La consolidació del gata



Download 355 Kb.
Sana26.04.2017
Hajmi355 Kb.
#7607
L'ALBADA

Octubre 2002 Núm. 2




EDITORIAL


LA CONSOLIDACIÓ DEL GATA


Des de l’excursió que vam realitzar un grupet d’amics un 12 d’Octubre de 1999 a la Serra del Montgó a la localitat de Dénia (Marina Alta, País Valencià), han passat tres anyets. 3 anys plens de vida i activitats, que han consolidat al GATA inequívocament com l’entitat excursionista i ecologista de Tarragona que més àmplia oferta de sortides realitza durant l’any.


Perquè us feu una idea; l’any 2000 es van realitzar dins del programa oficial 12 sortides. L’any següent, el 2001, vam passar a 22 excursions i activitats, i aquest any 2002 que encara està en curs la previsió ens indica que s’aconseguiran realitzar l’envejable xifra de 32.
És, doncs, sense cap mena de dubte, el 2002 l’any de la consolidació tant per la quantitat, com per la varietat d’activitats. No cal dir que, sense la cohesió d’un grup de persones engrescades a organitzar i participar en les sortides, i la fidelitat que han demostrat durant l’any, aquest ritme i ambient seria molt difícil de seguir.
Dintre de la varietat, volem remarcar activitats tant diferents com:


  • Reforestacions a la Reserva de la Desembocadura el Gaià i als Muntanyans de Torredembarra,

  • Rutes amb bicicleta com el Penedès en bici...

  • La Ruta nocturna, “1a Marxa Nocturna de l’Albada a les Muntanyes de Tivissa”,

  • Esports d’aventura com el descens del barranc del Riu Canaletes als Ports de Tortosa-Beseit,

  • Excursions de cap de setmana, com el Balneari de Panticosa…,

  • Activitats de Germanor com: la calçotada, diferents sopars i dinars de socis i simpatitzants, l’Assemblea, un Bany Nocturn

  • Al mes de Juliol a la Platja de la Roca Plana (Bosc de la Marquesa de Tarragona),

  • Una Ruta de tres dies al Massís del Montseny,

  • Sortides de matí o de tot un dia.

  • Reunions periòdiques de la Junta per planificar i organitzar per trimestres les activitats.

No hi ha dubte que l’esforç d’imaginació realitzar per totes les persones vinculades d’una manera o altre amb el GATA, és motiu de felicitació i de satisfacció.


Tot i que fora sempre desitjable que hi haguessin noves incorporacions de persones amb disponibilitat i compromís per donar un cop de mà, i poder mantenir d’aquesta manera el ritme aconseguit.
A més a més, al mes d’Octubre de 2000, naixia la publicació del GATA anomenada L’ALBADA amb el seu Núm. 1.
Per commemorar aquesta data GATA ha decidit, de manera assembleària, publicar el Segon Número, convidant a tots/es socis/es a que trenquin el gel i que ens ofereixin la seva col·laboració escrivint articles d’opinió, articles de caire tècnic o senzillament anècdotes ocorregudes en les diferents excursions.
Per concloure cal fer esment que apareix la figura del simpatitzant del GATA, que rep com qualsevol soci el programa d’activitats i que és un factor prou vàlid per engrescar i cohesionar encara més l’entitat.

ELS CAMINS COM A FILS DE LA HISTÒRIA


Molt sovint sortim a la muntanya, i en el transcurs de les nostres caminades sobre el sender que trepitgem, trobem curiosos i acurats empedrats, sèquies d'evacuació d'aigua, encaixos a les pedres per badar el camí en passos estrets, escales picades a la roca mare, etc. Senzillament ens dediquem a passar-hi sense pensar sobre quan, qui o perquè algú es va molestar en fer aquella penosa feina.


Interessant-nos en aquestes preguntes suposo una forma diferent de conèixer la història pretèrita de la nostra terra, i un al·licient més de l'ampli ventall que m'ofereix la muntanya i el camp en general.
Els primers camins com a tals, a les nostres comarques els hem de buscar en la foscor del temps, al paleolític, fa uns 30.000 anys.

Es tractava d'una gent nòmada que vivien de la cacera i la recol·lecció, els camins anaven dels abrics on vivien al lloc on caçaven, i aquests camins es perdien quan desplaçaven el seu assentament.


