m’ho ha dit.

−Parles amb els morts? −va burlar-se’n–. Quan et vaig conèixer, eres mes intel·ligent.

−Ella i tu vau discutir.

−Això no vol dir que l’hagi mort.

−Volies que ella convencés el senyor Duncan perquè t’inclogués al testament i s’hi va negar dient-te que marxessis l’endemà –en David es va aixecar i vaig fer un pas enrere−. Quan ella es va girar, li vas estavellar el gerro al cap, com un covard.

−Com ho saps?

−Vaig veure com feies que el cotxe caigués pel penya-segat, tu vas provocar l’accident, ets un assassí, David!

−D’acord, vaig matar-la, no tinc ni blanca i ella no em volia ajudar, què podia fer?, m’hi va obligar! I a tu no et creurà ningú, ets una boja visionària –va riure mentre s’asseia novament.

Vaig sortir del despatx i vaig anar directament a comissaria. Ho vaig explicar tot i el primer que em van dir els dos agents que m’atenien va ser que una acusació sense proves podria costar-me una demanda per injuries.

−Tinc la prova.

Els agents es van mirar i jo vaig posar sobre l’escriptori la càmera de vídeo que duia al bolso. Quan van veure la cinta amb la confessió d’en David, van sol·licitar l’ordre d’arrest i aquella mateixa tarda en David fou traslladat a la presó, a l’espera d’un judici que el declararà culpable d’homicidi.

L’endemà a la tarda vaig anar al cementiri a deixar roses blanques sobre la tomba de la Cleo, i li vaig donar les gràcies.

−Hem fet justícia, germana.

Vaig mirar al cel i un càlid raig de sol em va acaronar el braç.

Com ara, cinc dies després, asseguda a l’escriptori de la Cleo, sense la Cleo, amb la seva fotografia del dia de la graduació, el record ben viu del que hem viscut juntes i una marca inesborrable al braç.