Estudi faunístic dels Micromamífers del Parc Natural de la Serra de Montsant Joan Barrull I Ventura Isabel Mate I Alonso  Montsant, octubre de 2005 Índex

2.6.6. Ambients antròpics

Els ambients antròpics constitueixen el refugi òptim per determinats animals, i en són una font fàcil i regular d’aliment. Els conreus reben les visites periòdiques d’habitants oportunistes d’altres indrets com el toixò (Meles meles), el senglar (Sus scrofa), la guineu (Vulpes vulpes) i el conill (Oryctolagus cuniculus). Les aus pròpies dels terrenys agrícoles són la puput (Upupa epops), la garsa (Pica pica), el gratapalles (Emberiza cirlus), el sit negre (Emberiza cia), la bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta), la tallareta cuallarga (Sylvia undata), el gafarró (Serinus serinus), o la merla (Turdus merula). A cavall entre les cases i els camps trobem l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), el colom (Columba livia), el pardal comú (Passer domesticus), l’estornell negre (Sturnus unicolor), l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris), i un rapinyaire nocturn, cada vegada més rar, l’òliba (Tyto alba). Els rèptils que prefereixen les parets i els murs són el dragó (Tarentola mauritanica) i la sargantana cua-llarga (Psammodromus algirus). Els horts són visitats per la serp verda (Malpolon monspessulanus), i dins de les basses pot haver-hi la serp d’aigua (Natrix maura) i la de collaret (N. natrix). D’entre els amfibis, la granota verda (Rana perezi) és el màxim exponent.

2.7. Àmbit antropològic
A la Serra del Montsant, la presència de l’home data de temps remots. Els primers vestigis es remunten al Paleolític mig i superior. Des d’aleshores, les activitats humanes han configurat un paisatge de gran bellesa, deixant al seu pas edificacions emblemàtiques, com les nombroses ermites o el Monestir de la Cartoixa de Scala Dei, que constitueixen un valuós patrimoni històric. A finals del segle XIX, la zona va patir una important despoblació, atribuida a la fil·loxera de la vid. En l’actualitat, la població activa dels municipis on s’ubica el Parc Natural es troba ocupada principalment en la agricultura, el comerç, els serveis, la indústria, la construcció i el turisme. Gràcias al prestigi aconseguit pels seus productes de qualitat, tant de l’oli de DO Siurana, com, molt especialment, dels vins de la DOQ Priorat i la DO Montsant, la zona s’ha convertit en una de les árees agrícoles més pròsperes de Catalunya.

3. MATERIAL

Per dur a terme el present estudi es va fer servir el següent equip material:

• 
  Quinze paranys sense mort tipus Sherman model LFG (galvanitzat) de 7,5 x 9 x 23 cm.
  

• 
  Cinc paranys sense mort tipus Sherman model LFA 7,5 x 9 x 23 cm.
  

• 
  Dos paranys sense mort tipus Sherman model XLF 10 x 11,5 x 38 cm.
  

• 
  Un peu de rei de longitud 150 mm i precissió 1/100º.
  

• 
  Una balança digital de pesada màxima 250 g (precissió 0,1 gram).
  

• 
  Vint-i-dues banderoles reflectants.
  

• 
  Una cambra narcotitzant cilindrica, de 25 cm de diàmetre i 40 cm d’alçada.
  

• 
  3 litres d’èter dietílic.
  

• 
  Un dispensador de vapors d’èter.
  

• 
  Una lupa binocular STARBLITZ 68X.
  

• 
  Un visor noctur Night Owl Aero NOAR25.
  

• 
  Tres kits de dissecció.
  

• 
  Esquers (cansalada fregida, pa fregit, sardines d’oli, pasta de fetge, menjar comercial per a gats, prunes seques, pipes, moresc, formatge).
  

• 
  Material fungible divers.
  

• 
  Mapa Montsant 1: 25.000. Atlas Muntanyenc nº 22. Ed. Montblanc (1979).
  

• 
  Mapa Comarcal de Catalunya 1: 50.000 nº 29 Priorat. Institut Cartogràfic de Catalunya (2003).
  

• 
  Mapa Serra de Montsant 1: 20.000 Ed. Piolet / Parc Natural de la Serra del Montsant / Desnivel (2004).
  

4. MÈTODES
En el present estudi, per tal de poder esbrinar les espècies de micromamífers presents a Montsant, vam plantejar la utilització, bàsicament, de set mètodes de recopilació de dades: el trampeig, la recollida d’animals morts en carreteres i camins, l’anàlisi d’animals morts per gats, l’anàlisi d’animals morts per la gent a cases i conreus, l’anàlisi d’excrements de carnívors, l’observació directa al camp i l’anàlisi d’egagròpiles.

4.1. Trampeig
Aquest ha estat el mètode directe de detecció emprat en el treball. Les captures d’animals s’han dut a terme al llarg d’un total de quinze dies, en quinze localitzacions diferents de Montsant. En cada estació de mostreig se seguia un itinerari marcat prèviament, que venia determinat per les característiques del medi. Cada parany duia un número d’identificació a la part superior, marcat amb pintura plàstica (no alterable per l’aigua o la humitat). Les particularitats del mostreig eren anotades a unes fitxes de camp, així com les característiques del medi (vegetació, orientació, temperatura, humitat, altitud…) i l’emplaçament del parany. Cada parany era acompanyat per una vareta indicadora que consistia en una canya fina (d’uns 50 cm de llarg) i una petita peça de roba reflectant fixada a un dels extrems. Les trampes Sherman es distribuïen en transectes lineals, un cada 5 metres aproximadament, seguint un itinerari prèviament definit, però deixant sempre un marge ample d’ubicació en funció de les mostres d’activitat que poguessin indicar la presència de micromamífers. Els paranys eren col·locats a les vuit de la tarda i recuperats a les dues de la matinada de l’endemà, emprant, per tant, a cada estació de mostreig, sis hores d’esforç de captura per nit (paranys en exposició durant sis hores).
La captura dels exemplars fou seguida de sedació a la cambra de narcosi, un recipient cilíndric ple de vapors d’èter dietílic, per tal de procedir, posteriorment, a la classificació de l’animal segons bibliografia (GÁLLEGO & ALEMANY, 1985; ARRIZABALAGA et al. 1986; GOSÀLBEZ, 1987a; CASTELLS & MAYO, 1993; BLANCO, 1998). El sexat i la presa de les mesures corporals habituals es va fer seguint els criteris de GOSÀLBEZ (1987a):

• 
  C, longitud de la cua: mesurada des del vèrtex de l’angle format per la base proximal ventral de la cua i la part posterior de la prominència anal fins a l’àpex de la cua, sense el pinzell de pèls.
  

• 
  CC, longitud del cap i cos: mesurada des de la punta del musell fins al vèrtex definit a la mida anterior.
  

• 
  O, longitud de l’orella: longitud màxima des de l’escotadura inferior fins al marge distal de l’orella.
  

• 
  P, longitud del peu posterior: mesurada des de l’extrem distal del dit més llarg (sense l’ungla) fins a l’extrem del taló.
  

La valoració de l’estat sexual en els rosegadors es va realitzar a partir de la posició relativa dels testicles –abdominals o escrotals- en els mascles, i de l’estat de la vagina –oberta o tancada- i del grau de desenvolupament de les glàndules mamàries, en les femelles (GOSÀLBEZ, 1987a). És molt difícil obtenir aquestes valoracions en les musaranyes vives, de manera que les dades de la valoració sexual corresponen només a animals morts. L’edat relativa dels animals es va obtenir a partir de diferents criteris morfològics i biomètrics, segons l’espècie (SOLIS et al. 2000).

Els animals capturats, una vegada identificats, sexats i mesurats, eren alliberats, quan s’observava quasi totalment recuperada la seva vivacitat, al mateix indret de captura. Val a dir que, amb aquest mètode de sedació, els animals no van patir l’estrès de la manipulació (que pot fer incrementar la seva mortalitat) i no es va produir cap baixa.

4.2 La recollida d’animals morts en carreteres i camins
Una xarxa de col·laboradors han col·lectat durant un any (des de setembre de 2004 fins l’octubre de 2005) els animals morts en carreteres i camins. Els exemplars eren dipositats en pots individuals, de tanca hermètica, que contenia líquid conservant (alcohol de 70º i glicerina). Alguns, però, van ser guardats dins de bossetes individuals i conservats en congelador a – 19º C. Els col·laboradors omplien una fitxa dissenyada prèviament on hi constava la data i el lloc de captura. Quan tots el pots dels col·laboradors estaven plens es passaven a recollir. Molts d’aquests exemplars morts han donat informació complementària de les espècies.

4.3 L’anàlisi d’animals morts per gats
Un col·laborador ha recollit durant un any (des de setembre de 2004 fins l’octubre de 2005) els micromamífers caçats pel seu gat. Els exemplars eren dipositats en bossetes individuals i conservats en un congelador a – 19º C. El col·laborador omplia un fitxa prèviament dissenyada pels investigadors. El material així obtingut, bàsicament espècies de la família dels sorícids i dels múrids, estava en perfecte estat, i es va poder mesurar, sexar i disseccionar, i ha aportat informació complementària sobre l’ecologia de les espècies.

4.4 L’anàlisi d’animals morts per la gent a cases i conreus
En alguns dels pobles de l’àrea d’estudi, molta gent coneixia l’existència d’aquest projecte i, de manera voluntària i espaiada en el temps, ha proporcionat els exemplars que capturava amb trampes de mort. Els paranys més emprats han estat la ratera de tauleta amb ressort de molla i la ratera d’aram, ambdues per atrapar múrids, i el de pinça senzilla, per agafar talpons (Microtus duodecimcostatus). El material així obtingut, rosegadors, estava en perfecte estat –tret del crani, que quedava trencat en la majoria dels casos -, i es va poder mesurar, sexar i disseccionar, aportant informació complementària sobre l’ecologia de les espècies. També s’han examinat animals morts amb raticida.

4.5 L’anàlisi d’excrements de carnívors
Per a aquest treball també s’ha realitzat l’anàlisi d’excrements de geneta (Genetta genetta) obtinguts en dues localitats. La geneta té hàbits alimentaris generalistes i oportunistes. Es pot assumir que depreda sobre els micromamífers en funció de la seva disponibilitat relativa, i la seva dieta pot reflectir l’abundància d’aquests i la composició de les comunitats (VIRGÓS et al. 1999). Prèviament a efectuar aquest anàlisi, es va fer una col·lecció de cranis de referència preparats mitjançant cocció i obtinguts a partir de material fresc, mort per gats. Un cop es va disposar d’aquesta col·lecció de referència es va procedir a l’estudi dels excrements. En primer lloc, es va estovar cada peça d’excreta amb aigua durant mitja hora. Després, amb l’ajut de pinces i una lupa binocular, es van separar les restes òssies, i tan sols es van guardar les referents al crani. Es van determinar les espècies per comparació amb els exemplars de referència i la bibliografia (GÁLLEGO & ALEMANY, 1985; ARRIZABALAGA et al. 1986; GOZALBEZ, 1987a; CASTELLS & MAYO, 1993; BLANCO, 1998).

4.6 L’observació directa al camp
Aquest ha estat un mètode directe emprat per detectar certes espècies que no apareixen – o ho fan amb molt pocs registres- durant l’execució dels altres mètodes utilitzats. Durant un any, tres investigadors han realitzat transectes en diferents tipus de boscos per localitzar de visu esquirols (Sciurus vulgaris); els animals eren identificats a simple vista o amb l’ajut d’uns prismàtics. Durant l’estiu, també s’ha rastrejat tot el riu Montsant, des de les Cadolles Fondes, al terme d’Ulldemolins, fins a la cua de l’embassament de la Vilella Baixa, a la recerca de rates d’aigua (Arvicola sapidus); els animals eren identificats a simple vista o amb l’ajut d’uns prismàtics, així com els seus caus, rastres o excrements. En les estacions de mostreig on es col·locaven els paranys Sherman, i en diferents èpoques de l’any, es van escar amb cansalada fresca fregida determinats punts, lluny dels paranys però propers als aguaits dels investigadors i amb l’ajut d’un visor nocturn dotat amb llum infraroja, es van poder detectar diversos exemplars de múrids. De manera ocasional, un dia es va contactar visualment amb un eriçó comú (Erinaceus europaeus) en un tram de carretera.

