Distribució general

Estudi faunístic dels Micromamífers del Parc Natural de la Serra de Montsant

Apodemus sylvaticus (Rodentia, Muridae)
Ratolí de bosc

Distribució general
El ratolí de bosc habita l’oest, boscos i zones estepàries, de la regió Paleàrtica, ocupant Europa fins al sud d’Escandinàvia i als 60º N a l’oest de Sibèria, tot estenent-se per l’est fins la serralada de l’Himàlaia. Pel sud d’Àsia arriba fins l’Afganistan, Iran i Palestina. Apareix a Gran Bretanya, Irlanda i Islàndia. També es troba al nord d’Àfrica (Marroc, Algèria i Tunísia) i a moltes illes del Mediterrani. A la península Ibèrica es distribueix pràcticament arreu (GOSÀLBEZ, 1987a; CASTELL & MAYO, 1993; HOFFMANN et al. 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).
Distribució a Catalunya
A Catalunya, el ratolí de bosc habita des del Pirineu fins al litoral mediterrani. És una espècie ubiqüista que no presenta gaires factors limitants; se la troba pràcticament en tots els medis salvatges i a totes les altituds. El tipus d’hàbitat òptim és el constituït pels boscos de tipus mediterrani (alzinars, suredes, carrascars). Fora d’aquest tipus de vegetació, presenta densitats poblacionals quelcom més baixes i distribucions fins a un cert punt condicionades. A la zona mediterrània, fora de les boscúries, habita sobretot als límits del bosc amb els camps de conreu, a les pinedes, i als marges de pedra seca. La seva presència necessita d’un cert recobriment vegetal. És rar en camps descoberts i en els habitacles humans. Les zones de garriga i màquia sostenen poblacions petites que preferentment requereixen la presència murs de pedra seca amb recobriment vegetal. Els indrets massa xeròfils no són sovintejats per aquesta espècie (SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d).
Registres al Montsant
10/04/2004, pista de Sant Antoni (Ulldemolins); 6/10/2004, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 26/10/2004, barranc de les Joveres (Margalef); 3/12/2004, Escaladei (la Morera de Montsant); 3/01/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 8/01/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 27/03/2005, camí de Sant Blai (la Morera de Montsant); 31/03/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 26/04/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 28/05/2005, la Plana del Riu, 2 exemplars (Margalef); 04/07/2005, mas dalt del Pont Vell, 17 exemplars (Cabacés); 06/07/2005, ermita de la Foia (Cabacés); 07/07/2005, barranc de Sant Salvador, 2 exemplars (Margalef); 9/07/2005, congost de Fraguerau, 4 exemplars; 10/07/2005, congost de Fraguerau, 2 exemplars (Ulldemolins); 22/08/2005, mirador de la Serra de la Llena (Ulldemolins); 24/08/2005, la Grallera (la Morera de Montsant); 27/08/2005, barranc de les Joveres (Margalef); 7/10/2005, TV-7021 km.5,250 (Cornudella de Montsant).
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993), 27 exemplars.
Distribució potencial al Montsant
Es tracta de l’espècie més àmpliament distribuïda pel Montsant, ocupant des de les zones més baixes als comellars més alts. Ocupa un rang altitudinal entre els 400 i 950 m. En el present estudi no s’ha trobat a la Serra Major, tot hi haver-hi indicis de la seva presència. Pot ocupar els penya-segats si disposen de petites relleixes o faixes amb una certa vegetació. Quantitativament és l’espècie més abundantment trobada, tant en el trampeig com en els excrements dels depredadors de petits mamífers. Tot i el seu nom popular, a l’àrea d’estudi és freqüent als llindars del bosc i marges de camps amb vegetació herbàcia abundant (brolles, bardisses, vegetació de ribera), però sempre amb proximitat d’àrees amb forest. No té tendència a penetrar gaire a les boscúries; acostuma a trobar-se a les clarianes, a les pistes forestals, als camins, i, sobre tot, lligat a punts d’aigua, fet aquest que no podem assegurar si és prou habitual o si enguany és més accentuat a causa de la forta sequera. No acostuma a viure als horts on es substituït pel ratolí de camp (Mus spretus); aquestes dues espècies conviuen al bosc de ribera i en els ecotons de les boscúries. En els masos aïllats i envoltats de pinedes o conreus arriba a penetrar dins dels habitacles humans si no són gaire freqüentats, en especial a l’hivern, quan les temperatures són molt baixes. Tot i trobar-se’l al voltant de les construccions humanes, no disposem de cap registre dins dels pobles de l’àrea d’estudi. En conjunt, i amb les dades de què disposem, podem dir que el ratolí de bosc és un espècie ubiqüista, que no presenta factors limitadors importants, encara que els murs de pedra seca i un cert grau d’humitat afavoreixen la seva presència.