Amb el pas del temps s'introdueixen dos importants novetats, el coneixement de l'agricultura i la domesticació d'animals. Això va permetre assentaments més o menys permanents. Ja ens trobem en el neolític, també sorgeix la necessitat de camins ramaders per buscar els prats estacionals, aquests camins transcorren generalment pels lloms i carenes, i en gran part corresponen a l'actual GR-7, que va pels lloms de la serralada pre-litoral.

Prosseguint en la història, a finals del segon mil·lenni a.c arriben pobles indoeuropeus (provinents del Caucas i Àsia menor), i ens porten la roda, que crea la necessitat de fer una xarxa de camins més amples i amb més pendents per on puguin passar les carretes, són les REDS o ROTS.


En aquesta època es comercia amb els minerals existents a la serralada pre-litoral i es creen una sèrie de camins (molts d'ells utilitzats avui), que van dels antics ports naturals (avui inexistents pels al·luvions a causa de l'especulació agrícola), fins a les bases de les muntanyes. Imaginem les limitacions de l'època en què no saben de ponts ni talussos, i per tant han d'evitar el pas per uns rius i rieres i els pendents forts.

Un clar exemple és el camí que va del port de Salou fins les mines d'Ulldemolins, sense travessar cap riera durant quasi 50 quilòmetres (tot un estudi topogràfic de l'època).


Amb l'arribada dels romans arriben noves tècniques, ponts, evacuacions d'aigua..., es crea la necessitat de comunicar-se amb comarques interiors creant els primers passos (c. Fatxes, c. Teixeta, c. Alforja...). Els romans també reutilitzen molts dels antics camins ramaders del neolític que carenegen per les serres periportals.

En aquest cas com a camins de seguretat durant els moviments de tropes més feixuc que anava pels fons de les valls. En aquests camins s'utilitza la llosa com a paviment, cosa que ha permès la conservació fins avui en alguns casos.


A partir del s.V hi ha a casa nostra amb la caiguda de l'Imperi Romà un llarg període de decadència i desús d'aquests camins, fins l'arribada dels sarrains al s.VIII que seran els pioners en la gran xarxa de camins de muntanya que avui en dia recorren les serres pre-litorals Tarragonines.

En aquesta època a molts dels camins romans se'ls extreu la llosa i se substitueix per pedres cantelludes que permeten millor el pas dels cavalls que és el medi utilitzat pels àrabs.


Posteriorment, amb la cristianització del territori s.X i XI segons la zona es van creant nous assentaments, una zona fins a les hores més despoblada de la nostra Demarcació és La Baixa Segarra i Bloc del Gaià fins a la mateixa desembocadura, a Tamarit la zona de protecció de la Marca fins llavors zona de ningú.

Pensem que en la zona del Gaià van existir quasi una cinquantena de castells amb una xarxa de camins que els unia.


Amb aquesta senzilla evolució històrica pretenc donar una mica de protagonisme a aquests camins i senders que trepitgem els diumenges i als quals rarament donem la importància que es mereixen, siguem conscients de certes accions com el pas de les motos (activitat prohibida en camins de menys de 2'5 metres), que en un curt període de 5-10 anys, porten a la ruïna camins que són autèntics mosaics on cada pedra té el seu lloc exacte i han estat així durant molts segles.

Exemples d'això els que vulguem: Camí de les processons (Mola de Colldejou), Camí Vell (de Cornudella a Ciurana)...


Pot ser hauríem de començar mantenint els noms que sempre han tingut, encara que ens semblin llargs i de difícil recordatori, i oblidar-nos d'aquesta inquietud classificadora que ens empeny a batejar-los amb noms tan impropis com GR i PR.

Un excursionista romàntic


EXCURSIÓ A LA SERRA MAJOR DEL MONTSANT




El Grau d’en Carrasclet i del Carabassal




* Geologia i Morfologia
La Serra del Montsant és un massís de roques sedimentàries-conglomerades, alternades per lleus estrats argilosos i de gresos que formen una gran mola.
Una de les característiques més visibles és a la vessant sud de la serralada, amb una pedra neta i arrodonida per l’erosió del temps i la falta de mantell vegetal. La cara nord és totalment diferent. A dins del Montsant i més concretament en els barrancs com el de la Taverna, el del Toll de l’Ou, la Falconera són frondosos amb una vegetació molt espessa on s’ha fet un microclima molt diferenciat de la resta de la muntanya.
Al Montsant es distingeixen tres cims principals: la Roca Corbatera a la zona d’Albarca (1.166 m), el Piló dels Senyalets (1.115 m) i localitzat al bell mig de la serralada i La Cogulla (1.073 m).
El Montsant és un lloc amb un clima Mediterrani amb un règim de pluges molt pobre i localitzades a la tardor i a la primavera, amb unes temperatures amb oscil·lacions fortes d’una estació a l’altra. La neu hi és present uns cinc dies a l’any, però el veritable rei és el vent i la boira dels dies d’hivern.

* Situació:
Serra prelitoral del Sistema Mediterrani, situada al Priorat, a l’oest de les muntanyes de Prades i al Sud de la Serra la Llena, que s’estén entre els rius Siurana i el Montsant (afluent seu), amb direcció SO-NE formant un arc amb la concavitat cap a la costa; limita la depressió de Móra pel sector meridional i la depressió de l’Ebre(gresos, margues, conglomerat) que cobreixen els materials triàsics i assenyalen el límit de l’antic mar eocènic. El relleu és de tipus alpí, afectat al vessant septentrional per una flexió, falla per la qual s’enfonsa cap a la depressió de l’Ebre.
P
Cara Sud del Montsant

resenta un perfil escalonat a causa de l’alternança de capes de diversos materials que la formen.
El riu Montsant és un subafluent de l’esquerra de l’Ebre, que neix a les Muntanyes de Prades (1.200 m) recorre el Priorat en direcció E-O, entre la Serra de la Llena i la del Montsant, envolta aquesta serra en girar cap al Sud i desguassa al riu Siurana, aigües avall del Lloar. El seu curs de 62 quilòmetres de conca, les principals poblacions per on passa són Margalef i la Bisbal de Falset.

* Una mica d’Història
Tal com el seu nom indica “Montsant” significa muntanya Santa i el motiu és prou evident, des del segle XIII aproximadament una comunitat d’homes van començar a construir ermites i monestirs. Els més significatius són Sant Bartomeu, Sant Joan de Codolar, Sant Salvador o la mateixa capella de l’Ermita de la Mare de Deu del Montsant.
El primer ermità que s’instal·là fou Pere de Vinos (1.150 m), recordeu que els àrabs foren expulsats d’aquestes contrades l’any 1.153 al poble de Siurana, que fundar la primera capella de la muntanya. Cap l’any 1.164 apareix per primer cop el nom del Montsant en una escriptura on es pot llegir "Petrus de Mont Sancto”. En Pere de Vinós conjuntament amb Ramon de Vallbona van fundar l’ermita de Sanat Maria del Montsant, la més antiga de la Serra. Cap a finals del segle XII es fundà la Cartoixa d’Escala Dei, i el principal motiu fou que molts ermitans que vivien pels voltants de la Cartoixa hi van fer cap, el monestir va potenciar els nuclis de població a la comarca a més de recordar que l’antic camí dels cartoixans enllaçava amb el camí ral de Reus a Lleida a l’alçada del Coll d’Albarca.


Jordi Barba


LA RUTA DE MÓRA LA NOVA A MONTBLANC


El 27 d’Abril de 1997 vaig realitzar una de les caminades que sempre m’han fet il·lusió; unir en una sola excursió la Serra del Montsant amb les Muntanyes de Prades.

Varen ser 5 magnífics dies seguint fidelment el nostre estimat G.R.7.1., una de les meves últimes rutes abans de començar una nova etapa en la meva vida; ser pare. És per aquesta raó, que conservo un record molt especial.

L’excursió va començar a l’estació de trens de Tarragona, d’on ens vam desplaçar cap a Móra la Nova. Un cop arribats a la vila dels Masos, anem seguint la via del tren cap a Garcia, poble que guaita serenament lo riu Ebre.


A Garcia, en Santi, l’Òscar, en Jesús i el Lluís omplen les seves cantimplores enmig de les inevitables converses amb un grupet d’avis curiosos. Ja preparats ens enfilem cap al Camí del Cementiri en direcció a la Vall del Barranc del Rec de Baix, tot serpentejant un petit rierol que passa pel bell mig del barranc. S’observa com l’erosió ha despullat molts racons de la vall, saludant agosaradament la Roca Mare.

És, al final del Barranc on es comença a entreveure el poble d’El Molar. Ha arribat la vesprada, i l’ocasió ens porta a assaborir uns moments dolços de filigranes amb la bimba de la canalla del poble.

Exhausts del joc, encarrilem l’antic camí de les Mines de Galena del poble. Encara es poden observar els edificis de l’administració de la mina, testimonis d’un passat industrial. La nit ens empaita i no hi ha altra opció que plantar la tenda al costat d’un mas de vinyes i ametllers.
L’endemà desmuntem la barraqueta i fixem el rumb cap a la Serra de la Figuera. A l’alçada del Mas de Na Joaneta, una família de pagesos ens ensenya el llastimós resultat dels últims incendis ocorreguts en la Serra. Poquet a poquet anem guanyant cota fins a albirar “el mirador del Priorat”. Des d’ací la vista de la Serra del Montsant és impressionant. Sota l’ombra d’una alzina centenària, i amb l’ajut de l’inseparable plànol reconeixem tota una colla de poblets del Priorat històric com són; La Morera del Montsant, Poboleda, La Vilella Alta, Torroja, Gratallops, i Bellmunt. Hem assolit la cota de 636 m d’altitud, d’on després d’una petita aturada anem descendent cap al poble de La Figuera (575 m).
Passejant pels carrerons del poble i tenint en compte la ubicació geogràfica que pateix, s’entén el despoblament que ha sofert. El suport rebut per la dolça veu de la Bea ens engresca per perseguir el corriol que ens durà a la recerca del riu Montsant situat al fons de la vall.
Tot observant les turbulències de l’aigua coneixem a una parella que viu a La Figuera. La mare és la mestra de l’escola rural que acull els xics i xiques (d’entre 6 a 12 anys) dels pobles dels voltants. Ens explica que porta una vida plàcida i tranquil·la i que en cap moment enyora la gran ciutat.

Creuem el riu i deixem a mà dreta l’antic camí reial que uneix La Vilella Baixa amb La Figuera, per passar en perpendicular la carretera de la Vilella Baixa a Cabassers. A continuació només ens queda aconseguir el Coll del Vent per veure el poble de Cabassers. Davant de la font del poble ens aturem per menjar i emplenar de nou les cantimplores. El cens del poble no arriba en l’actualitat als 500 veïns, que viuen del bestiar i del poc que dóna el camp.


Ens planyem a abandonar per primer cop el GR-7, que ens portaria cap a La Morera del Montsant seguint l’antic Camí dels Cartoixans, vorejant els espadats de la Serra del Montsant.

Preferim per quòrum canviar el recorregut i pujar a dalt per poder conèixer a fons tota la Serra Mare. L’accés no està clar, i ens entretenim cercant corriols que ens portin a bon port. Per això el Barranc de les Comes es perfila com el pas previ abans de descobrir un altre magnífic indret com el Racó de les Foies on s’ubica l’Ermita de la Foia.

El Portell de la Boca de l’Infern i el Portell del Planassot són l’entrada directa a la Serra Mare. Sincerament el foc ha aconseguit que aquest Portell faci gala del seu nom, degut a que és força ventós i àrid.

La Plana de les Argelagues i el Portell de la Cova del Noguer són els últims esglaons per entrar a la carena i jugar constantment amb els dos vessants de la Serra Mare. L’alçada de La Cogulla (1.073 m) és el punt geodèsic que ens obliga a aturar-nos per la seva bellesa. És el punt d’arribada del Grau de l’Escletxa que neix a La Cartoixa de Scala Dei.

El paisatge és agrest i sec, però de sobte apareix com si res el Pi del Cugat, direccionat el seu perfil per culpa del vent, i d’allí anirem cap el Piló dels Senyalets (1.115 m). L’aigua que brolla al Clot del Cirer és una extraordinària oportunitat per restablir les reserves de regulació interna d’aigua, i una agradable sorpresa verda i de vida enfront del inhòspit camp lunar que ens envolta. L'excés de gent (és Setmana Santa) ens recomana pernoctar en algun altre barranc ben proper de la Serra Mare. Bona Nit.

L’endemà, un xic recuperats del cansament ens tornem a topar amb el vell amic que havíem deixat en el camí; el GR-7.1. provinent de la Morera del Montsant pel Grau de la Grallera.

La longitudinalitat de la ruta es transforma ara en transversalitat cap al brau i amagat Toll de l’Ou. L’aigua de nou és protagonista, configurant un paisatge que crida a la contemplació. Sabem que hem de seguir, i a més a més la cota ascendeix fins a rememorar el Pi de la Carabasseta (1.040 m). Ací la Vall d’Ulldemolins adquireix el protagonisme com a l’obaga del Montsant.

La baixada té una incalculable bellesa, en direcció a l’Ermita de Santa Magdalena (indret molt conegut on els fogons i les taules fan de bon servei als diumengers), que s’amenitza amb una conversa fratricida entre el bé i el mal del Cas Puignerós, empresari del tèxtil català, jutjat pels abocaments d’aigües residuals no tractades al riu. La discussió enterboleix l’ambient del grup de viatgers, i determinarà a posteriori una relació de poca cordialitat.


Agafem ara un camí ample cap a la vila d’Ulldemolins, tot travessant el barranc del Riu Teix. Entrem dins del poble pel Carrer de Santa Magdalena i anem a avituallar-nos a la primera tenda de queviures que trobem. Menjarem al voltant de la font, compartint conversa amb un caminador que ha arribat de l’Aragó seguint el Camí de Sant Jaume.

Un cop s’ha acabat la menudeta estona de descans, reiniciem la marxa sortint del poble pel Carrer Major, en direcció cap al Collblanc (el color blanc és degut a la pedra calissa). Estem envoltats de bosquerons de Carrasques, fet que ens indica que estem en un ambient més fred, propi del clima continental.

Creuem el Barranc dels Enllosats i enmig dels Plans de Segrià tornen a aparèixer temes de tertúlia polèmics provocats per la incorporació momentània del caminant que hem conegut a Ulldemolins.

Al llarg del Barranc dels Segalassos, el camí va pujant suaument, alleugerint també el ritme de la discussió passional que ens desperta la defensa de la natura.

Ja només ens queda passar el Coll del Salvadoret i el Coll de la Drecera per entrar cofois a la Vila rogenca de Prades (975 m). Sota els arcs de la Plaça Major, l’alcohol d’unes fresquetes birres fa caldejar encara més la impossible convivència amb el nouvingut. La separació és inevitable.

S’ha fet de nit i cerquem un indret a redós per muntar la tenda a prop del camp de futbol. L’endemà deixem per una estona el GR, per agafar el PR que passa pel Barranc dels Bassots via directa al Tossal de la Baltasana, un dels punts més alts de la Serra de Prades. (1.202,7 m). Des del punt geodèsic s’observa tot el Montsant, la Vall del Monestir de Poblet, la Vall de Capafonts, la Serra de la Mussara, part de la Conca de Barberà i de les Garrigues.

Deixem el Tossal per seguir la pista forestal que ens reunirà de nou amb la nostra guia, el GR 7.1. a l’alçada dels Plans del Pagès. A continuació anirem crestejant per enllaçar quatre colls seguits, el Coll de la Font del Dineral, el Collet dels Costers del Perrol, el Coll de la Caldereta i el Coll de la Cova Fumada per aconseguir solemnement la Mola d’Estat i la Mola dels Quatre Termes (1.120 m). El camí és auténticament molt bell, ja que va jugant constanment al límit de dues vessants d’aigües diferents, entre la Vall de Poblet i la de Farena.

La Mola d’Estat és un racó molt espectacular, cercat per penya-segats, des d’on es pot albirar a l’altra banda de la Vall de Farena, a dalt d’un turó el nucli de Mont-ral. Asseguts dalt de la Mola, menjarem i romandrem en silenci tot fruint de la visió de la impressionant Vall que ha anat dibuixant el riu Brugent al pas del temps.


