Distribució general

Registres al Montsant
4/11/2004, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 4/02/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 26/03/2005, camí de Sant Blai (la Morera de Montsant); 30/03/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 3/04/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 23/04/2005, casetes de fusta (la Morera de Montsant); 28/05/2005, la Plana del Riu (Margalef); 10/07/2005, congost de Fraguerau, 2 exemplars (Ulldemolins); 10/07/2005, barranc de la Fontalba (Ulldemolins); 13/07/2005, barranc de la Font de l’Àliga, 2 exemplars (la Vilella Alta); 25/08/2005, barranc de Sant Salvador (Margalef); 27/08/2005, camí de la Figuera, 2 exemplars (la Figuera).


Distribució potencial al Montsant
El ratolí mediterrani és una espècie d’àmplia distribució a l’àrea d’estudi. Presenta un rang altitudinal entre els 450 i 750 m d’altitud. Els registres efectuats han estat als boscos de pi blanc i al bosc de ribera, als prats i als conreus. És un animal totalment salvatge, però al Montsant ha estat capturat dins d’habitacles humans com ara granges, barraques i masies allunyades dels pobles; en aquests indrets hi ha fet niu, sempre al terra. En els habitatges humans pot comportar-se com a comensal. Tot i que sembla que els seus requeriments hídrics són mínims i que pot estar dies sense beure (DOUCHEMENT, 1979 ; GOSÀLBEZ, 1987a, BLANCO, 1998b), nosaltres sempre l’hem trobat prop de punts d’aigua o zones amb un cert grau d’humitat. En els hàbitats humits, com per exemple el bosc de ribera, i en els més xeròfils, comparteix l’espai amb el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Ocupa preferentment els marges de pedra coberts de vegetació herbàcia, bardissars i les vores dels camps de conreu.


Mesuraments del material estudiat
N: 13 exemplars (7 mascles i 6 femelles).
CC : 80 – 49 mm ; C : 61 – 42 mm ; P : 18 - 14 mm ; O : 14 - 9 mm ; Pes : 16,9 – 4,2 g.
Biologia
El ratolí mediterrani és una espècie principalment crepuscular i nocturna. No disposem de registres efectuats ple dia.
Amb les dades de què disposem no podem determinar el seu règim alimentari al Montsant, però pot considerar-se omnívor. Probablement ha de menjar fruits, llavors i insectes. Els individus capturats al llarg del present treball han caigut en paranys escats amb prunes, amb cansalada fregida o amb menjar per gats. En els pocs caus que hem trobat, construïts sempre a prop de la superfície, no s’han trobat magatzems d’aliments.
Pel que fa referència a la reproducció, podem apuntar que una femella capturada al novembre era portadora de tres embrions a l’úter esquerra (el dret estava buit). Una altra capturada al juliol tenia els mugrons prominents amb símptomes d’estar alletant. Tots els mascles examinats a la primavera - estiu tenien els testicles escrotals i eren sexualment actius.
A Catalunya, el cicle de reproducció del ratolí mediterrani no està encara ben establert. L’inici de l’activitat reproductora sembla estar condicionat pel fotoperíode i la temperatura. Aquesta activitat mostra una pauta estacional amb dos fases clarament definides: un període d’inactivitat durant l’hivern (de novembre a febrer) que afecta a un elevat nombre de mascles i femelles, i un període d’activitat sexual en els mesos restants, amb un lleu descens durant els mesos de juny i juliol (BLANCO, 1998b). Els mascles presenten plena activitat reproductora des del març fins a l’octubre. Respecte a les femelles, al mes de març ja apareixen actives; l’activitat dura, presumiblement, fins a l’octubre, com en el cas dels mascles. La mitjana d’embrions per part és de 5,3 amb intervals d’entre 3 i 7 (GOSÀLBEZ, 1987a). L’edat de la mare influeix en el nombre de fetus que desenvolupa (les més joves tenen menors camades). La producció de cries sembla regular-se per la densitat de població, disminuint en poblacions saturades (BLANCO, 1998b).
Els seus enemics naturals són els rapinyaires nocturns, les serps i els petits carnívors com la mostela, la geneta i la guineu. Atès el seu tipus de vida, silvestre però proper a la presència humana, pot ser atacat per gats o gossos. El 7,7 % dels exemplars examinats presentaven a la cara interna del pavelló auricular exoparàsits de tipus paparra dels gèneres Ixodes ricinus i Ixodes trianguliceps. També s’ha trobat a sobre del 84,6% dels individus capturats l’escarabat Leptinus testaceus amb qui estableixen una relació de mutualisme, ja que els deslliura de les puces. Els sifonàpters presents en el cos dels individus de Mus spretus són Hystrichpsylla talpae, Nopsopsyllus fasciatus i Megabothris turbidus.