Mesuraments del material estudiat
N: 12 exemplars (8 mascles i 4 femelles).
CC: 73 – 95 mm; C: 70 – 105 mm; P: 20 – 23 mm; O: 12- 17 mm; Pes: 10,4 – 35,5 g.

Biologia
Segons els registres obtinguts, sembla que el ratolí de bosc és una espècie estrictament nocturna, amb un màxim d’activitat crepuscular, i un altre d’important a l’alba; és més actiu a l’estiu que a l’hivern. A l’hivern mostra dos pics d’activitat durant la nit, amb un període de repòs entre ambdós, però a l’estiu l’activitat és pràcticament contínua (BLANCO, 1998b). Durant les nits de lluna plena i els dies de pluja, el nivell d’activitat i els desplaçaments són més reduïts (o nuls si la pluja és intensa), amb la qual cosa podríem fer la hipòtesi de que és tracta d’un mecanisme de defensa antidepredadors.
L’alimentació d’aquest animal és molt variada, amb un règim pràcticament omnívor. El ratolí de bosc és una espècie oportunista que, a l’àrea d’estudi, consumeix en cada moment l’aliment més accessible o abundant. La porció vegetal la constitueixen sobretot llavors i fruits (pinyons, baies, castanyes, aglans, móres, etc.). A la primavera i a l’estiu, quan la disponibilitat és elevada, la dieta es complementa amb la captura de petits invertebrats, principalment insectes artròpodes i les seves larves, i també cargols. En menor escala, també menja fongs, molses, escorça, gal·les, fulles mortes i cucs de terra (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; BLANCO, 1998b; TORRE & ARRIZABALAGA, 2000). D’altra banda, hem pogut comprovar com el ratolí de bosc emmagatzema l’aliment, i és freqüent trobar aquestes acumulacions subterrànies de menjar en els forats d’arbres o en els murs de pedra.
D’acord amb les captures realitzades amb parany i els animals morts que hem pogut examinar, el ratolí de bosc, al Montsant, mostra activitat sexual durant tot l’any, encara que deu presentar variacions dependents de les condicions ambientals, amb un descens important en els mesos més calorosos. La gestació dura de 25 a 26 dies, i durant el període reproductiu anual, una femella pot produir fins a tres camades. Les femelles mantenen capacitat conceptiva post-partum. La mida mitjana de les camades es de 4,6 (amb un rang de 2 a 11 embrions), i el pes de les cries en néixer, 1 o 2 g. Als 21 dies els petits són deslletats, i atenyen la maduresa sexual al cap de poques setmanes. A la zona circummediterrània predomina el cicle ininterromput, observant-se fins a 4 generacions per temporada de cria. Les diferències en l’estratègia reproductora es considera que són degudes a les condicions climàtiques i a la disponibilitat de determinats recursos del medi. La limitació en els recursos, marcada per l’acusada estacionalitat de les àrees mediterrànies, sembla ser un dels factors de control més importants de la grandària numèrica de les poblacions de ratolí de bosc. La fluctuació anual de les seves poblacions mostra una disminució de densitat a la primavera, uns valors baixos i estables durant l’estiu i una fase d’increment a la tardor (SANS-COMA & GOSÀLBEZ, 1976; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO, 1998b).
El ratolí de bosc és presa comú de gran nombre d’espècies. Els seus depredadors naturals són, principalment, els petits carnívors i els rapinyaires nocturns. El 8,3 % dels exemplars examinats presentaven a la cara interna del pavelló auricular exoparàsits de tipus paparra dels gèneres Ixodes ricinus i Ixodes trianguliceps. També s’ha trobat a sobre del 91,6 % dels ratolins i en els seus caus, l’escarabat Leptinus testaceus amb el que estableixen una relació de mutualisme ja que l’insecte els deslliura de les puces. Les fortes mandíbules de l’escarabat serveixen per subjectar-se fort al pèl del ratolí mentre aquest va a la recerca d’aliment, i es deixa anar quan el rosegador està al niu, traslladant-se per caçar puces. Entre els sifonàpters presents al cos d’ Apodemus sylvaticus trobem Leptopsylla amitina, Typhloceras poppei, Hystrichpsylla talpae, Ctenophthalmus andorrensis, Ctenophthalmus doby i Nosopsyllus fasciatus.
Interacció amb l’ésser humà
El ratolí de bosc pot incidir en l’activitat econòmica montsantina quan s’alimenta de les avellanes caigudes a terra, abans de la seva recol·lecció. En no tenir costums antropòfils, no penetra gairebé mai en els magatzems d’aliments.

Ocasionalment aquests animals són capturats en paranys o atropellats.

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), el ratolí de bosc és una espècie “no amenaçada”. Seguint els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “preocupació menor”. El ratolí de bosc és el rosegador (i segurament també el mamífer) més abundant al Parc Natural de la Serra de Montsant. No té problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de la utilització racional del territori.

Rattus rattus (Rodentia, Muridae)
Rata negra

Distribució general
La rata negra és una espècie d’àmplia distribució a les regions tropicals i a tot el sud de la regió Paleàrtica, incloent l’Europa mediterrània i central fins el sud de Rússia, arribant pel sud-oest d’Àsia fins l’est de la Xina i el Japó. També ocupa el nord i nord-est d’Àfrica. Es pot trobar fins i tot a algunes zones de regions més septentrionals com la Gran Bretanya o la península Escandinava. A la península Ibèrica presenta una distribució general, encara que dispersa. La seva distribució ha estat clarament condicionada per la introducció de Rattus norvegicus (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; HOFFMANN et al. 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
A Catalunya aquesta espècie no acostuma a constituir grans nuclis poblacionals, i tant es troba a zones boscoses amb abundant sotabosc, com a camps de conreu, sobretot a les plantacions d’arbres fruiters i a dins els habitacles humans. S’estén arreu. Els exemplars que viuen deslligats dels nuclis urbans sovintegen preferentment els boscos de tipus mediterrani, si bé també ha estat localitzada a boscos caducifolis i semicaducifolis. El Prepirineu constitueix el límit septentrional de la distribució de l’espècie en condicions extremes (NOS, 1960; SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d).

Registres al Montsant
5/04/2002, horts, 2 exemplars (la Morera de Montsant); 25/03/2003, horts, 2 exemplars (la Morera de Montsant) ; 23/08/2003, camí del Serrall de les Espadelles (Margalef); 10/10/2004, camí del Tormo del Frare (la Vilella Alta); 12/05/2005, T-702 km 36 (la Bisbal de Falset); 04/07/2005, mas dalt del Pont Vell, 2 exemplars (Cabacés); 9/07/2005, piscina municipal (Ulldemolins).

Distribució potencial al Montsant
Es tracta d’una espècie àmpliament distribuïda per tot el Montsant, no gaire abundant, i amb una marcada tendència antropòfila. Ha estat detectada en un franja altitudinal força àmplia que va des dels 280 fins els 750 m d’altitud. No constitueix grans nuclis poblacionals. En els registres de què disposem a l’àrea d’estudi no l’hem trobat mai deslligada del tot dels nuclis urbans. Sovinteja els habitacles humans, tant dins dels pobles, com en masos i barraques. Ha estat capturada en horts, camps de conreu i barrancs humits, sempre propers als nuclis de població rural. És força freqüent a les plantacions de fruita dolça.