El proper destí ens porta als Cogullons, on el Centre Excursionista de Montblanc regenta un Refugi. Sota l’oloreta d’un tallat calent, els nois del Refugi ens expliquen les diferents excursions que es poden fer per les rodalies. Tota la cota que hem mantingut fins al moment, la començarem a perdre descendent al llarg del Barranc del Bernat Sec. Per avui només ens manca fer nit a la Vila de Rojals, on plantarem la tenda a l’entrada del poble i passejarem pels seus pintorescos carrerons.
És l’última jornada del viatge, i un sentiment de tristesa recorre el meu cos. No sé quan de temps passarà per a tornar a experimentar unes vivències com la d’aquests dies. Segurament serà l’última ruta amb aquests acompanyants, tot i que mai se sap el que ens portarà el futur.

Baixant pels Obacs de Rojals, ens acomiadem dels darrers raconets ombrívols on localitzem interessants exemplars de Boix Grèvol i de Teix, l’arbre sagrat dels nostres avantpassats els Celtes.

Anem rodolant enmig del barranc de “La Vall”, i quan ens topem amb la carretera que porta al Mas del Barber i d’en Ponet reconeixem tota una família menjant al bell mig del riu. Les cames de les taules i les cadires estan cobertes d’uns 20 cm d’aigua, així com els peus dels comensals i el respectiu muló d’aigua, al·lucinant.
Hem tornat de nou a la urbanització del sòl, dels paviments bituminosos i al regne del soroll. Assegut en un banc de l’estació de Montblanc, tot mirant els rails del tren, me'n recordo amb enyorança de quan era cap de pioners de l’Agrupament Escolta Alverna, que cantàvem l’hora dels adéus quan acabava l’excursió i tornàvem a casa. Ara també m’agradaria fer-ho, però la situació és ben diferent.


Lluís Gurrera i Magrané

Us en recordeu de...?






La primera sortida oficial: La Mussara, 16 de gener 2000


Pujant Les Agudes del Montseny, 13 d’octubre 2001


Castell de Mataplana, Montgrony 8 de setembre 2001





Properes sortides

27 d’octubre: El Tossal de la Baltasana** (José Ma Caro)

10 de novembre: L’Ebre al pas de l’Ase* (Albert Bas)

16 i 17 de novembre: Marcha senderista



del Mezquín** (Inma Villalba)

24 de novembre: La Segarra: terra de ningú* (Lluís Gurrera)

1 de desembre: De la Febró als Motllats** (Fermín Martín)

15 de desembre: La serra de Miramar* (José Ma Caro)


Dificultat: *baixa **mitja ***alta




Per contactar amb nosaltres:
Telèfon (21-23h): 699 564 518
e-mail: gata@tinet.org
Apartat de correus 927

43080 - TARRAGONA




Mola de Colldejou, 30 d’abril 2000




L'ALBADA

Download 355 Kb.

Do'stlaringiz bilan baham:




Ma'lumotlar bazasi mualliflik huquqi bilan himoyalangan ©hozir.org 2022
ma'muriyatiga murojaat qiling

    Bosh sahifa
davlat universiteti
ta’lim vazirligi
axborot texnologiyalari
maxsus ta’lim
zbekiston respublikasi
guruh talabasi
O’zbekiston respublikasi
nomidagi toshkent
o’rta maxsus
davlat pedagogika
texnologiyalari universiteti
toshkent axborot
xorazmiy nomidagi
rivojlantirish vazirligi
pedagogika instituti
Ўзбекистон республикаси
tashkil etish
haqida tushuncha
таълим вазирлиги
vazirligi muhammad
O'zbekiston respublikasi
toshkent davlat
махсус таълим
respublikasi axborot
kommunikatsiyalarini rivojlantirish
vazirligi toshkent
saqlash vazirligi
fanidan tayyorlagan
bilan ishlash
Toshkent davlat
sog'liqni saqlash
uzbekistan coronavirus
respublikasi sog'liqni
coronavirus covid
koronavirus covid
vazirligi koronavirus
qarshi emlanganlik
covid vaccination
risida sertifikat
sertifikat ministry
vaccination certificate
Ishdan maqsad
fanidan mustaqil
matematika fakulteti
o’rta ta’lim
haqida umumiy
fanlar fakulteti
pedagogika universiteti
ishlab chiqarish
moliya instituti
fanining predmeti