Interacció amb l’ésser humà
El ratolí mediterrani pot alimentar-se de les avellanes caigudes a terra, abans de la seva recol·lecció, i penetrar, ocasionalment, a l’interior dels masos i les barraques dels horts, causant algun lleu desgavell, encara que la seva incidència sobre l’economia humana no és ni de bon tros gens significativa.

Ocasionalment, al Montsant aquests animals són capturats amb paranys o atropellats.

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), el ratolí domèstic és una espècie “no amenaçada”. Seguint els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “preocupació menor”. Al Parc Natural de la Serra de Montsant, és una espècie abundat que no presenta problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de l’ús racional del territori.

Arvicola sapidus (Rodentia, Arvicolidae)
Rata d’aigua, bufó

Distribució general
La rata d’aigua es distribueix, en general, per tota la Península Ibèrica i la major part de França, on manca només en algunes àrees del nord i nord-est (GOSÀLBEZ, 1976, 1987a; CASTELL & MAYO, 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
Aquesta espècie ocupa des de les terres més baixes, prop del mar, fins als rierols del Pirineu. Al Pirineu català no ha estat localitzada per sobre dels 1000 m d’altitud (SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; GOSÀLBEZ, 1976, 1987a, VENTURA, 1987).

Registres al Montsant
22/06/2003, pantà de la Vilella Baixa (Cabacés); 29/05/2004, pont del riu Montsant (Margalef); 00/06/2004, riu Montsant (la Vilella Baixa) ; 26/06/2004, Pont Vell (Cabacés); 7/07/2004, riu Montsant (Margalef); 04/07/2005, Pont Vell, 2 exemplars (Cabacés).
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993).

Distribució potencial al Montsant
A l’àrea d’estudi, la presència de la rata d’aigua va lligada al riu Montsant, en trams on la massa d’aigua sigui permanent i de nivell més o menys constant, amb cabals relativament lents. S’ha detectat la seva presència entre els 220 i 430 m d’altitud. Requereix l’existència d’una riba susceptible d’ésser excavada per fer galeries d’habitatge i de cria, i coberta de vegetació herbàcia o de plantes de tija no llenyosa. És freqüent allà on s’han construït petites rescloses agrícoles i s’han desenvolupat cinturons de canya, canyís i boga. Això la situa preferentment al vessant occidental del massís, tot i que, segons els comentaris de la gent de pagès, al sector oriental, al final del riuet del Teix, també hi hauria una petita població, extrem que no hem pogut comprovar en aquest estudi. En l’actualitat, la rata d’aigua està restringida al curs del riu Montsant i zones properes, però en altres temps es podia veure en basses agrícoles ubicades en barrancs humits. Nosaltres mateixos l’havíem trobat, als anys vuitanta, al barranc de l’Horta (la Morera de Montsant), però l’abandonament de les basses agrícoles va portar a la seva desaparició en aquesta zona. Aquesta circumstància ampliaria la seva distribució i el seu màxim altitudinal fins els 600 m.