Mesuraments del material estudiat
N : 1 exemplar mascle.
CC : 134 mm ; C : 155 mm ; P : 33 mm ; O : 20 mm ; Pes : 60,5 g.
Biologia
Les observacions ocasionals de rates negres, al Montsant, han estat efectuades tant de dia com de nit, però amb una marcada preferència per les hores de foscor. Podem concloure, doncs, que el seu ritme circadiari és principalment nocturn si bé no és difícil observar animals desplaçant-se a ple dia, sobre tot quan l’aliment escasseja i l’ambient és tranquil. Són excel·lents trepadores, no tenen cap problema en enfilar-se pels arbres, les parets de les cases, les canonades o els cables telefònics o elèctrics.
El seu règim alimentari és omnívor. Tots els registres de què disposem a l’àrea d’estudi corresponen a exemplars comensals. Les rates que habiten dins dels edificis mengen el que tenen a l’abast. Les que habiten a l’exterior mengen fruita i gra, i poden arribar a causar estralls a l’agricultura, encara que no és estrany que incloguin insectes en la seva dieta. No hem trobat magatzems de menjar en els caus de rata negra.
Pel que fa referència a la seva reproducció al Montsant, hem pogut verificar la cria de dues parelles de rates a l’interior d’una barraca, més concretament en el calaix d’una taula. A la primavera (març - abril), cinc cries restaven en cada niu, fet de paper, borra i plàstics. Un altre cau amb nou cries va ser observat a la teulada d’un tancat d’animals.
Sembla que el cicle reproductor de la rata negra és influenciat pel tipus de vida que porta, la temperatura ambient i la disponibilitat d’aliment. Els individus que habiten a l’interior de les construccions humanes, amb un entorn apropiat i aliment abundant, presenten activitat sexual durant tot l’any. En aquestes condicions una femella pot tenir de 3 a 5 gestacions a l’any, amb un interval d’embrions entre 5 i 11. Les poblacions silvestres que habiten a l’intempèrie presenten un cicle estacional. L’època sexualment activa per a les femelles va des de finals de febrer o principis de març, fins a finals d’octubre. La gestació dura 21 dies. La mitjana d’embrions per gestació és de 8,5 (amb un interval de 7 a 8), trobant-se fins a un màxim d’11, que pesen en néixer 5-6 g. La grandària de la camada depèn de les variacions ambientals (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; BLANCO, 1998b).
La rata negra no presenta gaires depredadors naturals. Prop dels habitacles humans poden ésser mortes pels gats domèstics i, sobretot, per l’home, que les persegueix amb paranys i raticides. Les rates, a la natura, són atacades pels carnívors arborícoles, pels ofidis (serp verda i escurçó) i pels rapinyaires que capturen selectivament els animals joves, encara que no semblen constituir una part important en la dieta habitual de cap d’aquests predadors. Tot i així, els índexs de mortalitat anual se situen en un 90-95 %, la qual cosa indica que la majoria dels individus no sobreviuen d’un any al següent; en estat silvestre, aquests animals no sobrepassen els 18 mesos de vida (BLANCO, 1998b). Quan coincideixen en un mateix hàbitat les dues espècies de rata, la comuna i la negra, sembla que la comuna ataca la negra i la desplaça, cosa que pot explicar que rarament es trobin totes dues juntes (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d). A Montsant no hem vist cap rata comuna.

Interacció amb l’ésser humà
La rata negra és una de les espècies de micromamífers que més incidència negativa té en l’economia montsantina. Penetra dins de les cases i els magatzems d’aliments, menjant tot tipus de productes que estiguin al seu abast (ametlles, avellanes, gra, fruita, etc.); en els cellers pot arribar a rosegar els taps de suro de les bótes, amb la conseqüent pèrdua del vi. A més, la seva orina i els seus excrements contaminen el menjar.

Al Montsant, se la persegueix hostilment amb tot tipus de rateres i amb verí.

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993) la rata negra és una espècie “no amenaçada”. D’acord amb els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “dades insuficients”. Al Parc Natural de la Serra de Montsant, és una espècie comuna que no té problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de la utilització racional del territori. El seu nombre ha davallat a l’àrea d’estudi degut a la clausura dels abocadors incontrolats.

Mus domesticus (Rodentia, Muridae)
Ratolí domèstic

Distribució general
El ratolí domèstic és originari de les estepes de l’Iran i del sud-oest de Rússia, on és comensal de l’home des de fa, al menys, 8000 anys. És una espècie present en quasi tots els indrets de la Terra, lligada sempre a l’habitació humana. Es distribueix per l’oest i sud d’Europa fins al riu Elba, per l’Iran, el Pakistan i l’Himàlaia, el nord i el sud d’Amèrica, Austràlia, i el nord i sud-est d’Àfrica. A la zona Paleàrtica només és absent al nord-est de Sibèria. Ocupa tota la Península Ibèrica, sempre lligat a la presència humana, i mostra una escassa capacitat competitiva amb altres rosegadors en hàbitats naturals (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; HOFFMANN et al. 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
El ratolí domèstic es distribueix per tot el territori català, si bé cap al Pirineu la seva presència està condicionada a l’existència d’habitacles humans. Presenta un alt grau de comensalisme, cosa que facilita la seva dispersió. Aquesta espècie pot mantenir poblacions semisalvatges que habiten indrets ruderals. El requeriment fonamental de l’espècie, fora dels habitatges humans, és la presència d’aigua a l’abast. La seva absència és total a llocs xeròfils amb manca d’aigua (SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d).

Registres al Montsant
5/06/2004, poble (Cabacés); 19/06/2004, poble (la Morera de Montsant); 25/07/2004, poble, 2 exemplars (Margalef); 8/11/2004, camí del Grau de l’Agnet (la Morera de Montsant); 18/03/2005, poble (La Bisbal de Falset); 4/04/2005, Escaladei (La Morera de Montsant); 2/06/2005, poble (Cornudella de Montsant); 27/06/2005, Les Tàpies (Cabacés); 7/07/2005, poble, 2 exemplars (Ulldemolins); 12/07/2005, poble, 4 exemplars (Ulldemolins).

Distribució potencial al Montsant
El ratolí domèstic és abundant al Montsant, encara que la seva presència resta totalment condicionada a l’existència d’habitacles humans. La majoria de les troballes s’han efectuat a l’interior de les cases dels nuclis urbans, sempre i quan disposin de bons amagatalls i accés a l’aliment (cellers, corrals de gallines, magatzems...). Tan sols disposem del registre d’un exemplar assilvestrat, la qual cosa indica que pot constituir poblacions semisalvatges en llocs ruderals. El seu límit altitudinal no ultrapassa els 750 m. En general, doncs, es tracta d’un rosegador marcadament antropòfil.


