Distribució general

Taula: RELACIÓ ENTRE LES ESPÈCIES DE MICROMAMÍFERS I EL TIPUS D’HÀBITAT.

	B	M	H	R	C	P
Erinaceus europaeus	-	-	-	-	+	+
Crocidura russula	+	-	-	-	+	+
Suncus etruscus	+	-	-	-	-	-
Sciurus vulgaris	+	-	-	-	-	-
Eliomys quercinus	+	-	-	-	-	+
Apodemus sylvaticus	+	+	-	-	+	-
Rattus rattus	-	-	-	-	+	-
Mus domesticus	-	+	-	-	+	-
Mus spretus	+	-	+	-	+	-
Arvicola sapidus	+	-	-	-	-	-
Microtus duodecimcostatus	-	-	-	-	+	+

B : bosc M : matollar H : herbassar R : roquissar C : conreu P : poble

+ Presència - Absència

El bosc és un dels ambients més propici a la presència de petits mamífers. S’han trobat com espècies pròpies i més abundants del bosc Sciurus vulgaris i Apodemus sylvaticus; també es troben Mus spretus, Arvicola sapidus (bosc de ribera), Suncus etruscus i Crocidura russula (vores del bosc, pista forestal). Les clarianes i els llindars aglutinen més fauna que l’interior del mateix bosc. La presència de murs o marges de pedra seca i abundant vegetació herbàcia contribueixen a facilitar l’assentament faunístic, ja que permeten la presència de llocs de resguard i cria. Els punts d’aigua i un cert grau d’humitat han estat determinants en la detecció dels individus. Potser el fet de que enguany hagi estat l’any més sec del darrer cinquantenni ha condicionat la distribució dels animals entorn dels indrets on l’aigua era a l’abast.

Els matollars presenten un component faunístic ric a les zones de contacte amb el bosc, que es va empobrint a mesura que n’augmenta l’espessor, quedant com a representant l’espècie amb més capacitat d’adaptació, com és Apodemus sylvaticus. S’ha trobat en aquest ambient un població salvatge de Mus domesticus. No obstant això, els matollars són medis faunísticament pobres doncs es troben pràcticament despoblats.
Als herbassars del Montsant les condicions de vida són extremes, i presenten una fauna pobre en espècies. Tan sols Mus spretus ocupa aquests indrets. Depèn molt de la presència de marges abandonats. A les zones limítrofes, la fauna és la pròpia d’altres hàbitats veïns.
El roquissar, des del punt de vista dels micromamífers, està deshabitat. No es va realitzar cap captura. Tan sols a les feixes de terreny, amb petits matolls o boscúries, que ocupen les relleixes dels penya-segats s’hi troba Apodemus sylvaticus.
Els conreus, des del punt de vista faunístic presenten els avantatges de constituir un refugi òptim per a determinades espècies. Els habitants propis d’aquest medi són Erinaceus europaeus, Crocidura russula, Apodemus sylvaticus, Rattus rattus, Mus spretus, i Microtus duodecimcostatus. En aquests indrets, i sobretot si hi ha bardisses i força vegetació herbàcia, Crocidura russula és l’espècie més abundant.
Les espècies trobades als pobles són Erinaceus europaeus, Crocidura russula, Eliomys quercinus, Rattus rattus, Mus domesticus i Microtus duodecimcostatus. Les espècies comensals, totalment condicionades a la presència de l’ésser humà, són Rattus rattus i Mus domesticus, la primera lligada a granges i masos, i la segona rarament ultrapassant els habitacles humans.

Els resultats mostren una distribució àmplia per algunes espècies: Crocidura russula, Sciurus vulgaris, Apodemus sylvaticus, Rattus rattus, Mus domesticus i Mus spretus. Pel contrari, espècies rares o de requeriments molt concrets resulten ser Erinaceus europaeus, Suncus etruscus, Eliomys quercinus, Arvicola sapidus i Microtus duodecimcostatus.

El rendiment dels paranys s’ha vist condicionat pel tipus de trampa, l’esquer emprat i les condicions meteorològiques imperants. El rendiment obtingut ha estat sempre més gran amb els paranys de mort que amb els paranys tipus Sherman. Amb els paranys de mort s’ha obtingut un 100 % d’efectivitat al llarg de totes les nits que s’han instal·lat. Aquests tipus de paranys van ser utilitzats pels particulars per atrapar Mus domesticus (ratera normal de tauleta) i Microtus duodecimcostatus (parany de pinça senzilla). Pot ser que aquest major rendiment sigui també degut als requeriments ecològics d’aquestes espècies, que facilitaven la localització dels caus dels animals. El rendiment del trampeig amb paranys del tipus Sherman rarament va ser superior al 10 % de les gàbies col·locades per nit d’esforç. Aquests resultats s’assemblen als d’altres estudis faunístics (VERICAD, 1970). Una recent discussió sobre l’eficàcia d’aquest mètode de captures es pot trobar a TORRE (2004). L’esquer més infal·lible va ser la cansalada fregida (sense sal) i el pa, una mica fregit amb poc oli. El 100 % del paranys disparats portaven aquest esquer. La tonyina, les sardines d’oli, la pasta de fetge, les prunes i el gra no van ser efectius. Les rateres de tauleta utilitzades pels particulars, eren escades amb formatge. Les condicions atmosfèriques desfavorables van condicionar les captures. Els dies de molt vent i pluja no va caure cap animal. Aquest biaix metodològic ha estat estudiat per SIDOROWICZ (1960).
8. GESTIÓ

Els micromamífers, ja sigui com a preses de carnívors o rapinyaires, com a depredadors, o com a consumidors o disseminadors de llavors, desenvolupen un paper important en l’equilibri dels ecosistemes. De manera general, ajuden a conservar la biodiversitat i són objecte d’estudi per tal de conèixer els diversos nivells de funcionament de la natura. Un seguiment acurat dels seus efectius pot permetre detectar i preveure els moviments poblacionals d’aquestes espècies. Una alteració forta del medi natural tindrà, en primer lloc, repercusions sobre els micromamífers i, posteriorment, sobre les espècies de rang alimentari superior. Si es detecten les fluctuacions de la població de micromamífers a temps, es podrà actuar sobre les espècies relacionades abans que l’alteració en el medi les afecti directament.

L’objectiu bàsic del present treball ha estat la realització d’un estudi faunístic. És tracta d’una primera aproximació per tal de mostrar quins són els micromamífers presents a la zona tot proporcionant alhora alguns apunts sobre la seva ecologia, però sense donar resposta a la qüestió de com funciona la seva dinàmica poblacional. A més, l’estatut d’abundància o de distribució d’algunes espècies és, encara, gairebé desconeguda. És per tot això que seria recomanable un seguiment continuat de l’evolució de la seva dinàmica poblacional que ens permeti conèixer-les millor i gestionar adequadament llurs poblacions.
Sigui com sigui, creiem convenient donar unes certes pautes de gestió, molt bàsiques, gairebé intuïtives, per tal de que el gestor de fauna pugui treballar a partir d’un basament que li permeti endegar futures accions molt més concretes i específiques. A l’hora de proposar algunes mesures de gestió, però, caldria diferenciar ben bé els diferents gremis de micromamífers.

Ordre Insectívora
L’ordre Insectívora, amb eriçons i musaranyes, no sembla representar cap tipus de problemàtica per l’agricultura, ans al contrari. La seva alimentació es basa en invertebrats, molts d’ells força perjudicials per les activitats de pagès, i a més, formen part de la dieta d’importants depredadors tant diürns com nocturns, alguns d’ells tan escassos com l’òliba, la geneta o el gat fer. Sembla que les poblacions de Crocidura russula, tot i presentar fluctuacions estacionals no pateixen cap perill de supervivència. En canvi, Erinaceus europaeus i Suncus etruscus arrel dels pocs registres efectuats, sembla que disposin d’unes poblacions força minses.
Els canvis agrícoles, les transformacions del medi, l’acumulació de biocides, la creixent desaparició d’arbres vells, les grans obres d’infrastructura, la desaparició de les vorades i bardissars, l’eixugament de torrents, rierols i cursos d’aigua, la persecució de determinades espècies considerades com a plagues (sovint amb verins) i la mala imatge que arrosseguen des de fa segles, són alguns dels problemes i amenaces més comunes que incideixen sobre els components de l’ordre Insectívora.
Les mesures encaminades a la seva protecció passarien per:

• 
  Donar prioritat a la minimització en la utilització de productes fitosanitaris. En el cas de fer-los servir, cal seguir les recomanacions del fabricant i no aportar al medi quantitats superiors a les indicades.
  

• 
  Mirar d’incentivar l’agricultura biològica, que és menys agressiva amb el medi ambient.
  

• 
  En el cas que sigui necessària la construcció de murs divisoris o marges, aquests s’haurien de fer de manera tradicional, és a dir, bastiments de pedra seca que ofereixen forats i refugis als animals.
  

• 
  Eliminar el costum de cremar els marges per desfer-se de les herbes ruderals. L’elevada temperatura que es genera mata als animals que estan dins els caus. Els mostrejos confirmen que es necessita molt de temps per recolonitzar una àrea cremada.
  

• 
  Deixar el rebuig de les podes als marges dels camps de conreu. Les restes vegetals oferiran amagatalls per a aquests animals.
  

• 
  Deixar intactes els arbres morts o caiguts al bosc, d’aquesta manera es generen irregularitats en el paisatge molt útils per al desenvolupament dels insectívors. El manteniment d’un cert nombre d’aquests peus dintre del bosc incrementa de forma notable les possibilitats de refugi per a alguns micromamífers sense menysprear la seva utilització per d’altres vertebrats, com a lloc de descans o d’alimentació.
  

• 
  Protegir i preservar les basses, aljubs i altres punts d’aigua, temporals o permanents.
  

• 
  Recuperar i mantenir antics abeuradors de bestiar, fonts, piques, sèquies, recs i reguers.
  

Ordre Rodentia
Els rosegadors han influït en la història de la humanitat més que cap altre grup de mamífers, ja que els membres de l’ordre són capaços de viure en quasi tots els hàbitats, i molt freqüentment en estreta relació amb els humans. En termes ecològics són “estrategues de la r”, adaptats a un cicle de reproducció ràpida que deixa nombrosos descendents, els quals són aptes per procrear en pocs mesos. Val a dir que els rosegadors desenvolupen un important paper en diversos nivells tròfics, principalment com a preses d’importants depredadors, i encara més actualment, amb la davallada de les poblacions de conills. A això s’ha d’afegir l’interès creixent dels biòlegs pels ratolins salvatges (Apodemus sylvaticus, Mus spretus) ja que porten moltes varietats heretables que no es troben en les soques endogàmiques ja establertes, la qual cosa permet ampliar els coneixements en matèria de desenvolupament i immunologia. Cal apuntar que els ratolins casolans es troben entre els mamífers més variables genèticament. Darrerament s’han fet intents successius de cria d’Arvicola sapidus en captivitat, de cara a convertir les rates d’aigua en animals de laboratori, tots ells amb bons resultats.
Algunes espècies de rosegadors salvatges (Sciurus vulgaris, Apodemus sylvaticus, Mus spretus) tenen poblacions sanejades i tan sols cal una bona gestió forestal i agrícola per permetre el seu manteniment. Altres espècies, no obstant, són escasses (Microtus duodecimcostatus, Arvicola sapidus, Eliomys quercinus) i poques d’entre elles gaudeixen d’alguna figura de protecció (Sciurus vulgaris, abans espècie cinegètica avui ha deixat de ser-ho).
Les mesures encaminades a la protecció dels rosegadors salvatges passarien per:

• 
  Mantenir a Sciurus vulgaris com a espècie vedada.
  

• 
  Dissenyar Plans Tècnics d’Aprofitament Forestal per a la millora dels boscos i per tal de poder conservar peus d’arbres adults bons reproductors.
  

• 
  Cal frenar les plagues de fongs, escolítids i processionària que resten productivitat al bosc, i per tant als rosegadors salvatges.
  

• 
  Cal mantenir les pinedes de pi blanc madures, els boscos poc explotats i afavorir la plantació d’altres espècies d’arbres productores de fruits i llavors, com avellaners, serveres, cirerers, grèvols, etc. Se’n beneficiarien espècies clau en la xarxa tròfica de l’ecosistema mediterrani (Eliomys quercinus, Apodemus sylvaticus, Mus spretus, Rattus rattus).
  

• 
  Mantenir un nombre suficient d’arbres danyats, recargolats o morts perquè ofereixen abundants refugis per les espècies (Eliomys quercinus, Apodemus sylvaticus, Mus spretus).
  

• 
  Protegir, preservar i restaurar les fonts, les basses, els aljubs i altres punts d’aigua, temporals o permanents. En el treball es demostra que l’aigua és un factor determinant en la presència de rosegadors salvatges.
  

• 
  Protegir el bosc de ribera en bon estat. Evitar la degradació o modificació d’aquest hàbitat que podria enrarir la presència de rosegadors higròfils com Arvicola sapidus. Així mateix, frenar l’entrada de Rattus norvegicus, competidora directa d’Arvicola sapidus, que pot limitar el nombre i distribució d’aquesta.
  

• 
  Restringir al màxim possible la persecució directa sobre Microtus duodecimcostatus, doncs aquesta espècie es pot considerar molt rara a l’àrea d’estudi.
  

• 
  Mantenir el paisatge agrícola en mosaic divers. És prioritari minimitzar la utilització de productes fitosanitaris. Cal afavorir l’agricultura biològica, que és menys agressiva amb el medi ambient.
  

• 
  Protegir, restaurar i mantenir els murs de pedra seca que ofereixen forats i refugi als animals.
  

• 
  Eliminar el costum de cremar els marges per desfer-se de les herbes ruderals. L’elevada temperatura que es genera mata al animals dins els caus. Els resultats del treball de camp ens confirmen que es necessita molt temps per recolonitzar una àrea cremada.
  

Malauradament, la relació humans - rosegadors planteja massa sovint problemes als primers, ja que els rosegadors (sobretot les espècies comensals, Mus domesticus i Rattuts rattus) esmercen enormes quantitats del menjar que s’emmagatzema per al consum de la població humana, i a més, són vectors de malalties, en especial a les zones amb un elevat índex de pobresa i insalubritat, que no és el cas del Montsant.

