Toponímia (del grec τόπος topos, «lloc», i ὄνομα ónoma, «nom») és el conjunt de topònims d'un indret, és a dir, els noms de lloc. També s'anomena així l'estudi dels noms de lloc. Es pot emprar també el terme toponomàstica

Toponímia

La toponímia (del grec τόπος topos, «lloc», i ὄνομα ónoma, «nom») és el conjunt de topònims d'un indret, és a dir, els noms de lloc. També s'anomena així l'estudi dels noms de lloc. Es pot emprar també el terme toponomàstica, si bé és millor reservar aquest terme per a designar l'estudi de la toponímia. També és la part de l'onomàstica que estudia els topònims o noms propis de lloc. Està íntimament lligada a la investigació etimològica i l'evolució d'aquesta mena de noms. La toponímia es pot dividir en macrotoponímia o toponímia major -encarregada dels noms de continents, països, regions, grans ciutats, etc.- i microtoponímia o toponímia menor -fonts, rieres, turons, etc.-, tot i que la distinció entre topònims majors i menors és a vegades molt relativa i molt sovint s'estudien conjuntament.

L'estudi de la toponímia d'un país pot respondre a diversos interessos. El més simple seria satisfer la curiositat d'unes persones o d'un poble per l'origen del nom dels llocs on viuen o que els rodegen. En geografia la toponímia pot donar informació útil sobre diversos aspectes d'una zona, com ara el relleu, la flora, la fauna, etc., i pot ajudar a delimitar la separació entre dues zones geogràfiques (per exemple, entre la Franja de Ponent i l'Aragó de parla castellana). Per als historiadors és una font d'informació sobre els pobles que hi han viscut anteriorment. A Catalunya, per exemple, conviuen topònims d'origen iber, púnic, celta, romà, germànic, àrab i català. En lingüística, a més de l'etimologia, la toponímia aporta dades sobre l'evolució fonètica d'una llengua, etc.

Taula de continguts

• 
  1 Toponímia catalana
  
• 
  2 Història de la toponímia
  
• 
  3 Estudiosos de la toponímia catalana
  
• 
  4 Vegeu també
  
• 
  5 Enllaços externs
  
• 
  6 Referències
  

Toponímia catalana

Els topònims catalans provenen de moltes llengües: ibèrica, celta, llatina, germànica, àrab, púnica, etc.

• 
  Com a topònims ibèrics hi ha Lleida (Segrià), que prové del mot Iltirda o Iltirta (passat a Ilerda pels romans i a Larida pels àrabs) (il- significava ‘ciutat’: Iluro ‘Mataró’ o ‘Cabrera de Mar’);Barcelona, de Barkeno (en llatí Barcino, després Barcinona i d'aquí la forma actual); Tossa de Mar (Selva), de la forma Iturissa; etc. Alguns potser són anteriors als ibers: Segarra(comarca; hi ha una làpida romana als Prats de Rei (Anoia) que diu municipium sigarrens), i potser Salauris > Salaur > Salou (Tarragonès).
  
• 
  Els púnics han deixat topònims com Maó (Menorca), provinent de Mago o Magonis, un cabdill cartaginès; i Eivissa (illa), herència d'Ebessus o Ebussus, potser 'illa de pins' o 'illes de pins' o 'illa de Bes' (deessa de la hilaritat).
  
• 
  Els grec han deixat Empúries i Empordà (contrada), que prové d'emporion ‘mercat’, o Roses (Alt Empordà), perquè els colons que la van ocupar provenien de l'illa grega de Rodes.
  
• 
  Els celtes van passar per terres catalanes, però sembla que no s'hi van establir. Els topònims acabats en -ac semblen celtes (n'hi ha molts a Occitània, al sud de França); d'aquíVulpellac (Baix Empordà), Tarerac (Conflent) o Llorac (Conca de Barberà). Potser també Besalú (Garrotxa). Una possible explicació és que bisuldunum significa ‘fortalesa entre rius’ (encara es conserva el pont fortificat gòtic; segurament abans n'hi havia un altre), ja que dunum o dunon potser significa ‘turó’ i/o ‘fortalesa aturonada’. Altres hipòtesis el fan provenir del gal -llengua també cèltica- Besendunum (documentat Sebendunum). Cal tenir present que alguns parlars celtes usaven el mot briga per a indicar ‘fortificació’ (Vallabriga dóna Vall-llobrega (Baix Empordà). Semblantment s'ha apuntat^[1] que Berga també podria provenir de briga encara que més versemblantment pugui provenir de berg (muntanya).
  
• 
  Els pobles pirinencs (Pallars, Ribagorça, etc.) parlaven una llengua poc o molt emparentada amb l'antic basc (Joan Coromines considera que és basc, però aquesta hipòtesi és rebutjada pels historiadors de la llengua basca). D'aquests parlars vénen Benavarri (Ribagorça) (de significat incert) o Sort (Pallars Sobirà) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça), emparentats amb el basb zubi ‘pont’.
  
• 
  Com que el català prové del llatí, també hi ha força topònims romans, com Vic (Osona), del mot vicus (que acompanyava el nom antic de la ciutat, Ausa); Reus (Baix Camp), de reddis‘xarxes’; Prenafeta (Conca de Barberà) i Torrefeta (Segarra), de pinna fracta ‘roca trencada’ i torre fracta ‘torre trencada’; Piera, d'Apiaria "abellars".
  
