Tal com veus

ELS CARRERS DE JAIPUR

Estic nerviosa, avui a les cinc ve la Sali a Terrassa, fa tres anys que no la veig i no sé què posar-me, oh, Déu!, segur que ella ve guapíssima. Obro l’armari, m’emprovo vestits i n’agafo un de blau clar com el cel assolellat de l’Índia, m’assec a la saleta i espero la Sali mirant per la finestra.

Recordo com si fos ahir l’estiu quan ens vam conèixer, vam viure uns fets que ens han marcat per tota la vida. Jo tenia quinze anys i no havia perdut mai cap persona estimada. Aquell any vam anar a viure a l’Índia perquè al pare li van oferir una feina molt bona de gerent d’una empresa tèxtil. A la mare i a mi no ens feia gràcia que el pare se n’anés a viure durant mesos tan lluny i vam decidir acompanyar-lo; ho teníem tot arreglat: jo seguiria les classes per internet i la mare agafaria una excedència de l’hospital de Terrassa, on treballava d’infermera. El dia que vam marxar jo estava molt nerviosa, però la mare treia foc pels queixals:

−Susana!, portem dues hores esperant que acabis de fer les maletes; vinga, que és per avui, encara perdrem l’avió.

−Mama, el papa no marxarà sense nosaltres, i no m’ho puc emportar tot, per això tardo a triar la roba −em vaig disculpar.

−T’espero al cotxe amb el papa, no triguis o pujo jo a fer-te-les, segur que no t’agrada.

A l’avió jo tenia pànic, per això el pare es va asseure sol a l’altra banda del passadís, i jo em vaig quedar al costat de la mare.

−Quan falta? –li vaig preguntar quan acabàvem d’enlairar-nos−, arribarem de nit?

−No ho sé −la mare estava neguitosa−, calla i para de molestar.

Vaig parlar molta estona amb el pare i ella no va dir pràcticament res fins que vam aterrar i els seus peus van tocar el terra de l’Índia.

Era migdia, la gent duia vestits de colors i caminava per carrers amb mercaderies exposades per tot arreu. Les botigues, si se’n pot dir així, eren plenes de fruits, ceràmica, vestits, sabates..., tot era a la vista de la gent i feia una impressió molt agradable. Cotxes, bicicletes, motocicletes, carros i cavalls feien que els carrers resultessin estrets i es convertien en un perill constant per als vianants. Vaig agafar fort el braç de la mare, no fos cas que em perdés.

−On som? –vaig preguntar al pare.

−A Jaipur, a cinquanta quilòmetres de Nova Delhi, la capital de l’Índia, una ciutat molt gran que...

−Això ara no m’importa –el vaig tallar−, tinc gana i vull descansar, per què no entrem en un restaurant?, em menjaria una safata de croquetes.

La mare va fer que no amb el cap:

−Mira, Susana, a l’Índia menjar carn està prohibit, ho diu la seva religió; farem cas i menjarem el que mengin ells.

−Sí, clar, aquí els animals són sagrats, oi? −vaig dir amb ironia.

−Doncs sí, la vaca i l’elefant són sagrats –va intervenir el pare.

−Ah, sí? −em va semblar que el món s’ensorrava, on diantre m’havia posat?, hauria d’estar mesos sense menjar carn, precisament jo, una carnívora insaciable.

Al cap d’unes hores vam arribar a un barri fosc, solitari i poc acollidor, allà hi havia la casa que l’empresa havia reservat al pare. Tenia dues plantes: a baix hi havia la cuina i el menjador, i a dalt, el lavabo i dues habitacions; a mi em tocava la petita.

Hi vaig pujar i estava en penombra; quan vaig encendre el llum, vaig veure un espai petit i poc confortable. Al fons hi havia una finestreta on només cabia el cap i poca cosa més. Vaig obrir-la i des d’allà només veia carrerons estrets i foscos sense una ànima, cosa estranya a l’Índia, ja que la majoria de carrers que havia vist fins aleshores estaven plens a vessar. Aquella sensació de solitud em va produir angoixa.

Vaig passar la primera nit a l’habitació dels pares, perquè estava tot desordenat i jo estava cansada del viatge; vaig dormir moltes hores.

L’endemà em va despertar la mare perquè teníem visita. Vaig baixar a la cuina i abans que ella obrís la boca, ho vaig fer jo:

−Mare, la meva habitació és sinistra, quan obres la finestreta se’t glaça la pell −vaig fer cara de bona nena−, me la podríeu canviar?

−Ho sento, filla, nosaltres tenim molts paquets; si no t’agrada el que veus per la finestra, tanca-la!, què vols que et digui?; el que passa en aquesta casa és que no hi ha prou llum –va posar tres sucs en una safata i va assenyalar uns pastissets de mel−, agafa’ls i posa’ls en un plat; la nostra traductora ens espera al saló, es diu Sali.

−Ja ha arribat?

−Fa una mica –em va mirar com si li fes mandra dir-me el que em va dir tot seguit−; per cert, t’ho volia dir ahir però me’n vaig oblidar: la Sali dormirà amb tu, oi que et sembla bé?; a la tarda portaran les seves coses.

La mare sempre feia igual, et preguntava si et semblava bé una cosa quan ja ho havia decidit tot, a què venia aquella pregunta absurda: “et sembla bé?”, com volia que li digués que no, si la meva opinió no comptava?

−Sí, mare, em sembla perfecte −vaig dir amb ironia−, només que l’habitació és petita com un rebost en miniatura.

−Ja ho he previst: dormireu en una llitera i no hi posarem cap més trasto, només l’ordinador, un armari petit i l’escriptori. No t’encantis, filla, la Sali s’enfadarà.

La traductora ens esperava al saló. Era primeta i molt bonica, tenia els cabells negres, els ulls verd fosc i era dos anys més gran que jo, però no semblava índia, sinó europea, tot i que portava la vestimenta hindú tradicional.

−Perdona el retard, Sali –la mare es va disculpar amb un somriure.

−No passa res –ella ens el va tornar; em van agradar molt les seves dents blanques i els ulls vius i transparents−, em presentaré: sóc la Sali, tinc disset anys i he nascut a Bombai, però els pares són de Jaipur. La meva especialitat són les llengües i treballo de traductora per a estrangers. Espero que estigueu contentes amb la meva feina –la Sali somreia constantment; la mare també ho va fer.

−Segur que sí –li va donar un copet al genoll−; m’ha costat trobar algú que volgués treballar per a mi, això que pago bé, però quan deia on vivim em penjaven el telèfon, deu ser perquè som estrangers; així que gràcies, Sali, per haver acceptat.

−Aquesta zona no agrada a ningú −ella es va girar cap a mi−; encantada Susana, segur que serem bones amigues.

Vaig fer un lleu assentiment amb el cap; la Sali es veia molt simpàtica.

A la tarda van portar la seva única maleta; a l’Índia hi ha molta gent amb pocs recursos i la Sali era una d’aquestes persones. Vam sopar tots junts: el pare, la mare, la Sali i jo. La vetllada va ser curta; entre que estàvem cansats i que tot el que s’havia de dir ja estava dit, la Sali i jo vam pujar aviat a la nostra habitació.

−Vols dormir a la llitera de dalt o a la de baix? –li vaig preguntar.

−M’és igual –la seva manera de somriure em feia sentir bé al seu costat, em donava confiança, i vaig pensar que havia arribat el moment de fer-li la pregunta que em voltava pel cap des de que havia trepitjat aquell barri:

−Sali, què passa aquí? Per què hi ha tan poca gent en aquests carrers?

−Ho vols saber? –va dir a poc a poc, s’havia tornat pàl·lida i vaig pensar que m’amagava alguna cosa.

−Sali, no vaig néixer ahir, tinc quinze anys i sé que passa alguna cosa. Si no m’ho vols dir, ho hauré d’investigar pel meu compte.

Ella es va girar bruscament; semblava que rumiés alguna cosa; quan em va tornar a donar la cara, va riure d’una manera que em va semblar forçada, què l’angoixava?

Per fi es va decidir a parlar:

−En aquest barri vivia una nena de set anys que anava a un col·legi que hi ha a dues cantonades d’aquí. La mare de la nena havia mort quan ella tenia tres anys i ella vivia amb el pare, era l’única persona que l’acompanyava a col·legi i que després l’anava a buscar; però un dia la va anar a buscar el seu “tiet” i la senyoreta la va deixar marxar. La nena no tenia tiets i aviat es va saber que el fals tiet l’havia segrestat. El pare de la nena era estranger però coneixia molt bé l’Índia i la seva gent i la va buscar per tot arreu; però la nena havia desaparegut. El pare estava desesperat, li semblava que ningú l’ajudava a buscar la seva pobra filla i es va trastocar. Cada vegada menjava menys i a penes sortia de casa. No va poder aguantar viure sense la seva filla i al final es va suïcidar. Al cap d’una setmana hi va haver sis assassinats de persones relacionades amb la desaparició de la nena: la seva professora i cinc testimonis del segrest −la Sali va fer una pausa, com si dubtés de dir-me el que em va acabar dient-. Diu la gent que l’assassí és l’esperit del pare de la nena: mata tots aquells que van permetre el segrest i que no el van ajudar a buscar-la.

−M’estàs dient que hi ha un fantasma assassí rondant per aquests carrers?

−Ja sé que sembla increïble, però has volgut que t’ho expliqués i t’he dit tot el que sé.

−I no van trobar la nena?

−La gent creu que devia morir després que la segrestessin; si estigués viva, tindria setze o disset anys.

Parlant sense parar, no ens vam adonar que eren més de les onze i se’ns tancaven els ulls.

−Doncs al final què, la llitera de dalt o la de baix? –vaig preguntar a la Sali, i ella em va deixar la de dalt.

Ens vam adormir tard; encara que estava molt cansada, vaig anar donant voltes a tot el que havia dit la traductora; semblava absurd, però jo estava segura que no mentia.

A les deu vam esmorzar tots junts i a continuació el pare se’n va anar a treballar. La mare, la Sali i jo ens vam preparar per sortir i a les dotze vam agafar un taxi i ens vam encaminar al mercat.

−Animeu aquestes cares, dormilegues –va exclamar la mare−, ja veureu que bé que ens ho passem.

−Sí, clar, ens ho passarem xupi-piruli comprant fruita i verdura, oi mare?

Com sempre, ella no va fer cas de la meva ironia, i la Sali va riure. La mare es va posar vermella com un tomàquet hindú i a mi em va saber greu perquè reconeixia que de vegades em passava.

−Va, mama, no t’enfadis, ja saps que sóc així de pesada.

−Per això estic enfadada, no canviaràs mai.

Tot el que vam fer aquell dia va ser el que a la mare li venia de gust. En tornar a casa, jo estava rebentada i ella encara tenia ganes de sortir. La Sali es va oferir a ensenyar-li el barri i jo em vaig quedar sola a casa. Vaig pujar a l’habitació, que estava en penombra; vaig encendre el llums, però feien tan poca claror que la situació no va canviar gaire. De cop, se’m va glaçar el cor: la finestra era oberta i jo no recordava haver-la obert. “Segur que ho ha fet la Sali”, vaig pensar, però en realitat m’imaginava una cosa que no m’atrevia a pensar. Tot d’una, em vaig sentir observada: en aquella habitació hi havia algú! Aquella sensació ja l’havia experimentat i ara la sentia amb més força, vaig anar a tancar la finestra i quan ho estava fent vaig sentir el crit d’algú que no veia però que estava assegut a la finestra. Vaig baixar corrent fins al saló morta de por, qui hi havia allà dintre?, per què hi era?, què volia de mi? Vaig pregar que la mare i la Sali arribessin d’una vegada; no volia estar sola ni un minut més, aquella sensació era espectral.

Elles van arribar a les cinc, jo no vaig voler que es notés la por que havia passat, però no ho vaig saber amagar; quan ens vam quedar soles la Sali i jo, ella em va mirar molt preocupada:

−Què t’ha passat Susana?, et veig diferent.

−No passa res −vaig cridar, i es va notar massa que passava alguna cosa; la Sali em va agafar la mà i va somriure:

−Explica-m’ho tot, sóc la teva amiga i t’ajudaré en tot el que pugui.

−Quan m’he quedat sola, he pujat a l’habitació i he trobat la finestra oberta, l’he anat a tancar i he sentit un crit esgarrifós, semblava una persona, però no he vist ningú; i he baixat a la sala a esperar-vos, em pensava que em moria.

La Sali em va passar la mà pels cabells i em va fer un petó que em va tornar la tranquil·litat.

−Segur que són imaginacions teves, no et capfiquis.

Però a ella li passava alguna cosa, perquè no em va mirar més en tot el dia, què la preocupava?

Jo no havia sabut blindar els meus sentiments, però ella tampoc podia.

Em vaig distreure parlant amb la mare i criticant-la mentre feia el sopar.

A la nit aquella tranquil·litat aparent es va esfumar; ara havia de tornar a l’habitació dels fets. La Sali no tenia ganes de parlar, així que ens vam dir “bona nit” i vam apagar el llum.

Em vaig capbussar dins dels llençols com quan era petita i la mare deia que em vindria a buscar l’home del sac perquè la feia enfadar. No em podia adormir, i ara no podia anar a l’habitació dels pares com quan era una mocosa. Quan els ulls començaven a tancar-se’m, vaig sentir soroll, la Sali s’estava vestint!, on aniria a aquelles hores de la nit?, vaig notar com se m’acostava, em va mirar una estona per comprovar que jo dormia i se’n va anar; caminava a poc a poc, en silenci: no volia que sabéssim que sortia de casa. Quan ella baixava les escales, vaig descobrir que, sense adonar-me’n, jo també m’havia posat la roba i les sabates i la començava a seguir. Quan vaig tancar la porta de casa, va passar una cosa que en aquell moment no vaig veure: amb el cop de porta, la mare s’havia despertat i també es vestia.

Jo seguia la Sali pels carrers de Jaipur i la mare em seguia a mi.

La Sali va accelerar i jo també; de sobte es va aturar en una caseta com abandonada i hi va entrar; jo vaig tardar a omplir-me de valor i seguir-la; allà dintre era tot fosc. Algú va encendre el llum i vaig veure una claror sobrenatural que s’acostava a la Sali, ¡la llum d’un espectre!, em vaig quedar de pedra, em negava a creure el que veia: la figura d’un home quasi transparent; la seva cara era pàl·lida i amb trets estrangers, i no se li veien els peus.

La Sali el va mirar molt enfadada; semblava que el conegués:

−T’he dit mil vegades què no et fiquis on no et demanen, ja has comès prou assassinats! L’home que em va segrestar és mort: em va pegar, i quan em volia tirar pel barranc, li vaig clavar les ungles als ulls i va caure ell, això és tot!, quantes vegades t’ho he de dir perquè t’ho creguis i deixis viure en pau la gent de Jaipur? Ja n’hi ha prou de matar innocents! Tinc una nova identitat, no me la destrossis! –va fer una pausa i em va semblar que s’aguantava les llàgrimes−. Si m’estimes de debò, ves-te’n!

L’esperit s’assemblava molt a la Sali, i vaig començar a lligar caps, la Sali era la nena segrestada; tot encaixava: era orfe, tenia disset anys, el pare estranger, sabia anglès... Per què no m’ho havia dit?

−Això no ho diguis, angelet meu –va dir l’esperit amb una veu freda−, només volia veure si aquesta amiga teva era bona per a tu. No et preocupis per ella, no et farà mal, la Susana és la noia més poruga que he vist mai.

No m’ho podia creure, estaven parlant de mi!, era ell qui havia estat a la meva habitació, qui havia cridat d’aquella manera sobrenatural; per això la Sali estava tan inquieta i no s’atrevia a mirar-me.

−Ningú t’ha dit que espantis la bona gent que em dóna feina i em permet menjar; encara sort que no has fet res a la mare de la Susana –li va dir, però ell semblava que no l’escoltés:

−Tot això ho faig per tu, filleta, ho ets tot per a mi; no sé si els pares de la Susana et convenen.

La Sali va fer cara d’horror, com si pressentís que el pare era a punt de destrossar-li la vida. Va avançar cap a la porta per anar-se’n i deixar-lo plantat. Jo havia de marxar perquè no volia que em descobrís. Aleshores, va entrar la mare cridant, preguntant per mi. L’espectre la va mirar amb ràbia, no li havia agradat el to crispat de la mare, jo volia fer alguna cosa però no em podia moure. Vaig veure com l’esperit aixecava un ganivet amb la mirada; el ganivet va recórrer tota la sala i travessà el cor de la mare

−Mama! –hi vaig anar corrent.

L’espectre estava fora de si:

−Tu també ets una d’ells! –va bordar contra la mare−, mor com els altres.

−No! −La Sali va córrer cap a nosaltres, va arrencar el ganivet del pit de la mare i es dirigí a l’assassí:

−Tu ho has volgut, pare, m’acabes de destrossar la vida, no tinc altra sortida −va fer intenció de clavar-se el ganivet, però el seu pare va fer que no se’l clavés. L’espectre no va dir res més. Jo m’havia quedat en blanc; ara crec que, després del que acabava de veure, ell va entendre que allà no hi tenia res a fer, havia traspassat un cop més la ratlla vermella i aquest cop la seva filla havia trencat amb ell i ja no el perdonaria, i va desaparèixer; després vaig saber que havia marxat per sempre, afortunadament.

Però en aquell moment, jo només estava per la mare.

−Mama!, digue’m alguna cosa, si us plau!

S’estava dessagnant, si no venia una ambulància ràpid moriria. En aquells moments jo havia de ser forta i actuar. Vaig córrer tant com vaig poder per avisar al pare.

Quan vam arribar, la mare ja no tenia pols: s’havia mort.

El pare no parava de plorar abraçat a ella; jo m’estava desfent arraulida en un racó: ella no ens contestaria mai més.

La mare i jo ens barallàvem sovint, no ens enteníem gaire, però en el fons jo l’estimava moltíssim perquè tot el que feia era pensant en mi i en el meu bé, tot i les meves respostes poca-soltes; ara la mare ja no hi era i jo no li podia demanar perdó per la desconsideració que jo havia tingut amb ella, tot i que ella no em deixava d’estimar, fins havia donat la vida per mi! M’hauria agradat tant tenir-la més al meu costat: sense aquelles ironies impertinents que no li agradaven, sense baralles, podríem haver passat moments de felicitat.

Ara ja sé què és perdre algú; és dolorós, tant que no ho desitjo a ningú.

Una setmana després vam marxar de l’Índia, després de fer els tràmits per emportar-nos el cos de la mare.

Vam arribar fets pols; semblava que veníem d’un malson, però havia estat tot veritat.

Tot i així, no vaig oblidar la Sali, seguíem sent amigues, però ella tenia un sentiment de culpabilitat que no es podia treure de sobre. Sé que va desaparèixer de Jaipur. Jo no sabia on era, però cada dilluns li escrivia una carta a l’adreça que tenia. Estava convençuda que tard o d’hora contestaria.

Per això, quan per fi vaig rebre la seva carta dient que estava farta de voltar d’un lloc a l’altre sense trobar-se bé enlloc perquè no podia deixar de pensar en el que havia passat a Jaipur, li vaig respondre immediatament:

“Estimada Sali: jo també penso en la mare, aquelles mans càlides, el seu somriure, la seva paciència infinita, aquella comprensió de mare que estima la seva filla encara que ella no ho vulgui veure...; el pare també hi pensa, de vegades em diu “sí que triga la mare del supermercat!” La trobem a faltar, però tu no tens cap culpa del que va passar aquell dia, sisplau, no et tornis a culpar: no hi vas tenir res a veure. Digue’m on ets!, m’agradaria molt, moltíssim, tornar-te a veure. La teva amiga i germana, Susana.”

Ella també va contestar de seguida: un tiet seu de veritat, vés a saber d’on havia sortit, li havia deixat molts diners i em vindria a veure a Terrassa!

Avui és el gran dia. Per això m’he posat un vestit blau ben clar, com el cel assolellat de l’Índia. Li ensenyaré la meva ciutat i la convenceré perquè s’hi quedi tant de temps com vulgui.

Just en aquest instant sona el timbre; són les cinc en punt.

Efectivament, és ella: també du un vestit blau cel, els ulls una mica pintats, la mirada dolça.

Ens abracem una bona estona, com germanes de sang, i quan ens deixem i ens mirem als ulls, intueixo, oh Déu!, que la Sali ha vingut a quedar-se.

Souhaila Belhani

3r A ESO