4.7 L’anàlisi d’egagròpiles
Un mètode senzill i fiable, que permet conèixer la composició faunística dels micromamífers d’una zona, és l’anàlisi d’egagròpiles de rapinyaires nocturns. En aquest estudi s’han prospectat dos pobles amb presència coneguda d’aquests animals. A l’església de la Nativitat de La Morera de Montsant, on sovint hi cantava un gamarús (Strix aluco), no es van detectar egagròpiles degut a una recent neteja després de les obres de condicionament del temple. A l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, on niava una parella d’òlibes (Tyto alba), va ser impossible accedir a la zona de nidificació en patir un esfondrament part del sostre del temple. Degut a tots aquests contratemps, ha estat impossible emprar aquest mètode en el present estudi faunístic.

4.8 Tractament de les dades
A partir de tots els registres obtinguts mitjançant la metodologia anteriorment descrita, es va confeccionar una base de dades en Microsoft Access. Per mostrar la distribució de les espècies dins de l’àrea d’estudi, es va elaborar un mapa amb retícula UTM de 5 x 5 km –molt més precís que els que de forma habitual són utilitzats en els atles faunístics-, en el qual queda inclòs el perímetre del Parc Natural de la Serra de Montsant. Les quadrícules 10 x 10 utilitzades, total o parcialment, són CF 07, CF 17, CF 27, CF 06, CF 16, CF 26. Paral·lelament, es van elaborar gràfiques de selecció d’hàbitats. La selecció fou analitzada amb l’índex de Savage (1931); aquest anàlisi ha estat validat en altres treballs faunístics (FERNÁNDEZ, 2003).

L’ índex de Savage (W_i) es defineix com:

W_i = U_i / D_i
On, de manera genèrica U_i és la raó entre el nombre observat d’unitats utilitzades del recurs i, i el nombre total de recursos utilitzats (assimilat al nombre de registres obtinguts en el tipus d’hàbitat i sobre el total de registres), i D_i és la raó entre el nombre d’unitats disponibles en l’ambient del recurs i, i la disponibilitat total de recursos (superfície ocupada pel tipus d’hàbitat i, i la disponibilitat total de l’àrea d’estudi). W varia des de 0 (selecció negativa màxima) fins infinit, sent 1 el valor central de la no selecció.

Per a l’estimació de la superfície ocupada per un tipus d’hàbitat determinat, s’han tingut en compte les dades del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya elaborat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) (GRACIA, 2002). S’ha optat per agrupar els hàbitats en cinc classes àmplies (BOSCOS, MATOLLARS, HERBASSARS, ROQUISSARS, CONREUS i POBLES), donada l’escassetat de les observacions.

Les definicions per a cadascun d’aquests hàbitats són les següents:
a. BOSCOS. Inclou:

• 
  Boscos densos (no de ribera): Fisiognomia de bosc, amb una cabuda coberta o recobriment arbori superior o igual al 20%. També s'inclou l'arbrat arrenglerat en zones rurals. Queden excloses les fileres d'arbres plantades a la vora de les vies de comunicació.
  

• 
  Boscos de ribera: Boscos d'espècies ripícoles a la riba dels cursos d'aigua, sense marc de plantació.
  

• 
  Plantacions de coníferes no autòctones: Plantacions de coníferes no autòctones amb el marc de plantació ben definit, independentment de l'estat de desenvolupament de l'arbre.
  

• 
  Boscos clars (no de ribera): Boscos amb una cabuda coberta o recobriment arbori entre el 5% i el 20%, habitualment sobre matollars.
  