Mesuraments del material estudiat
N: 7 exemplars (5 mascles i 2 femelles).
CC : 82 - 53 mm ; C : 80 - 56 mm ; P : 17 – 13 mm ; O : 15 – 7,5 mm ; Pes : 16 - 5,5 g.
Biologia
És una espècie que presenta activitat al capvespre i a la nit. De manera ocasional també es pot veure en ple dia.
El ratolí domèstic és omnívor, amb un règim alimentari variat. Tots els registres efectuats a l’àrea d’estudi corresponen a individus comensals. S’emmotllen a menjar l’aliment que hi ha a la seva disposició. S’apeixen preferentment de cereals i els seus productes derivats (com ara el pa), greixos, i vitualles riques en proteïnes; secundàriament mengen fruita, insectes i roseguen d’altres matèries poc apropiades pel nodriment com cera, sabó o plàstic. Les formes assilvestrades es nodreixen, segurament, de llavors i, de vegades, de petits invertebrats. Aquesta espècie pot tenir tendència al canibalisme, doncs hem pogut comprovar que individus atrapats en paranys de mort eren devorats per altres ratolins.
A les poblacions comensals de l’estudi, que formen grups estables i tenen molt aliment disponible, s’observa la presència d’exemplars sexualment actius durant tot l’any. La femella pot produir fins a 10 camades l’any, encara que 5 anuals és el nombre més freqüent. La gestació dura entre 19-20 dies (BLANCO, 1998b). La mitjana d’embrions per femella és de 6,8 amb un interval de 3 a 9 (GOSÀLBEZ, 1987a), i les cries pesen aproximadament 1 g en néixer. Atenyen la maduresa sexual cap als 35-40 dies de vida (a les 5-6 setmanes d’edat) (CASTELL & MAYO, 1993). Els ratolins domèstics no sobrepassen els 14-16 mesos de vida (BLANCO, 1998b).
Els enemics naturals principals del ratolí domèstic al Montsant són els petits carnívors, com els gats, els gossos i les mosteles. La rata comuna també pot depredar sobre el ratolí domèstic (CASTELL & MAYO, 1993). A l’àrea d’estudi, hom empra raticides i paranys contra aquesta espècie, sobretot a les cases, corrals, granges i, en general, als llocs on hi ha aliments emmagatzemats. Les principals causes de mortalitat són les baixades brusques de temperatura, la sequera i l’escassetat d’aliment.
Tots els exemplars de ratolí domèstic estudiats provenien de trampes de mort, per tant a l’hora d’examinar-los ja estaven freds i els ectoparàsits havien marxat. És per aquesta raó que no podem indicar quins són els sifonàpters i altre mena de paràsits que es troben en el pèl d’aquesta espècie, a l’àrea d’estudi.

Interacció amb l’ésser humà
El ratolí domèstic pot accedir a les construccions humanes, a la recerca d’aliment. Degut al seu règim omnívor, és capaç d’ocasionar pèrdues lleus en l’emmagatzematge de productes. Al Montsant és perseguit amb rateres i verí.

La forma albina s’utilitza en els laboratoris com animal d’experimentació i, més recentment, com animal de companyia.

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), el ratolí domèstic és una espècie “no amenaçada”. D’acord amb els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “preocupació menor”. Al Parc Natural de la Serra de Montsant, és una espècie molt abundat, però localitzada al medi antropogènic. No té problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de l’ús racional del territori. Donada la mida de les seves poblacions i la seva enorme capacitat d’adaptació, no només no es troba en regressió, sinó que en moltes zones es converteix en un problema i ha d’ésser controlat.

Mus spretus (Rodentia, Muridae)
Ratolí mediterrani

Distribució general
El ratolí mediterrani es distribueix únicament pel sud-oest d’Europa, incloent el sud-est de França, i nord-oest d’Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Egipte). A la Península Ibèrica falta a la cornisa Cantàbrica i regió pirinenca. Es troba sempre lligat a ambients mediterranis (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d; CASTELL & MAYO, 1993; HOFFMANN et al. 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
A Catalunya, el ratolí mediterrani, ha estat localitzat a la regió oriental humida, regió de la tramuntana, litoral mediterrani, altiplà central i regió continental. La seva distribució limita amb el Prepirineu, i manca al Pirineu. És una espècie que ocupa espais oberts amb vegetació típicament mediterrània: alzinar, suredes, carrascar, màquia de garric i arçot, i màquia de llentiscle amb margalló. A la regió oriental humida i al Prepirineu també se la troba en el domini del roure martinenc amb boix. Els factors que determinen la distribució de l’espècie són els que marquen les característiques típicament mediterrànies. Es troba sempre a zones amb pluviositat per sota dels 1000 mm, ocupant preferentment biòtops àrids. Els garrigars i els camps de conreu amb marges de pedra seca coberts per abundant vegetació herbàcia són els hàbitats més freqüentats. En la seva distribució és molt important la presència d’aglans que condicionen també el seu cicle reproductor (SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987d).