Alguns dels rosegadors causen danys a les collites (Microtus duodecimcostatus, Rattus rattus), als productes emmagatzemats (Mus domesticus, Rattuts rattus) i als components estructurals dels edificis (Rattus rattus) o de les basses d’aigua (Arvicola sapidus). Aquests contratemps són el resultat del comportament alimentari dels animals o, indirectament, de la seva acció de rosegar i excavar caus, però són uns fets gens significatius a l’àrea d’estudi i en cap cas comporten unes pèrdues econòmiques importants.
Encara que els rosegadors comensals (Mus domesticus, Rattuts rattus) solen menjar a diari l’equivalent al 10 % del pes del seu cos, la major part dels danys que produeixen no es deu al consum directe. En un magatzem de cereals, un rosegador comensal com la rata negra, pot devorar 10 kg de gra en un any, però cada 24 hores contamina també les existències amb 50 defecacions, 116 centímetres cúbics d’orina i incomptables pèls i secrecions de la seva pell greixosa.
El sistema de control més utilitzat actualment contra els rosegadors comensals són els raticides químics moderns. El verí més antic conegut contra els rosegadors, d’acció ràpida i no selectiu, l’estricnina, ja fou descrit per Aristòtil l’any 350 aC, en el primer document escrit sobre control químic de plagues. Malgrat tot, els verins d’acció ràpida (com ara el cianur, l’estricnina, el monofluoroacetat de sodi – compost 1080 -, el sulfat de tali i el fosfur de zenc) tenen alguns desavantatges tècnics i molts d’ecològics, entre els que es troba l’alt risc de mort per altres animals. Per tant, des d’aquest treball NO ES RECOMANEN.
Des que en 1945 es va sintetitzar per primera vegada la warfarina, s’han produït diversos raticides (o rodenticides) anticoagulants. Aquests compostos fan disminuir la capacitat de coagulació de la sang i porten a l’animal a la mort a causa hemorràgies internes o externes. Tenen cert grau de selectivitat, doncs la major part de productes han d’ésser ingerits pels rosegadors durant un cert nombre de dies (de 5 a10) per arribar a una dosi mortal.
En alguns països, els rosegadors –en particular Mus domesticus i Rattus rattus - han desenvolupat una resistència genètica a aquesta “primera generació” d’anticoagulants, sobre tot en el Regne Unit, Estats Units, Canadà i França, on aquests productes han estat utilitzats intensament des de fa uns 10 anys o més. Això ha impulsat el desenvolupament d’anticoagulants de “segona generació”, compostos més potents que els seus predecessors. Aquests rodenticides que es troben al comerç, vénen preparats en petites bosses de plàstic transparent contenint cereals o blocs de pasta de color blavenc o rosat, xopats en productes anticoagulants. Un d’ells és el brodifacoum, normalment tòxic en dosis simples, però que produeix una mort retardada i, per tant, no es desenvolupa la cautela en front el verí en aquells animals intoxicats de manera sub-letal. A diferència dels anticoagulants de primera generació, per tal que el verí causi efecte no cal administrar-lo repetidament. Posar l’esquer a un determinat ritme, amb molts paranys petits a intervals d’aproximadament d’una setmana, reduirà al mínim els efectes d’interacció social dels rosegadors, i elevarà al màxim l’exposició individual d’aquests, tècnica aquesta que no era possible amb els anticoagulants anteriors. Aquest és un sistema còmode i net per a l’usuari, perquè deixa les bossetes allà on ha vist els rosegadors i se n’oblida, atès que la mort dels animals no és instantània, sinó que es produeix al cau o lluny del punt d’ingestió, i no cal recollir els cadàvers perquè no es troben. La ingesta d’animals enverinats per raticides convencionals, encara mig vius o morts, provoca en el depredador (òlibes, gamarusos, genetes, teixons, guineus, gats salvatges, gossos, etc.) els mateixos efectes que en el destinatari inicial. Per tant, des d’aquest treball NO ES RECOMANEN.
La utilització no selectiva de verins, com és el cas que ens ocupa, està expressament prohibida per la Llei 4/89 de Conservación de les Espacios Naturales y de la Flora y de la Fauna Silvestre i els Reials Decrets que la desenvolupen, així com per la Directiva 79/409/CEE, (Art. 8) relativa a la conservació d’ocells silvestres, i la Directiva 92/43/CEE (Art. 15) relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la flora i fauna silvestre.
Mesures encaminades per controlar l’impacte dels rosegadors comensals:

• 
  A l’interior dels edificis, el menjar, les escombraries orgàniques i l’aigua disponible, han de fer-se inaccessibles als rosegadors, bloquejant els racons i les esquerdes en les que puguin trobar refugi.
  

• 
  En la reducció de les poblacions ja existents de rosegadors, els depredadors salvatges (òliba, gamarús, geneta, teixó, guineu, gat salvatge) o domèstics (gats o gossos) tenen un paper significatiu en la feina de limitar-ne el creixement de les poblacions.
  

• 
  Un dels sistemes més senzills per combatre rosegadors en petit nombre és la utilització de paranys mecànics tradicionals, com les rateres de tauleta, ratolineres, rateres de reixeta, paranys de pinça senzilla, paranys de pinça de doble entrada i paranys de dents.
  

c