Tal com veus

Florella Bekari

4t A ESO

ET PERDONO
Em dic Llúcia i tinc quinze anys.

         La mare ens va abandonar a mi i al pare quan jo en tenia cinc, i des d'aquell moment el pare es va fer càrrec de mi, va fer de mare i de pare a la vegada, i treballa dur cada dia per poder mantenir-me. Quan el pare anava a treballar a la cristalleria, em deixava tot el dia amb els avis, ells m’anaven a buscar a col·legi, em quedava tota la tarda amb ells i el pare em recollia a la nit per anar a casa, fins que vaig fer els quinze, que em vaig quedar sola. Un dia, tornant a casa amb el pare, li vaig preguntar per què la mare ens havia deixat i ell va dir que no li podia donar el que ella volia, la mare havia trobat un home que sí que ho podia fer i se'n va anar amb ell.

Jo era rebel. No apreciava el que tenia al meu voltant, ni molt menys el pare. Sempre volia més i era ambiciosa, li demanava diners per als meus capritxos i si ell deia que no podia donar-me'n perquè tenia moltes despeses, m'enfadava i li deixava de parlar per un temps. Un dia li vaig demanar diners per comprar llaminadures, em va dir que no podia i aleshores vaig explotar: li vaig dir que ell no tenia mai diners per a mi, que jo no li importava gens, i vaig cridar que preferia anar-me’n amb la mare, que entenia perfectament per què va marxar de casa, amb tota la raó del món; em vaig tancar a l’habitació i li vaig deixar de parlar, encara que ell, incansable, buscava la manera de dialogar amb mi i fer les paus. Era divendres i em vaig passar el cap de setmana tancada a l’habitació. Dilluns vaig anar a l'institut; quan van acabar les classes, vaig sortir i em vaig adonar que el pare m'estava esperant, jo seguia enfadada amb ell, i en veure’l, vaig passar de llarg, em deia que havíem de parlar i jo replicava que no teníem res a dir; per fugir d'ell, vaig sortir corrent i em vaig ficar en un carreró solitari. Quan vaig perdre el pare de vista, vaig començar a caminar. De sobte, va sortir un home encaputxat amb un ganivet i em va dir que li donés tots els diners, li vaig contestar que no en tenia, i ell, molt enfadat perquè jo no portava res a sobre, em volia castigar marcant-me la cara amb un ganivet. En aquell moment va aparèixer el pare de no sé on i va començar a colpejar el lladre, però ell tenia el ganivet, va apunyalar el pare i després va fugir; el pare va quedar tirat a terra sagnant i va perdre el coneixement; jo, angoixada, vaig trucar a la policia i em vaig quedar al seu costat fins que va arribar l'ambulància. A l'hospital em van dir que havia perdut molta sang, necessitava una transfusió o moriria, em van preguntar on podien localitzar la mare, vaig dir que no ho sabia perquè ens havia abandonat, però podien avisar els avis, els pares del meu pare; ho van fer i en uns minuts van arribar a l'hospital, els van fer proves d'ADN per saber si eren compatibles i no ho eren, llavors me les van fer a mi i jo sí que ho era, vaig donar la meva aprovació i em van treure sang. El metge que atenia el pare em va dir que amb la rapidesa amb què havíem arribat a l'hospital i la transfusió feta a temps, el pare es podia salvar.

El van operar i va sortir bé, el van passar a vigilància intensiva per veure com evolucionava. Jo només podia mirar per la finestra de la porta. El pare estava connectat a un aparell que el mantenia amb vida, vaig pensar que el pare estava passant tot allò perquè m’havia defensat del lladre que em volia fer un tall a la cara; si s'hagués donat el cas, el pare hauria donat la vida per mi. Llavors vaig pensar que m’havia portat molt malament amb ell, per culpa de la meva rebel·lia, el meu orgull i la meva ambició, i em vaig adonar que el pare, el meu estimat pare, ho valia tot.

Amb el pas del temps es va anar recuperant, el van traslladar a una altra habitació i vaig poder entrar a veure’l. Dormia, li vaig posar la mà al front i es va despertar, li vaig dir plorant que em perdonés per ser tan dolenta, per la meva actitud, la meva rebel·lia, el meu orgull i la meva ambició. L'únic que m'importava en aquell moment era que el pare es recuperés i es posés bo. Ell em va dir que no em preocupés ni m’angoixés, que el pitjor ja havia passat, que entenia la meva actitud adolescent i em perdonava.

Al cap de dues setmanes es va recuperar i sortí de l'hospital. Començàvem a tenir una relació pare-filla més fluida. Quan el pare arribava de treballar a la nit, jo tenia el sopar fet i ell em portava llaminadures; també vam començar a passar més temps junts, anàvem al parc, menjàvem pizza en un restaurant o preníem un gelat de llimona passejant tranquil·lament, i començàvem a tenir confiança.

Un dia estàvem els dos junts al menjador veient una pel·lícula, quan van trucar al timbre, el pare em va acompanyar a la porta i vaig obrir. Era una dona amb la cara trista i una cicatriu que li travessava la galta, semblava més gran del que era. Vaig veure que el pare la coneixia per la cara d'estupor que va posar. Li vaig preguntar qui era i va contestar que era la mare. Ella es va agenollar, va demanar perdó plorant per tot el que ens havia fet; jo no me'n recordava gaire, d'ella, perquè va marxar quan tenia cinc anys, però quan la vaig veure agenollada davant nostre, se’m van remoure les tripes, em va fer llàstima veure-la desesperada, i jo també em vaig agenollar, li vaig dir que la perdonava però que no ens tornés a deixar, i li vaig fer una abraçada. El pare es va agenollar i li va dir que també la perdonava. Vam entrar al menjador i la mare ens va explicar què havia estat d’ella durant aquells deu anys; ens va dir que se n'havia anat amb un altre home perquè tenia diners i creia que amb ell viuria millor, però va confessar que no va ser així. Els dos primers anys sí que van transcórrer com ella havia pensat, però de cop i volta l'home va canviar radicalment, arribava borratxo a la nit i deia a la mare que era una golfa que no servia per res, que era ximple, idiota i estúpida. Fins que una matinada, borratxo, la va treure a cops del llit, la va insultar i la va pegar; al cap de poc, va començar a arribar a casa amb una dona diferent cada nit; la mare va aguantar durant tot un any, no hi podia fer res perquè l'home va treure el telèfon i quan sortia de casa, hi deixava la mare tancada amb clau perquè fes les feines de la llar. Un dia, la mare, farta de tot, va agafar una cadira i va començar a trencar una finestra abans que ell arribés, va sortir corrent fins a la carretera i va aturar un cotxe perquè la portés lluny d'aquell lloc; va dir al conductor que la deixés en una gasolinera, però la mare portava un any sense caminar, quan va creuar el carrer li van fallar les cames i la va atropellar un cotxe; la van portar a l'hospital i va estar en coma set anys. Quan per fi va despertar, li van dir que l'accident li havia afectat una part important del cervell, però no la part essencial, ja que el primer que va fer la mare després de recuperar la vida, va ser tornar a casa i demanar-nos perdó al pare i a mi, va dir que mai pagaria prou pel que ens havia fet. Nosaltres li vam dir que oblidés el passat i que a partir d'aquell instant viuríem com una família.
******
Han passat tres anys, en tinc divuit i estic radiant de felicitat: la mare ha donat a llum el meu germanet Martí.
Luz Karime Cifuentes

4t A ESO