• 
  De topònims provinents del germànic (concretament, del visigot) en català hi ha la Geltrú (Garraf), Castell de l'Areny, en rigor castell d'Alareny (Berguedà), Marcovau (Noguera) oManlleu (Osona), provinents de Wisaltrud (nom de dona), Athalasind (nom d'home), Marchoald (nom d'home) i Manileub (nom d'home). S'ha proposat que Campdevànol (Ripollès) significa 'camp de vàndals' (possible campament d'aquesta tribu germànica), però Joan Coromines creu que prové de camp d'Avàndal (on Avàndal és un nom d'home).
  
• 
  Com a topònims àrabs hi ha, entre altres, Altafulla (Tarragonès), provinent de l'expressió al-tahuila ‘la peça de terra’; Bràfim (Alt Camp), del nom propi Ibrahim; la Pobla de Mafumet(Tarragonès), del nom propi Mohamet; Calaf (Anoia), del nom propi Halaf, etc. La majoria (però no necessàriament tots) dels topònims que comencen per vin- o per beni- o bini- són àrabs (beni- o bini-, de l'àrab clàssic bāni, significa 'fills de', i el que ve després sol ser un nom de persona o un llinatge): Benifallet (Baix Ebre), Benissanet (Ribera d'Ebre), Benicarló(Baix Maestrat), Benifassà (Baix Maestrat), Benicàssim (Plana Alta), Binissalem (Mallorca), Biniali (Menorca), Binibéquer (Menorca), Binamussa (Eivissa), Vinganya (Segrià), Vinebre(Ribera d'Ebre), Vinaixa (Garrigues), Vinaròs (Baix Maestrat), etc. Altres municipis són: Aitona, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alcover, Alfarràs, Alfés, Alfara de Carles, Alforja, Alguaire, Alió,Almacelles, Almatret, Almenar, Almoster (tot i que conté el mot llatí monasteriu 'monestir'), Alpicat, Batea, Belianes, Bot, Bovera, Cabacés, Calafell, el Lloar, Gelida, Jafre, Juneda,l'Aldea, l'Aleixar, la Fatarella, la Pobla de Massaluca, la Sénia, les Borges Blanques, Margalef, Masquefa, Massalcoreig, Mediona, Miravet, Sant Carles de la Ràpita, Sant Quintí de Mediona, Sidamon, Sudanell i Vimbodí.
  
• 
  Del llatí parlat en terres valencianes i balears va sorgir el mossàrab. D'aquest parlar tenim topònims com Montuïri (Mallorca) (del llatí (pro)montorium), Petra (Mallorca), Campos(Mallorca), Muro (Mallorca i Alcoià), Ebo (Marina Alta), etc.
  

Gràcies als estudis etimològics i a la documentació antiga es coneix la història dels topònims. Amb tot, n'hi ha de foscos. Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) podria provenir de Gypsela(documentat antigament), però no es pot comprovar. D'altra banda, hi ha discussions entre experts per a molts altres topònims; per exemple, segons molts autors Guissona (Segarra) prové del llatí Iesso, però Joan Coromines sosté que prové del germànic Wizo (nom de persona), i altres autors diuen que prové de l'àrab Aixuna (nom de persona).

Història de la toponímia

Encara que l'aparició de la toponímia com a ciència és molt recent, ja des de l'antiguitat molts autors van sentir curiositat d'esbrinar l'origen d'alguns topònims importants, i van recollir les explicacions que molt sovint la tradició oral els donava. Així, era molt comú en temps antics atribuir el nom d'una ciutat, o fins i tot d'un país, a un personatge llegendari, com ara Roma de Ròmul i Atenes d'Atena, etc. En la mitologia grega és molt habitual trobar personatges que suposadament van donar nom a tot un territori (Àsia, Europa, Egipte...), tot i que en realitat va ser al revés.

A vegades el topònim no es feia derivar del nom del personatges sinó d'un episodi relacionat. Com a exemple, el cas de la fundació llegendària de Barcelona per Hèrcules. Segons una tradició tardana (no documentada en textos antics), durant la realització d'un dels seus dotze treballs, la flota de l'heroi va ser sorpresa per una tempesta que en va destruir la major part; només se’n va salvar la novena nau (barca nona), i per commemorar aquest fet Hèrcules va fundar la ciutat de Barcelona allà on va desembarcar.

Aquesta tradició va continuar al llarg de l'edat mitjana fins a arribar al Renaixement, on encara molts erudits utilitzaven jocs de paraules per explicar l'origen d'uns i altres topònims. Els seus principals errors van avalar relats d'origen popular, sense cap base lògica, sense en compte detalls importants com les formes antigues dels noms de lloc, la llengua d'on venien i l'evolució fonètica i morfològica posterior.

L'estudi científic dels topònims, amb autèntics criteris filològics, no es va iniciar a Europa, en països com França i Alemanya fins a la fi del segle XIX. A Catalunya va ser decisius els estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, sota la tutela de l'Institut d'Estudis Catalans. Posteriorment cal destacar la fundació, l'any 1980, de la Societat d'Onomàstica, i la publicació de l'Onomasticon Cataloniae a cura de l'insigne Joan Coromines. Fora de Catalunya s'ha de destacar la feina d'autors com Ramón Menéndez Pidal a Espanya i Albert Dauzat a França. En canvi, fora d'Europa, a Amèrica, Àsia i Àfrica, no hi ha hagut un gran desenvolupament dels estudis de toponímia, de manera que hi ha un gran desconeixement sobre els orígens de molts topònims.

Enllaços externs

• 
  Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"
  
• 
  Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya
  
• 
  Toponímia. Institut d'Estudis Catalans
  
• 
  Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià
  
• 
  Onomasticon Cataloniae
  
• 
  És a dir. Portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals