Estudi faunístic dels Micromamífers del Parc Natural de la Serra de Montsant Joan Barrull I Ventura Isabel Mate I Alonso  Montsant, octubre de 2005 Índex

Interacció amb l’ésser humà
Degut al seu règim alimentari, l’eriçó comú és una espècie beneficiosa per l’agricultura. Tan sols la possibilitat de decidir afegir ous a la seva dieta podria ser causa de conflicte, si accedís a un galliner, però com a conseqüència de la seva escassetat i de la estanquitat de les construccions actuals, no suposa cap problema per als interessos humans.

L’enemic més evident de l’eriçó a l’àrea d’estudi és l’home, prova d’això és que dels cinc exemplars registrats un d’ells va ser atropellat, i un altre va ser vist quan travessava una carretera. La mortalitat a les carreteres és deguda, pel que fa a l’animal, al comportament innat d’immobilitzar-se davant d’un perill. També caldria tenir en compte la possible mortalitat deguda a productes fitosanitaris, procedents de les preses contaminades de les quals s’alimentaria, i que s’acumularien en el seu organisme en grans dosis (WEI-CHUN & TALMAGE, 2001).

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), l’eriço comú és una espècie “no amenaçada”, malgrat que el Conveni de Berna, sobre la conservació de la vida silvestre i el medi ambient a Europa, l’inclou dins l’Annex III, d’animals la supervivència dels quals podria veure´s amenaçada si no s’adopten especials precaucions. Segons els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “dades insuficients”.
Per a l’eriçó comú, a l’àrea d’estudi recomanem:

1. 
   Senyalar els trams de carretera on hi ha més probabilitat de trobar eriçons i convidar a una conducció moderada, atenta i prudent.
   
2. 
   Minimitzar la utilització de productes fitosanitaris.
   
3. 
   Potenciar les explotacions agrícoles en mosaic, amb murs de pedra seca i bardisses de separació entre parcel·les.
   

Crocidura russula (Insectivora, Soricidae)
Musaranya comuna

Distribució general
La musaranya comuna presenta una distribució marcadament occidental a la regió Paleàrtica, estenent-se per tota Europa sota del paral·lel 60ºN, i per part de l’Àsia occidental, fins a la mar Càspia. No sobrepassa el meridià 15ºE. Ha estat citada a la Península Ibèrica, França, Països Baixos, oest d’Alemanya i nord d’Itàlia. També ocupa el nord d’Àfrica, del Marroc a Tunísia, i algunes illes del Mediterrani. A la Península Ibèrica, en termes generals, es distribueix per tot el territori, essent la musaranya més abundant, especialment a la part mediterrània. També és present a l’Illa d’Eivissa (GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987b; CASTELL & MAYO, 1993; HUTTERER, 1993; ESCALA et al. 1997; MITCHELL-JONES et al. 1999).
Distribució a Catalunya
A Catalunya, la musaranya comuna es presenta pràcticament arreu, encara que sembla tenir preferència pels ambients termòfils de tipus mediterrani (amb precipitacions anuals inferiors a 1000 mm i temperatures anuals superiors a 5º C). No obstant això, penetra dins l’àrea pirinenca fins a l’estrat muntà, arribant fins i tot a l’estrat subalpí. En la seva distribució ateny territoris situats per sobre la isohieta dels 1000 m (GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987b).
Registres al Montsant
16/07/2003, poble (la Morera de Montsant); 22/07/2003, camí dels horts (la Morera de Montsant); 11/04/2004, camí dels horts (la Morera de Montsant); 19/06/2004, T-702 km. 20 (Cabacés); 14/07/2004, Sant Antoni de Montalt (la Morera de Montsant) ; 26/09/2004, casetes de fusta, 3 exemplars (la Morera de Montsant); 15/10/2004, casetes de fusta, 3 exemplars (la Morera de Montsant); 8/11/2004, camí del Grau de l’Agnet (la Morera de Montsant); 10/11/2004, pista d’Escaladei, 2 exemplars (la Morera de Montsant); 29/12/2004, poble (la Morera de Montsant); 3/03/2005, camí del Grau de Salfores (la Morera de Montsant) ; 25/03/2005, hort d’en Joan Sereno (la Morera de Montsant); 14/06/2005, T-702 km. 25,150 (Cabacés); 6/07/2005, Sant Joan del Codolar (Cornudella de Montsant); 26/08/2005, riu Montsant (la Bisbal de Falset).
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993), 5 exemplars.
Distribució potencial al Montsant
La musaranya comuna és present a la major part de l’àrea d’estudi, amb una distribució altitudinal entre els 250 i 800 m, evitant les zones altes i amb forest. No ha estat trobada als comellars ni a la Serra Major. Els resultats obtinguts indiquen que selecciona desfavorablement els matollars, els herbassars i els roquissars, segurament perquè no disposa de suficient forniment d’insectes i perquè la sequedat és extrema. En canvi, tria favorablement els conreus i els pobles (sempre prop de degotalls d’aigua – horts o jardins -), i, en menor mesura, els marges dels boscos. Aquests hàbitats li ofereixen més riquesa faunística d’invertebrats, que són les preses de les quals s’alimenta. De fet, ocupa ambients no massa tancats: bardisses, marges de camps, horts i jardins, sempre amb un cert grau d’humitat, punts d’aigua i presència de murs de pedra seca. Sembla força antropòfila, ja que pot ser vista fàcilment vora dels pobles i masos, i, sovint, se’n troben de mortes pels gats, que després no se les mengen. Els registres hivernals corresponents als pobles ens indiquen que en aquesta època de l’any pot ser comensal de l’ésser humà.




