Sant Feliu de Codines Vols-t’hi jugar que aquesta setmana no escric la crònica?

Sant Feliu de Codines

-Vols-t’hi jugar que aquesta setmana no escric la crònica?

-No t’ho creus ni tu –diu la meva dona.

Té raó (ella sempre té raó), però no en tinc gens de ganes.

Tampoc tinc gens de ganes dissabte d’anar en bicicleta quan em llevo. I això que ho he estat desitjant tota la setmana. Tant bé m’ho vaig passar l’última sortida, el dia de Sant Iscle. Però aquesta nit m’he despertat de cop del tot eixorivit. He mirat el rellotge i marcava les 2:56. No semblava que la son hagués de tornar i encara faltava molt per les 7h. M’he pres una pastilla per dormir. I em sembla que encara no se m’ha passat l’efecte.

L’etapa d’avui se’m fa dura. Encara que són poc més de cent quilòmetres, de Parets fins a Bigues i Riells no para de picar cap amunt. Després ve la pujada fins a Sant Feliu. El tros de Gallifa no deixa de pujar en tota l’estona. I passat Sant Llorenç Savall també hi ha algun repetjó. Només falta el Forat del Vent de remat.

Avui és dia de reflexió, però no tinc gaires ganes de parlar de política. Tot sembla dat i beneït i jo ja tinc el meu vot decidit des de l’estiu. Tot i així quan sortint de la Meridiana en Fran se m’acosta i em saluda, li pregunto:

-Què, ja reflexiones?

-Dies necessitaria. No un dia, no. Setmanes senceres. Mesos.

El dia és rúfol, fred, molt desavinent. M’he abrigat poc. Només un tallavents, que no és prou per mantenir la calor del cos. També tinc els pensaments foscos, molt de desànim i continuo sense ganes. Torno a repassar mentalment el traçat de l’etapa i cada vegada se’m fa més muntanya. Compto que el fet de ser una etapa curta farà que es corri a gran velocitat. I el fred farà més penosos els reagrupaments als companys. A la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac ja m’he despenjat i rodo molt feixuc, sense trobar el ritme.

El grup ja ha fugit, però a la sortida del poble, a Masrampinyo, en la variant que utilitzem per evitar el túnel de l’autovia, prohibit a les bicicletes, en Salvador m’espera donant voltes a una rotonda.

-Avui no vaig bé, noi.

-Sí que vas bé.

A Mollet arribem a una temperatura de 9ºC. Continuo amb el cos destemperat. I amb el pedaleig travat. M’esforço per trobar un bon ritme, però no me’n surto. Encara que el que més em costa de remuntar és el desànim. M’agradaria dir-li a en Salvador que fes un parell de pedalades i atrapés els de davant, però la veritat és que al meu costat em fa molta companyia.

Em fixo una mica en el paisatge. La vall del Tenes. El Vallès. Entorn de tardor. Un cel de plom de rara bellesa. Un gran bassal que els últims aiguats han deixat rere els pollancres. Una bassa d’aigua fosca. Unes quantes masies escampades. Quatre o cinc pins excepcionals, de capçada patriarcal, inoblidable. Horts petitons senyal de l’humà treball. Prats d’alfals.

Quan comença la pujada a Sant Feliu travessem la riera del Tenes. Per res del món hi passaria sense guaitar-hi. Va crescuda de la pluja interminable, amb l’aigua transparent, juganera entre les roques, netíssima. La vall s’obre tallada a pic formant estimballs de roca rogenca.

-Mira, sembla el Far West –diu en Salvador.

Al mig del congost encara s’hi poden veure masies amb sembrats i arbres de ribera. El cel es mostra més clement i ofereix una mitja claror meravellosa sota els núvols esfilagarsats.

Quan en Salvador i jo arribem a la plaça del mercat, tot just estan desmuntant el Doctor No i l’Antoni el gallec.

-Ah, doncs, no ens han tret pas tant avantatge –diu el capità.

Però de seguida surt l’Antoni Heredia del bar i em diu:

-Josep Maria, què has fet? T’hem esperat una estona, però no arribaves i feia massa fred.

-Sí. Ara no és bo esperar-se. Ja heu fet bé.

-Hem afluixat diverses vegades, però no ens agafaves. No estàvem segurs de si en Salvador anava amb tu –diu en Josep Maria Riera.

-Sí. En Salvador no s’ha mogut en tota l’estona del meu costat. Gràcies, Salvador, avui ho veia tot fosc.

-Per això no m’he volgut posar davant teu. Perquè no et desanimessis ni t’haguessis de forçar –diu el lleó del Vendrell.

Dins el bar fa massa calor. Cal treure’s roba i posar-se en màniga curta per no suar. Tots els companys ja estan asseguts a taula en un altell que hi ha damunt la cuina. Només hi ha una cadira lliure en tota la llarga taula i en Salvador i jo ens posem còmodes en una altra taula per nosaltres dos. De seguida ve en Ramiro a tirar una mica de pebre a la cosa:

-Tu estàs entre dues dones, Salvador. No saps a qui votar, si a la Chacón o a la Sánchez Camacho. La Carme o l’Alícia.