Biologia
Hem constatat que les rates d’aigua són actives de dia i de nit. Durant el dia acostumen a estar fora del cau; durant la nit presenten una certa activitat, però inferior a la diürna. A primeres hores del matí no mostren molta vivacitat. Les hores de màxima activitat són les corresponents a mig matí i a la primera part de la tarda. Aquesta espècie, neda i busseja bé, encara que no presenta adaptacions anatòmiques significatives per a tal fet. Durant el present estudi hem comprovat que alguns individus de rata d’aigua feien immersions de fins a 40 segons.
Generalment basteixen, a la riba del riu o de masses d’aigua estanyades, un niu esfèric d’herbes seques amuntegades, amagat entre la vegetació i molt a prop de l’aigua, per al descans diürn. Els moments de sortida i d’entrada coincideixen amb l’alba i el crepuscle. D’altra banda, construeixen uns caus permanents una mica per sota del nivell de l’aigua. Com a mínim una entrada és submergida. A la galeria principal hi ha un espai on la rata d’aigua sol menjar i hom pot trobar restes vegetals o d’alguna presa animal (GOSÀLBEZ, 1987a; VENTURA, 1987, 1988). Les hores de màxima insolació, les passen al cau o als nius externs.
La rata d’aigua és fonamentalment herbívora. Hem vist com s’alimenta de la vegetació herbàcia aquàtica i de la que creix a les ribes (boga, canya, canyís, jonc…). Ocasionalment, pot menjar matèria animal provenint de granotes, larves de peix i algun insecte aquàtic (GOSÀLBEZ, 1987a; VENTURA, 1987, 1988). Transporta aliments a llocs fixos per tal de menjar-los. Nosaltres hem pogut atreure exemplars amb pomes, per tant suposem que pot alimentar-se també de la fruita caiguda dels arbres.
No podem apuntar cap dada pel que fa referència a la reproducció a l’àrea d’estudi. Segons la bibliografia indicada al final d’aquest paràgraf, les dades de reproducció de la rata d’aigua a Catalunya són pràcticament inexistents. Sembla que els factors ambientals tenen un paper fonamental en la regulació del cicle reproductiu. Al Delta de l’Ebre, les femelles es troben gestants des del febrer fins a l’octubre. La gestació dura 42 dies. La mitjana d’embrions és de 3,4 amb un interval de 2 a 5. Les femelles més velles tenen camades més reduïdes. Cada femella sol produir de 2 a 4 camades l’any. Els mascles adults presenten espermatozoides tot l’any, encara que la gònada i la vesícula seminal mostren una reducció important durant els mesos de novembre a gener, i el màxim desenvolupament al mes de juny (GOSÀLBEZ, 1976, 1987a, VENTURA, 1987, 1988; BLANCO, 1998b).
Els enemics naturals principals de la rata d’aigua al Montsant són els carnívors, sobretot els que sovintegen les vores de l’aigua: la geneta, el turó i la guineu.

Interacció amb l’ésser humà
Els costums alimentaris de la rata d’aigua no incideixen actualment en l’economia humana del Montsant. Els danys als productes horto-frutícoles són insignificants. Tan sols antigament podia ocasionar algun problema en les basses agrícoles, fent forats per on s’escolava l’aigua, i aleshores era capturada pels pagesos amb ceps.

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), la rata d’aigua és una espècie “no amenaçada”. D’acord amb el criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “vulnerable”. Al Parc Natural de la Serra de Montsant, és una espècie comuna, de distribució restringida a les masses d’aigua, que no presenta problemes de conservació i no requereix d’unes mesures especials de protecció, tret de la utilització racional del territori, en especial el bosc de ribera i les basses agrícoles.

Microtus duodecimcostatus (Rodentia, Arvicolidae)
Talpó comú, taup

Distribució general
El talpó comú es distribueix pel sud-est de França (conca del Ròdan) i per tota la Península Ibèrica, excepte en l’extrem nord-occidental i els Pirineus occidentals (GOSÀLBEZ, 1987a; CASTELL & MAYO, 1993; ESCALA et al. 1997; BLANCO 1998b; MITCHELL-JONES et al. 1999).

Distribució a Catalunya
El talpó comú és una espècie abundant a Catalunya, distribuïda per la major part del territori. Presenta costums hipogeus i requeriments ambientals de tipus mediterrani. En la seva distribució ocupa les zones de muntanya mitjana però sense arribar a l’Alt Pirineu. Altitudinalment no ultrapassa els 900-1000 m. Dins la seva àrea natural de distribució habita sempre espais oberts que són o que han estat conreats. Dos són els factors importants per a la seva presència, la natura i l’estabilitat del terreny. Si el terreny és excessivament pedregós no pot excavar galeries i en limita l’expansió. Així mateix, els continus treballs del camp també impedeixen la seva presència (SANS-COMA, 1974; GOSÀLBEZ et al. 1985; CLARAMUNT, 1987; GOSÀLBEZ, 1987a).

Registres al Montsant
21/01/2005, els Canyamassos, riuet del Teix (Ulldemolins); 2/04/2005, barranc de la Fontalba (Ulldemolins); 5/07/2005, piscina municipal (Ulldemolins).
RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN (1993), 4 exemplars.

Distribució potencial al Montsant
El talpó comú és una espècie molt rara al Montsant. Com es pot apreciar en el mapa de distribució, aquesta es troba centrada en només dues quadrícules de 5 x 5 km. Totes les captures s’han efectuat en el vessant nord-oriental del massís, encara que també hi ha un registre bibliogràfic al sector occidental. Presenta un rang altitudinal d’entre 430 i 650 m. El talpó comú té costums excavadors i fa vida subterrània. Construeix llargues galeries, d’entre 5 i 30 cm de fondària segons el tipus de terreny. La seva presència es detecta fàcilment pels muntets de terra que va deixant sobre la superfície, amb una disposició aparentment desordenada. La seva distribució és limitada pel requeriment de terrenys que es puguin excavar, ni molt sorrencs ni molt pedregosos. Habita sempre espais oberts, preferentment a camps de conreu estables com els horts; recentment s’ha trobat a jardins dels nuclis urbans. Tot i que la seva dinàmica poblacional està marcada per fluctuacions encara no del tot ben explicades, sembla trobar-se en forta regressió, doncs no era rar detectar-la, a mitjans del segle passat, als camps de cereals del vessant sud i sud-est del massís. La desaparició d’aquest conreus pareix que hi impedeixi la seva presència actual.


Mesuraments del material estudiat
N: 1 exemplar femella.
CC : 94 mm ; C : 24 mm ; P : 15 mm ; O : 6 mm ; Pes : 21,2 g.
Biologia
Amb els pocs registres de què disposem, no és pot determinar quin és el cicle d’activitat del talpó al Montsant, però d’acord amb els comentaris de la gent gran de pagès presentaria dos màxims, un a mig matí i un altre a primeres hores de la tarda. Sembla mostrar també una activitat nocturna menys intensa que la diürna. A les hores crepusculars i nocturnes aprofita per sortir de les seves galeries, i és quan és capturat amb paranys de pinça.
El talpó comú és herbívor. Podem destacar que als horts on ha estat detectat menja arrels, bulbs, tubercles i tot tipus d’estructura vegetal enterrada, sucosa i amb abundant matèria orgànica. En el cas dels arbres, ataca només l’escorça i deixa clarament descarnada la base de les tiges. També pot rosegar pomes i altres fruites que cauen dels arbres i que són menjades en superfície, encara que la seva activitat alimentària és fonamentalment subterrània. Nosaltres mateixos, hem atret i aconseguit veure animals a ple dia dipositant pomes al marges de les parets de basses agrícoles.
No podem donar dades pròpies del cicle reproductiu a l’àrea d’estudi. Sembla que el talpó comú presenta activitat sexual al llarg de tot l’any (CLARAMUNT, 1976), encara que amb màxims durant la primavera i l’estiu, i un mínim reproductor durant l’hivern (BLANCO, 1998b). El fet que presenti vida subterrània i habiti els camps de cultiu en terres temperades fa que els factors ambientals, el fotoperíode i la quantitat d’aliment a l’abast no siguin factors limitants de l’activitat sexual (GOSÀLBEZ, 1987a). La gestació dura 24 dies. És poc prolífic. La mitjana d’embrions per part és de 2,5 amb uns intervals d’entre 1 i 4 o 5 (CLARAMUNT, 1987). El nombre d’embrions per femella augmenta amb l’edat de la mare. El talpó comú és una espècie monògama i colonial, amb un cert grau d’endogàmia. El cicle d’abundància poblacional presenta oscil·lacions estacionals, amb màxims a l’hivern i mínims a l’estiu. Sembla que l’abundància està relacionada amb el tipus de sòl, la pluviositat i la disponibilitat d’aliment, sent la pluviositat el factor que més influeix, car s’incrementen la disponibilitat d’aliment i la facilitat per excavar. En general, la taxa de supervivència és alta i constant en els individus adults, i també la longevitat. En quant a la supervivència juvenil, és més alta en mascles que en femelles (BLANCO 1998b).
Els seus enemics naturals principals són els rapinyaires nocturns. La majoria dels estudis indiquen que a l’àrea mediterrània les òlibes en capturen grans quantitats d’individus. Malauradament, no hem pogut comprovar aquest fet degut a la impossibilitat de treballar amb egagròpiles d’aquesta espècie o de gamarús. Altrament, els petits carnívors, com la geneta i la mostela, poden caçar-los quan surten del cau. També les serps (verda i blanca) i, fins i tot, els senglars, podrien ser enemics potencials, encara que els seus hàbits subterranis constitueixen una estratègia defensiva efectiva.

Interacció amb l’ésser humà
La presència d’aquests animals en els horts montsantins no és ben vista pels pagesos, donada la seva afecció a menjar les arrels i els tubercles de les hortalisses. Antigament també incidia en els camps de civada i de blat, conflicte aquest que ha desaparegut juntament amb aquesta mena de conreus.

Des de sempre, el talpó comú s’ha eliminat al Montsant colpejant-lo i destruint els seus caus subterranis. Recentment alguns agricultors fan servir paranys de pinça, tradicionals del nord de Catalunya.

També caldria tenir en compte la possible mortalitat deguda a productes fitosanitaris procedents dels productes contaminats dels quals s’alimentaria i que s’acumularien en el seu organisme (SHEFFIELD et al. 2001).

Estat de conservació i mesures de protecció
Segons BLANCO & GONZÁLEZ (1992) i INSKIPP & BARZDO (1993), el talpó comú és una espècie “no amenaçada”. D’acord amb els criteris de la UICN (2001), entra dins la categoria de “preocupació menor”. Al Parc Natural de la Serra de Montsant ha de considerar-se com una espècie molt rara. La seva distribució queda restringida a un sector i a un tipus d’hàbitat molt concret. En el present estudi i arrel dels nostres resultats hem detectat certs problemes de conservació. Si volem mantenir una població estable de talpons al territori recomanem:

1. 
   Minimitzar la seva persecució directa amb paranys.
   
2. 
   Sembrar determinades parcel·les amb cereals.
   
3. 
   Evitar l’eliminació de les anomenades “males herbes”, doncs constitueixen un dels aliments principals de l’espècie.
   
4. 
   Indemnització als pagesos pels possibles danys causats a les seves collites.
   

7. CONCLUSIONS

Les dades aportades en el present treball permeten establir la composició de les espècies de micromamífers presents al Parc Natural de la Serra de Montsant i la seva distribució, mitjançant la utilització de mètodes directes i indirectes de mostreig.

De les onze espècies de l’ordre Insectivora citades a Catalunya per GOSÀLBEZ (1987a), tres (el 27,3 %) han estat detectades a l’àrea d’estudi: l’eriçó comú (Erinaceus europaeus), la musaranya nana (Suncus etruscus) i la musaranya comuna (Crocidura russula). Pel que fa referència a l’ordre Rodentia, de les disset presents a Catalunya (GOSÀLBEZ, 1987a), vuit (el 40 %) s’han trobat al parc: l’esquirol (Sciurus vulgaris), la rata cellarda (Eliomys quercinus), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), la rata negra (Rattus rattus), el ratolí domèstic (Mus domesticus), el ratolí de camp (Mus spretus), la rata d’aigua (Arvicola sapidus) i el talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Cal assenyalar que no hem pogut evidenciar la presència d’espècies de requeriments eurosiberians com la musaranya menuda (Sorex minutus), tot i ser trobada en restes d’egagròpiles a les muntanyes de Prades (GOSÀLBEZ, 1976b) o a Poboleda (GOSÀLBEZ et al. 1980 [82]), zones d’una certa proximitat geogràfica amb l’àrea d’estudi. Es podria explicar la no presència al Montsant de la musaranya menuda pel poc que s’ajusta l’indret als requeriments del grup corològic eurosiberià, però això no explicaria la seva detecció a Poboleda, de característiques xeròfites similars a zona que ens ocupa. Tampoc hem capturat cap exemplar de rata comuna (Rattus norvegicus), animal cosmopolita i molt abundant, que ha estat referit per diversos autors al Montsant (GOSÀLBEZ et al. 1985; ORTA & RUIZ-OLMO, 1987), encara que sense indicar el lloc concret; hem optat, doncs, per excloure aquesta espècie del llistat de la composició faunística. Aquest aparent buit de rata comuna podria ser degut a tres causes: que la rata comuna no ha arribat mai a l’àrea d’estudi, que en cas d’haver arribat ja ha desaparegut, o que el nostre esforç de prospecció ha estat insuficient. D’altra banda, s’ha inclòs la musaranya nana (Suncus etruscus) entre la fauna de micromamífers, tot i no haver capturat cap exemplar directament, perquè es troba ben documentada en bibliografia (RUIZ-OLMO & LÓPEZ-MARTÍN, 1993) i perquè els autors van examinar un individu fa uns vint anys. La musaranya nana ha estat citada prop de l’àrea d’estudi, a Poboleda, per LÓPEZ-FUSTER (1983). Serà necessari, doncs, un esforç de prospecció més gran per superar aquestes deficiències de coneixement.
Així doncs, i segons els requeriments corològics, les dades mostren que al Montsant hi ha, pel que fa referència als micromamífers, tres espècies paleàrtiques occidentals (Crocidura russula, Eliomys quercinus, Apodemus sylvaticus), dues de cosmopolites (Rattus rattus i Mus domesticus), dues d’ibèriques (Arvicola sapidus i Microtus duodecimcostatus), una europea (Erinaceus europaeus), una mediterrània septentrional (Suncus etruscus), una mediterrània occidental (Mus spretus) i una paleàrtica (Sciurus vulgaris).
Els micromamífers seleccionen els hàbitats en funció dels recursos que els hi ofereixen. La distribució d’insectívors i rosegadors al Parc Natural de la Serra de Montsant té relació amb la fisiografia, el paisatge vegetal i la capacitat de càrrega de l’hàbitat (determinada, per terme mitjà, per les característiques climàtiques). Totes les espècies de micromamífers estudiades mostren una associació preferencial amb gradients de vegetació baixa (menys Sciurus vulgaris que selecciona les capçades dels arbres), murs de pedra seca o marges abandonats, i punts d’aigua. Aquests factors tenen un paper determinant en la perequació dels individus. Les zones d’obac mantenen més espècies que les de solell. La riquesa específica i l’abundància de micromamífers va minvar amb l’altitud; per sobre de 950 m no es va capturar cap espècie, a excepció de Sciurus vulgaris que es troba fins al màxim de rang altitudinal amb cobertura boscana (1100 m). Aquest patró pot relacionar-se amb la disminució de la disponibilitat de recursos, les condicions ambientals dures de la zona i la sobre- explotació per pastoreig incontrolat que pateix la Serra Major. A l’àrea d’estudi les comunitats de micromamífers ocupen clarament els ecotons, les zones de transició entre els ecosistemes.
De les 11 espècies d’insectívors i rosegadors detectades a la serra de Montsant, 7 (63,6%) són presents al bosc, 2 (18,2%) ho són al matollar, 1 (9,1%) a l’herbassar, 0 (0%) al roquissar, 6 (54,55%) als conreus, i 6 (54,55%) als pobles.