Mesuraments del material estudiat
N : 12 exemplars (7 femelles i 5 mascles).
CC : 57 – 77 mm; C : 32 – 42 mm; P : 10 – 12,3 mm; O : 5,5 – 8 mm; Pes : 4,4 – 10, 3 g.
Biologia
La musaranya comuna és l’insectívor més freqüent al Parc Natural de la Serra de Montsant. A l’àrea d’estudi, hem trobat aquesta espècie tant al capvespre com a la matinada. Sembla que presenta períodes d’activitat d’una mica més de mitja hora, que alternen amb períodes de descans de dues hores. Les condicions meteorològiques són, en part, responsables de les variacions en la duració dels períodes d’activitat i repòs. Aquest repartiment sí sembla afectat per l’estacionalitat: a l’hivern i la primavera es detecta un únic període d’activitat durant la nit, mentre que a l’estiu apareix un altre moment d’activitat cap a la meitat del dia (BLANCO, 1998a).
Disposem de registres en totes les èpoques de l’any, per la qual cosa podem afirmar que la musaranya comuna no entra en letargia durant el mal temps. El que si sembla cert, és que a l’hivern s’arrecera prop de les construccions humanes.
També durant l’hivern, perd part del seu caràcter territorial, fent servir nius comunals, hàbit que permet un estalvi d’energia en termoregulació (CASTELL & MAYO, 1993). Malgrat tot, són animals solitaris, però la seva àrea de campejada està constituïda per un petit territori (75-395 m²) amb un alt grau de solapament. La grandària del territori és menor a l’hivern que a l’estiu. En l’època de reproducció, la parella ocupa un territori comú, del qual mascle i femella expulsen els intrusos (BLANCO, 1998a).
Durant èpoques d’escassetat d’aliment, la musaranya és capaç de caure en un estat de letargia o sopor durant curts períodes de temps (unes hores), que li representen un estalvi energètic no superior al 15 % de les necessitats energètiques diàries (BLANCO, 1998a).
La musaranya comuna és un depredador generalista. En les anàlisis dels continguts estomacals que hem pogut practicar, hem comprovat que s’alimenta principalment d’invertebrats (insectes i llurs larves, aràcnids, cucs i mol·luscs).
Totes les femelles examinades entre els mesos de setembre i novembre no presentaven activitat sexual. Això sembla coincidir amb els resultats de GOSÀLBEZ (1987a), que indica el període de reproducció d’aquests animals entre els mesos de febrer i setembre amb una davallada forta a l’agost, i presentant dos màxims de reproducció, el maig i el juny, la qual cosa indica que les primeres femelles nascudes es poden reproduir dins el mateix any. La gestació dura de 27-33 dies (CASTELL & MAYO, 1993). Una femella pot tenir en el segon any de vida 3-4 gestacions. La mitjana d’embrions per gestació és de 4 amb un interval de 2 a 6. Les cries pesen 0,8-0,9 g en néixer. Al setè dia formen ja les caravanes típiques. La maduresa sexual s’ateny al poc temps d’abandonar el niu, tant en mascles com en femelles, però si han nascut al final de l’estació reproductora no seran madurs fins a la propera estació. Aquesta espècie manté un cicle poblacional similar al d’altres Sorícids, amb un increment de població durant l’estiu i un descens que s’inicia a la tardor i que es fa més agut a l’hivern (LÓPEZ-FUSTER, 1983).
Els seus enemics principals són els petits carnívors (geneta, mostela, guineu), que les cacen encara que normalment no se les mengen (probablement degut a la seva sentor), i les rapinyaires, sobretot les nocturnes (òliba, gamarús), que les capturen en gran quantitat. Prop dels pobles, gossos i gats també depreden sobre elles. D’altra banda, semblen presentar una elevada mortalitat natural a la tardor.
Interacció amb l’ésser humà
A causa del seu règim alimentari, bàsicament insectívor, la musaranya comuna és una eficaç auxiliar per a l’agricultura, ja que consumeix un gran nombre de petits invertebrats que podrien arribar a ser perjudicials per als interessos humans.

Un dels principals perills que té la musaranya comuna a l’àrea d’estudi és la mort per atropellament a camins i carreteres. També caldria tenir en compte la possible mortalitat per productes fitosanitaris, que s’acumularien en el seu organisme en grans dosis, procedents de les preses contaminades de les quals s’alimentaria (WEI-CHUN & TALMAGE, 2001).

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), la musaranya comuna és una espècie “no amenaçada”, malgrat que el Conveni de Berna, sobre la conservació de la vida silvestre i el medi ambient a Europa, la inclou dins l’Annex III, d’animals la supervivència dels quals podria veure´s amenaçada si no s’adopten especials precaucions. D’acord amb els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “preocupació menor”. La musaranya comuna és una espècie relativament abundant al Parc Natural de la Serra de Montsant, que no té problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de la utilització racional del territori.

Suncus etruscus (Insectivora, Soricidae)
Musaranya nana

Distribució general
Aquesta espècie té un àrea de distribució circummediterrània (costes del sud d’Europa i nord d’Àfrica, del Marroc fins Egipte, incloses les illes de Còrsega, Sardenya, Sicília i les illes gregues), i del Càucas fins el mar d’Aral pel nord i cap a l’est per tot l’Orient Mitjà, estenent-se també per l’Àsia (Índia, Sri Lanka i Xina). A l’Àfrica es troba també a Guinea i a Etiòpia. A la Península Ibèrica es distribueix per gairebé tot el territori, excepte Galícia, la Serralada Cantàbrica, Pirineus, i nord de Portugal. Ocupa sempre hàbitats de característiques mediterrànies i termòfils, i no arriba als 1000 m d’altitud. No hi ha dades sobre la seva abundància a la Península, però a jutjar per la freqüència en què apareix a les egagròpiles dels rapinyaires nocturns, no sembla ser un animal excessivament abundant a cap de les localitats on hi viu (GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987b; CASTELL & MAYO, 1993; HUTTERER, 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998a; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
A Catalunya es distribueix per la regió de la tramuntana, litoral mediterrani, regió oriental humida, altiplà central i regió continental, sempre en dominis de tendència xeròfila. Ocupa zones amb precipitacions inferiors als 1000 mm i temperatures mitjanes anuals per sobre dels 5ºC. El límit septentrional l’espècie arriba fins al Prepirineu (LÓPEZ-FUSTER et al. 1979; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987b.
Registres al Montsant
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993), 2 exemplars.
Distribució potencial al Montsant
Tenim molt poca informació respecte als tipus d’ambients que freqüenta la musaranya nana al Montsant. El fet que els registres de que disposem siguin només bibliogràfics no permet comentar gairebé res sobre els hàbitats ocupats per l’espècie a l’àrea d’estudi. Ha estat localitzada en excrements de geneta a 400-450 m d’altitud. Sembla que ocupa espais oberts, amb vegetació arbustiva baixa i un cert grau d’humitat (els registres efectuats s’ubiquen prop del riu). Els llocs amb més probabilitat de detectar-la són els camps de conreu, oliverars i vinyets abandonats, que presentin murs de pedra seca ubicats sobre terrasses i envaïts posteriorment per abundant vegetació herbàcia.


Biologia
La musaranya nana és el mamífer més petit del Montsant i del món. Disposem de molt poques dades que permetin apuntar, ni que sigui breument, quelcom sobre la biologia de la musaranya nana a l’àrea d’estudi. Tan sols sabem del cert que es depredada per la geneta. Les dades sobre la seva biologia han de ser, doncs, extretes de diferents fons bibliogràfiques (FONS, 1976, GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER et al. 1979; LÓPEZ-FUSTER, 1987b; CASTELL & MAYO, 1993; BLANCO 1998a).
La musaranya nana presenta una activitat frenètica en la recerca d’aliment. El seu elevat metabolisme (taxa metabòlica) l’obliga a buscar-lo contínuament. El seu cicle d’activitat pot variar segons l’època de l’any. En general presenta una activitat fonamentalment nocturna amb un pic molt acusat durant les hores que precedeixen la sortida del sol. Durant el dia també mostra una certa activitat, i les hores menys actives són les primeres de la tarda. A l’hivern, el període d’activitat diürna pot igualar la durada del d’activitat nocturna.
La musaranya nana presenta un mecanisme fisiològic que li permet reduir la despesa energètica al màxim, entrant en un estat de « torpor » que pot durar fins a 12 hores (generalment menys) i durant el qual l’animal roman en repòs absolut dins del seu niu. És un mecanisme que es posa en marxa en èpoques d’escassetat d’aliment, però també en períodes freds o massa càlids.
S’alimenta d’invertebrats, fonamentalment insectes ortòpters. També menja aràcnids, mol·luscs, miriàpodes, cucs, etc. Captura preses dues o tres vegades més grans que ella i arriba a engolir una quantitat d’aliment corresponent al doble del seu pes.
L’activitat sexual de la musaranya nana comença el març - abril i finalitza el setembre - octubre, segons els anys. En captivitat s’ha observat un màxim de 6 gestacions per a una mateixa femella. La durada de la gestació és de 27 a 28 dies i les femelles poden presentar un estre post-partum, no essent rar de veure femelles gestants que encara estan alletant les cries del part anterior (FONS, 1976). El nombre de cries per part varia de 2 a 5 amb una mitjana de 4, que pesen en néixer de 0,18-0,25 g. Si alguna cria mor és devorada per les altres, en una estratègia d’aprofitament màxim dels recursos. Al 10 dies d’edat ja fan la típica formació de caravana. La maduresa sexual s’ateny el segon any de vida, passat el primer hivern. En el cas de la musaranya nana, el mascle presenta un cert comportament parental, col·laborant amb la femella en la construcció del niu i en la cura de les cries. Això podria afavorir la supervivència dels petits.
Els seus enemics naturals principals són els rapinyaires nocturns i els petits carnívors. La dispersió juvenil constitueix un dels períodes de màxima mortalitat, sobretot a causa de la depredació.
Interacció amb l’ésser humà
A causa de la seva alimentació insectívora, la musaranya nana resulta beneficiosa a tots els efectes, i en especial per a les activitats agrícoles.

Donada l’actual generalització de l’ús de productes fitosanitaris, caldria tenir en compte l’efecte d’amplificació biològica i les conseqüències negatives que això podria comportar per a aquesta espècie (WEI-CHUN & TALMAGE, 2001).

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), la musaranya nana és una espècie “no amenaçada”, malgrat que el Conveni de Berna, sobre la conservació de la vida silvestre i el medi ambient a Europa, la inclou dins l’Annex III, d’animals la supervivència dels quals podria veure´s amenaçada si no s’adopten especials precaucions. D’acord amb els criteris de la UICN (2001), entra dins de la categoria de “preocupació menor”. La musaranya nana és una espècie molt rara al Parc Natural de la Serra de Montsant, encara que no sembla que hi hagi de presentar grans problemes de conservació, degut a la seva mida - que li permet passar desapercebuda per a l’home - i la seva capacitat d’ocupar hàbitats molt variats. Això fa minvar la seva vulnerabilitat davant eventuals alteracions ambientals. Per tant, en principi no sembla requerir unes mesures especials de protecció, tret de la utilització racional del territori.

Sciurus vulgaris (Rodentia, Sciuridae)
Esquirol

Distribució general
L’esquirol habita totes les zones forestals de la regió Paleàrtica per sobre del paral·lel 50º N, des d’Irlanda fins la península de Kamchatka. Viu a tota Europa, excepte a les illes mediterrànies, i a la meitat septentrional d’Àsia. La seva àrea de distribució limita al sud amb la conca mediterrània, sud dels Urals i dels Altai, Mongòlia Central, Manxúria i Corea. A la Península Ibèrica es distribueix arreu. Es troba, de manera intermitent, en les zones forestals de quasi tota la Península, però és raríssima en el quadrant sud-occidental; manca a les Balears i les Canàries. (GOSÀLBEZ, 1987a;1987b; LÓPEZ-FUSTER, 1987b; CASTELL & MAYO, 1993; HOFFMANN et al. 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO, 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).


Distribució a Catalunya
A Catalunya, l’esquirol ha estat localitzat a l’Alt Pirineu, Prepirineu, regió de la tramuntana, regió oriental humida, altiplà central i litoral mediterrani. La seva distribució va lligada fonamentalment a la presència de pinedes, així com a la presència de determinats boscs caducifolis, com les fagedes (GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a, 1987b; REAL, et al. 1995)

Registres al Montsant
5/02/2003, Punta dels Pins Carrassers (Ulldemolins); 5/02/2003, Portell dels Ventadors (Ulldemolins); 5/02/2003, pista Sant Antoni (Ulldemolins); 6/03/2003, T-702 km. 23,200 (Cabacés); 31/03/2003, T-713 km. 10 (Margalef); 2/06/2003, T-702 km. 21,300 (Cabacés); 1/08/2003, C-242 km. 30 (Ulldemolins); 4/08/2003, C-242 km. 27,600 (Ulldemolins); 22/09/2003, C-242 km. 19,900 (Margalef); 23/10/2003, Mas del Soleràs, 2 exemplars (la Morera de Montsant); 20/11/2003, ermita de Sant Antoni (Ulldemolins); 23/11/2003, camí de Sant Blai (la Morera de Montsant); 6/12/2003, camí de Sant Blai (la Morera de Montsant); 7/12/2003, congost de Fraguerau, 2 exemplars (Ulldemolins); 20/12/2003, camí de Sant Blai (la Morera de Montsant); 19/08/2004, barranc del Clot (Margalef); 19/04/2004, la Pietat (la Morera de Montsant); 10/04/2004, congost de Fraguerau (Ulldemolins); 26/06/2004, barranc de l’Horta (la Morera de Montsant); 26/06/2004, TV-7111 km. 14,900 (la Morera de Montsant); 6/07/2004, cementiri (la Morera de Montsant); 1/11/2004, grau de l’Agnet (la Morera de Montsant); 3/11/2004, Tormo d’Englora (Margalef); 3/11/2004, barranc de Sant Salvador, 2 exemplars (Margalef); 8/11/2004, Mas del Soleràs (la Morera de Montsant); 9/11/2004, Cova de l’Obac d’en Roger (Margalef); 9/11/2004, la Covassa (Margalef); 9/11/2004, Cova de la Taverna (Margalef); 9/11/2004, Racó del Teix, 2 exemplars (Margalef); 12/11/2004, Cova de la Salut (Margalef); 12/11/2004, Cova del Noguer (Margalef); 15/11/2004, Tormo del Frare (la Vilella Alta); 15/11/2004, Coll de la Guixera (la Vilella Alta); 15/11/2004, TV-7111 km. 15 (la Vilella Alta); 2/12/2004, TV-7021 barranc de l’Horta (la Morera de Montsant) ; 28/12/2004, barranc de la Font de l’Àliga (la Morera de Montsant); 29/12/2004, T-702 km. 22,600 (Cabacés); 7/01/2005, Sant Bartomeu (Ulldemolins); 7/01/2005, el Formatge (Ulldemolins); 19/01/2005, Finestra dels Eixarts (Ulldemolins); 20/01/2005, la Fontalba (Ulldemolins); 21/01/2005, Penya Roja (Margalef); 21/01/2005, Racó del Bromet (Margalef); 21/01/2005, Cova de la Columna (la Morera de Montsant); 21/01/2005, Mas del Soleràs (la Morera de Montsant); 26/01/2005, Cova de la Palla (Cabacés); 26/01/2005, barranc de Colls Baixos (la Bisbal de Falset); 31/01/2005, Grau de Salfores (la Morera de Montsant); 7/02/2005, Serrall de les Roques (Margalef); 16/02/2005, T-702 km. 18,200 (la Vilella Baixa); 17/02/2005, barranc del Parrall (la Morera de Montsant); 17/02/2005, ermita de Santa Magdalena (Ulldemolins); 17/02/2005, Cova del Corb (Ulldemolins); 17/02/2005, Coves Raconeres (la Morera de Montsant); 18/02/2005, Collet de les Forques (Cornudella de Montsant); 18/02/2005, Pas del Gat (la Morera de Montsant); 18/02/2005, Portell del Peret (Ulldemolins); 20/02/2005, l’Engolidor (la Morera de Montsant); 20/02/2005, Cova del Ros (la Morera de Montsant); 20/02/2005, barranc de Vidalbar (la Morera de Montsant); 20/02/2005, barranc de les Tosses (la Morera de Montsant); 20/02/2005, Cova del Soronelles (la Morera de Montsant); 20/02/2005, Cova de les Gotetes (la Morera de Montsant); 21/02/2005, Grau dels Bous (la Morera de Montsant); 22/02/2005, Racó Gran del Franquet (la Morera de Montsant); 22/02/2005, barranc de l’Aixaragall (la Morera de Montsant); 27/03/2005, barranc de l’Horta (la Morera de Montsant);28/05/2005, la Plana del Riu (Margalef); 25/06/2005, Sant Joan del Codolar (Cornudella de Montsant); 5/07/2005, pantà de la Vilella Baixa (Cabacés); 6/07/2005, ermita de la Foia (Cabacés); 27/08/2005, camí de la Figuera, (la Figuera); 29/08/2005, barranc de l’Horta, 2 exemplars (la Morera de Montsant).
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993), 2 exemplars.

Distribució potencial al Montsant
Els resultats obtinguts indiquen que l’esquirol selecciona favorablement els boscos. És una espècie arborícola que ocupa pràcticament totes les masses arbrades de l’àrea d’estudi, amb preferència per les coníferes, on troba els pinyons que són el seu aliment bàsic; a la tardor se’l veu més pels alzinars a la recerca d’aglans. Sembla més comú als barrancs i prop de zones humides o punts d’aigua. El seu rang de distribució altitudinal s’estén des de les parts baixes del parc, fins arribar als 1000 m d’altitud.



Mesuraments del material estudiat
N: 2 exemplars (1 mascle i 1 femella).
CC : 230 – 250 mm; C : 175 – 180 mm; P : 48 – 52 mm; O : 27 -28 mm; Pes : 293 – 331 g.
Biologia
Tots els esquirols registrats han estat observats de dia, del que es dedueix que presenten un cicle d’activitat diürn. Se’ls ha vist a qualsevol hora del dia, però sembla que presenten dos màxims d’activitat, un cap a primeres hores de la matinada i un altre a primeres hores de la tarda. A migdia, durant la primavera i l‘estiu, romanen inactius durant un període de temps que va minvant a mesura que baixen les temperatures, fins a desaparèixer completament a l’hivern. Aquest període de repòs diürn el passen adormissats sobre les branques dels arbres. Els factors ambientals influeixen sobre la seva activitat; amb vent, fred intens, forts pluges o grans nevades, els esquirols romanen dins dels seus nius (BLANCO, 1998b). La pluja fina no impedeix la seva activitat, en canvi el vent sembla que és un factor que condiciona el seu desplaçament. No semblen gregaris, doncs tots els albiraments efectuats al Montsant pertanyen a exemplars solitaris.
L’esquirol és un hàbil grimpador, que passa d’arbre en arbre per les branques més fines. Puja als arbres pel tronc cara amunt i els baixa reculant o cap per avall. Si no és molestat pot realitzar breus desplaçaments per terra per tal de canviar d’arbre o per alimentar-se. Normalment defuig de la presència humana. Quan és descobert assoleix les parts més elevades de les capçades dels arbres fins desaparèixer entre el fullam. De vegades, quan es sobtadament sorprès s’aplana al tronc o a les branques i roman absolutament immòbil, amb la intenció de no ser vist.
S’alimenta principalment de pinyons que constitueixen la base de la seva dieta. S’ha calculat que un esquirol consumeix diàriament 40 g de pinyons, que corresponen a unes 114-143 pinyes (BLANCO, 1998b), però també menja nous, avellanes, fages i altres fruits secs (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987b). Quan manca l’aliment poden atacar l’escorça d’arbres joves i els aments de les coníferes. Mai hem trobat indicis d’emmagatzematge d’aliments durant la tardor, com succeeix a molts indrets d’Europa (BURTON, 1978 ; CORBET & OVENDEN, 1982). Esporàdicament pot capturar insectes i ous d’ocellets.
Vam tenir l’oportunitat d’examinar dos exemplars atropellats al desembre, un mascle i una femella, i ambdós eren sexualment actius. El cicle d’activitat sexual d’aquests animals va des del gener - febrer fins al juny - juliol. Des del juliol, l’activitat disminueix molt encara que hi ha dades de femelles actives a l’octubre. La gestació dura uns 40 dies. La mitjana d’embrions per part és de 3-4, que pesen en néixer només 12 g. Als 40 dies de vida, completament desenvolupats i capaços de menjar aliment sòlid, abandonen el niu. Atenyen la maduresa sexual als 6-11 mesos. Les femelles més madures poden arribar a tenir dues camades per any. Quan les condicions del medi són adverses, les femelles tenen la capacitat de reabsorbir embrions intrauterinament. Les poblacions d’esquirol són sotmeses a oscil·lacions en la seva densitat determinades per factors encara no ben establerts. La seva abundància sembla dependre de la disponibilitat d’aliment i dels factors ambientals. En anys d’escassetat els esquirols disminueixen la seva taxa reproductiva i la densitat de població baixa, encara que pot recuperar-se en 2-3 anys d’abundància d’aliment. El cicle anual mostra màxims poblacionals a finals d’estiu i a la tardor (GOSÀLBEZ, 1987a, 1987b; CASTELL & MAYO, 1993; REAL et al. 1995; BLANCO 1998b, PIQUÉ et al. 2000).

Al Montsant és depredat pel gat salvatge - i també per l’assilvestrat -, la geneta i els grans rapinyaires, encara que la depredació és una causa de mortalitat poc important entre els esquirols.