-Si jo em trobés a la Chacón cara a cara li diria que és una anticatalana –diu en Salvador resolutiu.

-I a la Camacho no l’hi diries? –s’encurioseix en Ramiro.

-A la Camacho ja me la vaig trobar i ja l’hi vaig dir.

-Collons.

En Salvador canvia de tema:

-Ara ja ve el temps que podrem agafar el tren amb en Gonçal a primera hora fins a Vilafranca i fer una bona volta pel Penedès –diu.

-Tens raó. On és en Gonçal? –pregunto a la taula llarga.

-Ha arribat amb els de l’A i han anat a un restaurant de més amunt.

En Josep Maria Riera també s’acosta a la nostra taula:

-També podrem reprendre les excursions fins a Blanes –li dic.

-Oi tant!

-La Melissa ja ho deu estar esperant. I la Melissa, on és? –torno a preguntar

-També amb l’A.

-Aquella deu d’haver continuat fins a l’Estany.

A la represa perdo roda dins els mateixos carrers del poble. En Josep Maria Riera es queda amb mi. Comparteixo amb ell el paisatge més bonic del dia. Els plàtans que escorten la carretera a la sortida de la vila, els camps de farratge, els boscos espessos, les vistes llargues, els revolts entretinguts, la carretera morosa. En Josep Maria m’acompanya fins a Sant Llorenç Savall:

-Gràcies, nen.

-De res, carinyo.

De tant en tant el sol ha tret el nas i ha enllustrat els mil i un colors d’aquesta tardor. I de mica en mica, també s’ha anat fonent la meva fosca interna i apareixent un tímid coratge.

A Sant Llorenç Savall reagrupament. M’esforço en no perdre roda aquesta vegada i ho aconsegueixo. La carretera passa sota el rocam i per damunt de rompents on s’escola el riu. La vegetació encara és verda, potser perenne, però enmig de la verdor, isolat, un arbre es dreça al cel vermell com una flama, amb totes les seves fulles a punt de caure.

-Josep Maria, tu que ets home de fe, i de fe provada, imagina’t que ets en una representació dels Pastorets, quan entre els rabadans vestits de blanc immaculat s’alça un dimoni vermell amb les banyes enceses i els tempta. Aquest dimoni sóc jo i et tempto a tu. Tu creus que no seria millor anar directament a Barcelona i no fer el Forat del Vent? –em diu en Quim.

-No calia que em temptessis. No he pensat en altra cosa des que he sortit de casa.

-Ja n’hi ha uns quants que s’hi apunten. L’Antoni Heredia n’és un.

Però tot just quan enfilem l’última recta del petit coll de Palomeres en Quim queda garratibat per una inoportuna rampa. L’Antoni Heredia, en Salvador i jo l’esperem i continuem junts fins a Castellar del Vallès. Pel camí l’Antoni Heredia assenyala el cabal ufanós del riu Ripoll. Jo ja m’hi havia fixat.

A la sortida de Castellar el grup ens espera i arribem a Sabadell tots junts, però al fort repetjó d’entrada a la ciutat en Quim torna a ressentir-se. Afluixem tots plegats el ritme i passem Sabadell, Barberà del Vallès i tota la urbanització fins a Cerdanyola amb molta calma. En Quim i jo encetem una conversa gastronòmica que comença amb la seva celebrada llebre a la royale, continua amb el festival de mitjanes de vedella que va fer no fa gaire i arriba amb la seva projectada gambada de Palamós al mes de març. El cervell d’en Quim no para de donar voltes. Sempre té projectes a la vista. També em parla d’uns recitals de cançó que farà una soprano del Liceu pròximament per amenitzar les vetllades del seu restaurant.

A Cerdanyola el llibre de ruta marca que ens hem de desviar per pujar el Forat del Vent. Com que ja s’han escampat els rumors de deserció, una mica abans de la cantonada en Carles Agustina mira de convèncer-me perquè escometi l’última dificultat del dia prometent-me un ritme suau i sense sobresalts. Però jo crec que ja he fet prou en arribar fins aquí sense abandonar, rosegat com he estat tot el dia pel desànim i refuso. En Quim tampoc no hi va, per raons òbvies i tampoc l’Antoni Heredia:

-Encara que en Quim no tingués rampes, tampoc no el faria. Estic saturat –diu.

L’Antoni el gallec i en Dominic també ens acompanyen. No és fins ara, al final de la jornada, que parlem de política. Però no reproduiré la conversa. Ja n’estem tots prou tips amb una campanya electoral tan llarga.

Arribo a casa a la 1:458. Hem surten 107 km. Un temps de 4:31:46. Una mitjana de 23’40 km/h. Una velocitat màxima de 56’50km/h entre Castellar del Vallès i Sabadell. Una altitud acumulada de 1019m. Una altitud màxima de 633 m a Gallifa i un desnivell màxim del 6% pujant a Sant Feliu de Codines.