Rere la petjada: El patrimoni paleontològic del País Valencià Un recorregut pels fòssils i jaciments més representatius del territori valencià



Download 41.53 Kb.
Sana09.09.2017
Hajmi41.53 Kb.

Rere la petjada: El patrimoni paleontològic del País Valencià

Un recorregut pels fòssils i jaciments més representatius del territori valencià


«La Comunitat Valenciana és una terra propícia per a la paleontologia»

Els paleontòlegs tenen ben clar que, si volen trobar fòssils, no els poden buscar en qualsevol lloc. De tots els tipus de roques, únicament les roques sedimentàries solen incloure restes fòssils d’organismes, encara que cal assenyalar que no totes les roques d’aquest tipus contenen fòssils. Aquestes roques es formen per l’acumulació de partícules en el fons de les conques sedimentàries, un procés que també pot comportar el soterrament d’organismes i la conservació d’algunes parts del seu cos. Aquests sediments pateixen un procés de compactació i diagènesi que moltes vegades finalitza quan la tectònica provoca la fractura i l’elevació de grans masses de roca, que queden exposades i a l’abast dels processos d’erosió.c:\documents and settings\ordenador\escritorio\2-jaciments-pv.jpg




Icnitas de dinosaurio de Corcolilla (Alpuente).
La Comunitat Valenciana és una terra propícia per a la paleontologia perquè la pràctica totalitat de les roques que afloren en superfície són de caràcter sedimentari i, per tant, susceptibles de posseir fòssils. Si consultem un mapa topogràfic del territori, observarem dues unitats muntanyenques de gran envergadura i ben diferenciades: la part més meridional del Sistema Ibèric, al nord de la província de València i a la província de Castelló –on limita amb les Serralades Costaneres catalanes–, i la part més septentrional del Sistema Bètic, que ocupa bona part de la província d’Alacant i el sud de la de València. Allà on el relleu és més accidentat, és més factible trobar roques d’edats diferents i, per tant, una major diversitat de fòssils.
«Existeixen punts molt localitzats de la geografia valenciana en els quals la tectònica i l’erosió han provocat l’aflorament de roques molt antigues»
Atenent a un mapa geològic de la Comunitat Valenciana, veurem que la major part de les roques –exceptuant les més recents, del Quaternari– pertanyen a dues eres geològiques: el Mesozoic o era dels dinosaures, que començà fa 250 Ma (milions d’anys), i el Cenozoic o l’era dels mamífers, que succeeix el Mesozoic en la taula dels temps geològics fa 65 Ma. Si tenim en compte que els metazous complexos apareixen i es diversifiquen fa aproximadament 540 Ma, deduïm que el registre fòssil valencià no és dels més antics que existeixen i que ací el Paleozoic es troba per sota de materials més recents. No obstant això, existeixen punts molt localitzats de la geografia valenciana en els quals la tectònica i l’erosió han provocat l’aflorament de roques molt antigues, com les de l’Ordovicià del barranc d’Alcotas (Xelva) i altres roques paleozoiques a Marines i Montant. Però la superfície en la qual afloren aquestes roques és molt reduïda i, per tant, el seu contingut fòssil no és molt notable ni ha sigut estudiat en profunditat.

Dinosaures al territori


Com hem avançant abans, el Mesozoic és una de les eres geològiques més representades en les roques del territori i aporta algunes de les millors joies paleontològiques valencianes. Ja en el primer període del Mesozoic, el Triàsic, trobem fòssils valencians interessants com les petjades de rèptils de Begís de fa 245 Ma. Però també s’han trobat testimonis de la vida en els mars, com els bivalves de Bugarra, que apareixen junt amb uns estranys organismes anomenats conodonts, dels que només sol conservar-se el seu aparell bucal i que es van extingir en aquest període. En el Mesozoic, la major part del territori valencià es trobava per sota del nivell del mar, mentre que només algunes parts del que és avui l’oest de Castelló i de València es trobaven emergides. Els materials del trànsit entre el Juràssic i el Cretaci d’aquestes zones aporten bons testimonis de la presència del denominador comú dels medis continentals d’aquesta era: els dinosaures. L’àrea de Morella és un punt fonamental de la paleontologia de dinosaures o «dinosaurologia» espanyola, ja que els fòssils d’aquest grup de vertebrats hi són molt abundants i són coneguts i han sigut estudiats des de mitjans del segle XIX.

Són nombrosos els afloraments valencians localitzats en l’anomenada conca del Maestrat, uns jaciments que es troben en continuïtat amb els de la província de Terol, també importants, i que demostren un cop més que la paleontologia i la geologia entenen ben poc de fronteres polítiques. En l’àrea valenciana d’aquesta conca s’ha detectat la presència d’un bon grapat d’espècies de dinosaures de diferents grups com sauròpodes, teròpodes, tireòfors o iguanodòntids. A més, alguna d’elles ha estat anomenada i descrita a partir de material extret en aquesta zona. És el cas de Morelladon beltrani, un iguanodòntid recentment descrit descobert en les argiles de la pedrera del Mas de la Parreta. Els geòlegs acostumen a agrupar els estrats amb característiques litològiques similars en formacions geològiques. Els materials del Mas de la Parreta donen nom a la formació geològica anomenada «Argiles de Morella», una formació que aflora en múltiples punts de la comarca dels Ports –com Cinctorres, Vallibona o la Todolella– en els quals també apareixen fòssils de dinosaures. Els materials d’aquesta formació es van depositar en aquesta àrea fa uns 125 Ma (Cretaci inferior) en un medi semblant a una llacuna mareal. Els fòssils de dinosaures de molts punts del planeta solen aparèixer en roques que es van formar en condicions semblants: ambients sotmesos a la dinàmica de les masses d’aigua que atreien els dinosaures i en conservaven ràpidament els cadàvers, de manera que s’evitava la completa degradació dels cossos.



c:\documents and settings\ordenador\escritorio\1-jaciments-pv.jpg


«El primer dinosaure descrit a la Comunitat Valenciana va ser oficialment reconegut l’any 2001 amb el nom de Losillasaurus giganteus
Malgrat l’abundància de dinosaures en aquesta formació i tot el temps transcorregut des de la identificació dels primers fòssils, el primer Valencià va ser oficialment reconegut l’any 2001 amb el nom de Losillasaurus giganteus, en honor al llogaret de Losilla d’Ares, a la comarca dels Serrans. Aquest sauròpode del Juràssic superior comptava amb una longitud de vint metres i un pes de trenta tones, unes dimensions que el van convertir en el dinosaure més gran de la zona fins que el 2006 va ser descrit Turiasaurus riodevensis, un immens sauròpode de Terol que probablement va compartir els ecosistemes amb Losillasaurus.


Titanosaure de Morella en l’exposició «Els nostres dinosaures»
La comarca dels Serrans és, junt amb la dels Ports, la que presenta major abundància de fòssils de dinosaures. A banda del jaciment de Losilla d’Ares, en aquesta comarca també s’han trobat fòssils en localitats com Alpont o Titaigües. Aquesta varietat de sauròpodes i herbívors en general es complementa amb la presència de grans carnívors com els al·losaures de Bunyol o els ceratosaures de Xera, que conformen una notable mostra del que eren aquests ecosistemes. Cal també destacar els materials de Tous (la Ribera Alta), amb una notable diversitat d’espècies, i els de Xera (la Plana d’Utiel-Requena) i Sot de Xera (els Serrans), que formen part dels dominis del Parc Geològic de Sot de Xera –l’únic parc geològic del País Valencià–, que han aportat nombrosos fòssils de dinosaures i d’altres animals, com pterosaures que vivien en aquesta zona durant el Cretaci superior.



Rusophycos, icnofòssil de la pedrera de Riba-roja.
Però les evidències valencianes de la presència d’aquests rèptils no es limiten únicament als ossos. En altres punts de la geografia valenciana apareixen evidències indirectes d’activitat de dinosaures: les seues petjades. Al País Valencià trobem més de deu jaciments d’icnites de dinosaures que, conjuntament, han sigut declarats Béns d’Interès Cultural i que en alguns casos compten amb rutes i itineraris dissenyats per a la divulgació del patrimoni. Aquests jaciments es troben distribuïts per les zones emergides del Juràssic i Cretaci valencià i es concentren en l’àrea de Morella, el nord-oest de la província de València i el massís del Caroig. La localitat d’Alpont concentra la major part dels jaciments d’icnites de dinosaure del País Valencià, com el de Corcolilla, que rep el nom d’una aldea propera, de 140 Ma (Juràssic superior) en el qual es poden trobar més de cent petjades tridàctiles (de tres dits) de dinosaures bípedes de poca grandària, que en alguns casos apareixen agrupades en rastres. La coincidència de petjades de dinosaures amb altres fòssils d’aquests animals també es repeteix a Morella amb el jaciment del barranc de Vallivana, a pocs kilòmetres del nucli urbà de Morella. En aquest jaciment les petjades són de fa 135 Ma (Cretaci inferior), formades en un medi lacustre. Però el jaciment d’aquest tipus més important del nostre territori es localitza a poca distància del nucli urbà de Millars, a la Canal de Navarrés, al paratge de la rambla del Tambuc. Aquest jaciment data del Cretaci superior (fa 80 Ma) i es va conformar pel pas de dinosaures teròpodes i ornitòpodes per planures intermareals de zones costaneres. Les petjades són molt abundants –més de 400– i diverses, uns factors que juntament amb la bona preservació que presenten fan de la rambla del Tambuc el jaciment d’icnites de dinosaure més representatiu de la Comunitat Valenciana i un dels més importants de la península Ibèrica.

La fauna marina mesozoica


Mentre els dinosaures dominaven les terres emergides, la major part del que avui és La Comunitat Valenciana restava sota la influència de les aigües del Tetis, l’oceà precursor de la Mediterrània. En aquesta època s’estava produint el trencament i la separació de Pangea, un procés que va provocar l’aparició d’aquest oceà i de petites conques sedimentàries marines en l’extrem oriental de la placa ibèrica, amb diferents tipus d’ambients marins. Les aigües poc profundes comptaven amb una àmplia mostra d’invertebrats que avui en dia apareixen en multitud d’indrets de la geografia valenciana. Algunes d’aquestes localitats són conegudes per la diversitat, abundància o conservació excepcional de grups d’invertebrats bentònics, com braquiòpodes, crinoïdeus, bivalves, equinoïdeus, coralls o esponges, i nècton-planctònics, com ammonits –els més habituals dels mars mesozoics– i belemnits. En algunes de les localitats esmentades anteriorment també hi apareixen nombrosos fòssils marins, com és el cas de Morella o de Sot de Xera. En aquesta última localitat aflora la formació coneguda com a «esponges de Iàtova» que, a banda de presentar fòssils d’ammonites, belemnits, braquiòpodes o bivalves, està conformada quasi exclusivament per roques calcàries formades a partir de l’acumulació d’esponges, cosa que demostra que, a vegades, les roques sedimentàries són autèntics fòssils.c:\documents and settings\ordenador\escritorio\3-jaciments-pv.jpg
Antoni Josep Cavanilles va descriure al segle XVIII les faunes marines mesozoiques de diferents localitats de Castelló, com Forcall, Vilafranca o Vistabella, amb una interpretació moderna que demostrava que el naturalista valencià acceptava les noves idees sobre la història de la Terra que començaven a popularitzar-se entre els naturalistes europeus. Per altra banda, a la província de València trobem altres jaciments amb un important contingut paleontològic basat en les faunes marines dels ecosistemes quasi tropicals del Tetis, que no hi podrien haver existit sense una posició més propera a l’equador que la que ocupa actualment la placa ibèrica, com demostren els esculls coral·lins com el d’Ademús. És el cas de localitats com Riba-roja de Túria –amb presència  de desenes d’espècies de cefalòpodes–, Casinos o Loriguilla.

El domini de la Serralada Bètica també aporta nombrosos i importants afloraments de roques marines del Mesozoic. Les serres diàniques del nord d’Alacant conformen el punt més septentrional d’aquesta serralada, enclavades en el sector Prebètic. El massís del Montgó, el Coll de Rates o la serra de Seguilí estan integrades per roques formades en plataformes carbonatades del Cretaci inferior poc profundes, que l’orogènia va elevar fins a la seua posició actual. Aquestes serres, a banda de tindre una història geològica molt interessant, posseeixen un gran contingut paleontològic conformat per faunes d’invertebrats marins com coralls, foraminífers o bivalves, i en les quals els ammonits són els fòssils més característics, molt apreciats per col·leccionistes i aficionats a la paleontologia.

Si parlem dels fòssils juràssics i cretacis del domini bètic de la província d’Alacant, és imprescindible mencionar la figura del professor i catedràtic de Geologia murcià Daniel Jiménez de Cisneros, que a principis del segle XX va recórrer aquests i altres afloraments més moderns de la província reconeixent multitud de faunes que posteriorment han sigut estudiades més en deteniment per un bon nombre d’especialistes. Entre els innumerables indrets alacantins que va visitar Jiménez de Cisneros, destaquen les serres sud-occidentals de la província amb materials juràssics, com la del Reclot –amb notables faunes juràssiques de braquiòpodes i ammonits–, Crevillent o Algayat, que en conjunt integren alguns dels únics afloraments alacantins del Subbètic.

Fòssils del Cenozoic


Si deixem enrere l’època dels dinosaures i ens submergim en les roques valencianes de la següent era geològica, el Cenozoic, ens adonarem de la presència desigual de les dues grans subdivisions d’aquesta era: el Paleogen i el Neogen. La primera d’elles es troba representada quasi exclusivament per roques d’origen continental, mentre que el Neogen aporta roques d’ambients tant continentals com marins que han revelat una àmplia diversitat d’organismes. Amb la majoria de dinosaures extingits arran de l’impacte d’un gran meteorit fa 65 Ma, un fet que ha quedat enregistrat globalment amb una fina capa d’iridi que al nostre territori aflora en Agost (Alacant), són els mamífers els que es fan amb el domini dels ecosistemes. A la Comunitat Valenciana trobem una sèrie de jaciments datats entre el Miocè i el Pliocè, un interval de temps que es disposa entre fa 25 i 1,8 Ma, que han aportat una gran quantitat de testimonis fòssils dels ecosistemes d’aquelles èpoques. Pel que fa als mamífers de grans dimensions –o macromamífers–, existeixen cinc localitats representatives de les faunes d’aquest interval: Bunyol, Crevillent, Venta del Moro, Alcoi i Almenara.

A principis del Miocè, el clima de la zona era més tropical que l’actual clima mediterrani de les nostres províncies. En aquests ecosistemes existia una gran diversitat de mamífers, com demostren les més de cinquanta espècies obtingudes del jaciment de Bunyol –el més antic dels abans esmentats–, sis de les quals van ser descrites a partir dels materials dels seus afloraments. Aquest jaciment, conegut des de 1922, demostra l’existència d’un clima quasi tropical que permetia l’existència de boscos humits habitats per rinoceronts, esquirols voladors o calicoteris fa uns 18 Ma. En la conca del Segura-Vinalopó, els afloraments del Miocè superior de la zona de Crevillent han resultat en la descripció d’unes quantes desenes de localitats fossilíferes des de finals dels anys seixanta del segle XX, que han aportat nombrosos fòssils de macro i micromamífers tant marins com continentals. Entre la llarga llista d’espècies que vivien en el que era la zona de Crevillent fa 8,5 Ma, algunes de les més representatives, com una girafa de coll curt i quatre banyes –anomenada Birherbohlinia– o el porc espí més primitiu, compartien els ecosistemes amb mastodonts, óssos, tigres i altres organismes que, en conjunt, fan d’aquest jaciment un dels més importants d’Espanya.



Pel que fa a la importància científica, el jaciment de Crevillent únicament es pot comparar a la nostra Comunitat amb el de Venta del Moro, a la Plana d’Utiel-Requena, uns tres milions d’anys més modern que el de Crevillent. Situat en els darrers materials del Miocè, les roques d’aquest jaciment són testimoni d’un dels esdeveniments més importants de la història geològica de la nostra zona: la crisi de salinitat del Messinià. Aquest esdeveniment, provocat pel tancament de l’estret de Gibraltar a conseqüència de l’aproximació entre la placa ibèrica i l’africana, va ocasionar la dessecació de la Mediterrània fa entre 5,9 i 5,3 Ma, per la qual alguns organismes africans i asiàtics van arribar a Europa com bé il·lustren els fòssils de camells, hipopòtams i primats de Venta del Moro. Aquests organismes comparteixen jaciment amb més de setanta espècies de vertebrats com cocodrils, tortugues, tigres amb dents de sabre, hienes o cavalls, els quals habitaven les rodalies d’una antiga llacuna que anava variant en extensió en funció del clima, afavorint així el soterrament i la conservació dels cossos dels organismes. Un altre tipus de jaciment contemporani de la gran dessecació de la Mediterrània és l’escull coral·lí fòssil de Santa Pola. Un escull de tipus atol, que avui constitueix la serra de Santa Pola, conformat per roques d’origen biogènic en les quals els fòssils de coralls i algues inunden la superfície rocosa.
«Els materials de la mina d’Alcoi han aportat nombrosos fòssils de macromamífers que han acabat en diferents museus i institucions de mig món»

Molar de mastodont del jaciment de Crevillent.
Una de les localitats fossilíferes de micro- i macromamífers de Casablanca, a la platja d’Almenara (la Plana Baixa), també aporta informació sobre la dessecació de la Mediterrània durant el Messinià a través de nous fòssils de primats i d’altres espècies que van arribar a Europa gràcies a la retirada de les aigües. El complex càrstic d’Almenara està conformat per diferents fissures reomplertes amb sediments i fòssils del Miocè terminal i del Pliocè, l’època geològica immediatament posterior al Miocè i a la crisi salina del Messinià. Per últim, la mina d’Alcoi és coneguda pels seus fòssils de mamífers des de mitjans del segle XIX, un fet que fa d’aquest jaciment un dels més antics d’Espanya quant al seu descobriment. Els materials de la mina d’Alcoi tenen una edat de 5 Ma i han aportat nombrosos fòssils de macromamífers que, a conseqüència de la seua importància i del moment del seu descobriment, han acabat en diferents museus i institucions de mig món. c:\documents and settings\ordenador\escritorio\4-jaciments-pv.jpg

Però a banda de les magnífiques localitats cenozoiques amb macromamífers, les roques del País Valencià d’aquesta era geològica també han aportat altres tipus de jaciments amb altres grups d’organismes. A Ribesalbes, Bicorb i Olocau han aparegut fòssils d’insectes, amfibis i plantes en materials del Miocè. La conservació d’aquests tipus d’organismes requereix unes condicions molt concretes que puguen permetre la preservació dels detalls dels fràgils cossos d’aquests éssers vius, un factor que té gran influencia en la poca presència d’aquests grups en el registre fòssil. A Ribesalbes, comarca de la Plana Baixa, els insectes miocènics apareixen conservats en forma de fines pel·lícules o impressions carbonoses sobre la roca amb escàs relleu. Els jaciments en els quals es preserven organismes amb cossos blans acostumen a ser agrupats en els anomenats «Konservat-Lagerstätte», o jaciments de conservació excepcional, que ens aporten una gran quantitat d’informació malgrat ser molt poc habituals. Per la seua part, l’àrea de Bicorb (la Canal de Navarrés) comptava amb un llac d’aigua salada fa uns 10 Ma, amb unes característiques que han afavorit la conservació d’insectes, plantes i peixos. Algunes d’aquestes espècies han estat descrites a partir del material d’aquest jaciment.


«La Cova Negra, a Xàtiva, és un dels jaciments amb fòssils neandertals més importants de la península Ibèrica»

Els primers homínids la Comunitat Valenciana


A mesura que avancem cap a l’actualitat en la taula dels temps geològics, els mamífers comencen a compartir els ecosistemes amb un grup concret d’organismes que inicien una gran diversificació i expansió pel planeta: els homínids. Fa poc més de 100.000 anys el nostre territori es trobava sotmès als designis de la glaciació quaternària que cobria de gel bona part de l’hemisferi nord. La Comunitat Valenciana, així com altres llocs costaners de la Mediterrània, oferia unes condicions excepcionals per a l’assentament dels primers membres del gènere Homo que van arribar als nostres dominis: els neandertals. La Cova Negra, a Xàtiva, és un dels jaciments amb fòssils neandertals més importants de la península Ibèrica. Aquesta cova va estar habitada esporàdicament per grups reduïts d’aquests homínids en curts períodes de temps, ocupacions que s’alternaven amb la presència de carnívors que habitaven la cova quan els neandertals la desocupaven. Les restes òssies i les ferramentes apareixen durant un interval de temps de 80.000 anys fins els últims moments d’existència d’aquesta espècie d’homínids. Els neandertals també van ocupar altres coves del territori valencià, com la cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna), l’abric del Salt (Alcoi) i la Cova Foradà (Oliva). Alguns d’aquests jaciments representen els últims testimonis de l’existència d’aquests homínids en la península Ibèrica, poc abans de la seua extinció fa uns 40.000 anys.
Aquest és un repàs incomplet al patrimoni paleontològic valencià. Incomplet perquè el patrimoni geològic i paleontològic d’una regió és un conjunt inabordable de roques que apareixen en qualsevol barranc, camp o platja. Malgrat l’existència de jaciments concrets de caràcter excepcional, que ens permeten comprendre les circumstàncies generals dels ecosistemes d’una àrea en una determinada època i dels processos geològics que hi han actuat, els fòssils i les estructures geològiques estan presents i són visibles en pràcticament cada kilòmetre quadrat del nostre territori.

c:\documents and settings\ordenador\escritorio\5-jaciments-pv.jpg


Jaciment cenozoic de Venta del Moro. 

Do'stlaringiz bilan baham:


Ma'lumotlar bazasi mualliflik huquqi bilan himoyalangan ©hozir.org 2017
ma'muriyatiga murojaat qiling

    Bosh sahifa