• 
  Boscos en franges de protecció: Boscos amb una cabuda coberta o recobriment arbori entre el 5% i el 20%, habitualment sobre matollars, producte de la reducció del nombre de peus per tal de reduir el risc de propagació d'incendis forestals. En general, situats al costat d'urbanitzacions i vies de comunicació en àrees forestals.
  

• 
  Reforestacions recents: Àrees recentment reforestades o aforestades, on els arbres tenen una mida que permet reconèixer per fotointerpretació el marc de plantació i/o l'aterrassament del terreny i, per tant, el seu origen.
  

b. MATOLLARS. Inclou:

• 
  Matollar: Formació amb recobriment arbustiu o arbori de port arbustiu superior o igual al 20%, sempre que el recobriment arbori sigui inferior al 5%.
  

c. HERBASSARS. Inclou:

• 
  Prats i herbassars: Àrees amb un recobriment herbaci superior o igual al 20%, sempre que el recobriment arbori sigui inferior al 5% i el recobriment arbustiu inferior al 20%.
  

d. ROQUISSARS. Inclou:

• 
  Roquissars: Àrees constituïdes per roques i, per extensió, qualsevol zona en què apareix una unitat litològica particular.
  

• 
  Tarteres: Extensió de terreny situada al flanc d'una muntanya, coberta de pedres de qualsevol dimensió despreses del cim.
  

e. CONREUS. Inclou:

• 
  Conreus herbacis: Qualsevol camp plantat amb espècies herbàcies, tret dels arrossars.
  

• 
  Vinyes: Camps plantats de ceps.
  

• 
  Conreus llenyosos: Qualsevol camp plantat amb espècies llenyoses, tret de les vinyes.
  

• 
  Conreus en transformació: Conreus recentment desproveïts de l'espècie agrícola anteriorment plantada on encara no es reconeix cap altre tipus de conreu.
  

f. POBLES. Inclou:

• 
  Urbà residencial, zones industrials, cementiris, carreteres, granges, zones verdes urbanes, càmpings, basses urbanes, abocadors, àrees esportives i lúdiques i sòls nus urbans.
  

Habitat	Superfície (en ha)	Percentatge (%)
BOSC	3656,15	39,91
MATOLLAR	3905,33	42,63
HERBASSAR	28,40	0,32
ROQUISSAR	872,13	9,52
CONREU	693,49	7,57
POBLES	5,50	0,06

Cobertes del sòl del Parc Natural de la Serra del Montsant. Modificat de CREAF (2002).

5. COMPOSICIÓ FAUNÍSTICA DE MICROMAMÍFERS DEL MONTSANT


Ordre Insectívors

Família Erinàcids:

Eriçó comú Erinaceus europaeus

Família Sorícids:

Musaranya nana Suncus etruscus
Musaranya comuna Crocidura russula

Ordre Rosegadors

Família Esciúrids:

Esquirol Sciurus vulgaris

Família Glírids:

Rata cellarda Eliomys quercinus

Família Múrids:

Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus
Rata negra Rattus rattus
Ratolí domèstic Mus domesticus
Ratolí de camp Mus spretus

Família Arvicòlids:

Rata d’aigua Arvicola sapidus
Talpó comú Microtus duodecimcostatus
6. RESULTATS I DISCUSIÓ

Composició de la comunitat de micromamífers al Montsant:

Erinaceus europaeus (Insectivora, Erinaceidae)
Eriçó comú

Distribució general
La distribució paleàrtica de l’eriçó comú és típicament occidental. Està citat a tot l’oest d’Europa, des de les penínsules Itàlica i Ibèrica al sud fins la regió meridional d’Escandinàvia (paral·lel 65ºN), estenent-se fins el meridià 40ºE pel nord-oest rus, i fins i tot a les Illes Britàniques. Cap a l’est la seva distribució està limitada pel meridià 60ºE. En general es pot dir que habita tota la Península Ibèrica (GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987a; CASTELL & MAYO, 1993; HUTTERER, 1993; ESCALA et al. 1997; MITCHELL-JONES et al. 1999).
Distribució a Catalunya
A Catalunya es troba preferentment a la regió oriental humida, a la regió de la tramuntana i, vers el sud, tot seguint la franja litoral. Altitudinalment, s’han registrat eriçons des del nivell del mar fins als 1100 m (GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1987a; LÓPEZ-FUSTER, 1987a).
Registres al Montsant
10/06/2004, TV-7111 km. 13 (la Morera de Montsant); 11/04/2005, T-710 km. 14 (la Vilella Baixa) ; 15/07/2005, riuet d’Escaladei, 3 exemplars (la Vilella Baixa).
Distribució potencial al Montsant
L’eriçó comú té al Montsant una distribució molt localitzada al vessant sud-occidental del massís. Atès el poc nombre de contactes establerts, en l’actualitat s’ha de considerar un animal molt escàs. La concreció més exacta de la zona ocupada per l’eriçó comú a l’àrea d’estudi depèn de l’obtenció de dades més nombroses de les que hem pogut aconseguir en el present treball. Tot i haver-se descrit com una espècie forestal, al nostre territori és més adequat definir-la com a espècie ecotònica. Des del punt de vista altitudinal, tots els registres s’han efectuat als nivells més baixos del territori, entre els 400 i 500 m d’altitud. Els resultats obtinguts indiquen que selecciona positivament els conreus i molt positivament els pobles. Val a dir que aquesta darrera conclusió faria referència als exemplars trobats als marges del riuet d’Escaladei al seu pas per dins del poble de la Vilella Baixa, i, per tant, establiríem una hipotètica distribució per ambients humits i humanitzats, zones desforestades i agrícoles com els horts i marges de camins; sembla que els boscos i les zones elevades són massa seques per a afavorir-ne la seva presència.




Mesuraments del material estudiat
N: 1 exemplar mascle.
CC: 310 mm; C: Sense mesurar, destrossada; P: 43 mm; O: 23 mm; Pes: 483,7 g.
Biologia
L’eriçó comú, l’insectívor més gran del Montsant, és de costums nocturns, doncs tots els exemplars detectats ho han estat al capvespre i a la nit. Sembla que presenta activitat des del crepuscle fins a l’alba. És una espècie poc gregària. Els tres individus vists junts al riuet d’Escaladei eren molt joves; segurament feia poc que havien estat deslletats i es trobaven en període pre-dispersiu.
Els eriçons hivernen quan la temperatura baixa per sota dels 10ºC, restant amagats entre fullaraca, vegetació atapeïda, forats del terra, troncs, i entre munts de pedra o llenya, des de l’octubre fins al març, encara que poden ser actius els dies amb altes temperatures (GOSÀLBEZ, 1987a; BLANCO, 1998a). Durant aquest temps de letargia, sobreviuen de les reserves de greix que han acumulat durant la resta de l’any. L’únic animal a qui vam poder practicar la necròpsia, havia estat atropellat el juny i presentava una acumulació de greix al pit, al coll i a l’esquena.
L’eriçó comú s’alimenta fonamentalment d’insectes, a més de cucs, cargols, llimacs, fruits, baies i bolets; també pot depredar sobre nius d’ocellets i capturar petits vertebrats (micromamífers, sargantanes, colobres i escurçons) (GOSÀLBEZ, 1987a). La dieta es veu influenciada per l’estacionalitat dels aliments, predominant els productes vegetals a la tardor (CASTELLS & MAYO, 1993).
El període reproductor va de l’abril a l’agost. La gestació dura de 5 a 6 setmanes. En funció de les condicions climàtiques i la disponibilitat d’aliment, les femelles poden tenir una o dues ventrades l’any, cadascuna amb 4 a 7 cries que mesuren 60-90 mm i pesen uns 15 g. A les 4-5 setmanes de vida ja són independents. Atenyen la maduresa sexual el mateix any (GOSÀLBEZ, 1987a; CASTELLS & MAYO, 1993).
L’eriçó té pocs enemics naturals. No hem trobat les seves restes en les anàlisis d’excrements de carnívors efectuades al Montsant. Sembla que gossos, teixons i guineus poden depredar sobre algun exemplar jove; el petits són presa ocasional del duc i l’òliba.